i Kaneto Shindo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Kaneto Shindo

cinematografia cin
Realitzador cinematogràfic japonès.
"Hiroshima, Honshū", 8 d’abril de 1912 — Tòquio, 29 de maig de 2012

El 1934 entrà com a aprenent de laboratori en una petita productora, on ascendí fins a director artístic, i el 1942 passà a l’estudi Shochiku, un dels més importants de l’època. Fou autor d’un gran nombre de guions i col·laborà amb directors importants, especialment amb Kenzo Mizoguchi i Kimisaburo Yoshimura. Amb Yoshimura, l’any 1950 fundà la productora Associació del Cinema Modern.

Hi debutà com a director l’any següent amb el llargmetratge Aisai Monogatari (‘La història de la meva estimada esposa’), en què relatava la relació i la pèrdua de la seva primera muller. El 1952 estrenà el film d’encàrrec Gembaku no ko (títol traduït com ‘Els infants d’Hiroshima’), sobre el llançament de la bomba atòmica a la seva ciutat natal, a mig camí entre el documental i la ficció, que donà lloc a controvèrsies pel to crític envers el militarisme del Japó imperial.

Posteriorment abordà diverses vegades el tema nuclear. Als anys cinquanta i a l’inici dels seixanta tractà sobretot temes sobretot socials, de vegades semidocumentals, com és el cas de Hadaka no Shima (‘L’illa nua’), premiada al festival de Moscou el 1960. Amb Onibaba (1964), film de terror ambientat a l’època dels samurais, obtingué l’èxit més important, a la qual seguí Yabu no Naka no Kuroneko (‘El gat negre dins el bosc de bambú’, 1968).

De la seva producció posterior, marcada per l’eclecticisme, hom pot esmentar la trilogia dedicada al sexe, Tsuyomushi onna to yowamushi otoko (‘Dona forta, home feble' 1968), Kagerô (1969) i Shokkaku (1970), diversos thrillers (Hadaka no Jukyu-sai, ‘Viu avui, mor demà’, 1970) i les biografies de Mizoguchi (1975) i del pintor Hokusai (1982) i Gogo no Yuigon-jo (‘Una última nota’, 1995), pel qual rebé el premi de l’Acadèmia del Japó. En total, rodà una cinquantena de films, el darrer dels quals fou Ichimai no hagaki (‘Una sola postal’ 2010), amb el qual guanyà el premi especial del jurat al Festival de Cinema de Tòquio. Fou també un guionista prolífic, i com a tal participà en més de cent cinquanta films. El 2002 rebé l’Orde Imperial de la Cultura.

Llegir més...