i Sibèria | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sibèria

Regió
Rússia
Regió oriental de Rússia, que s’estén tradicionalment sobre tota la part septentrional d’Àsia, des de l’Ural fins al Pacífic i des de l’oceà Àrtic fins a les planes desèrtiques del Kazakhstan, a Mongòlia i Manxúria.
Extensió: 
10.000.000 km2

Els geògrafs russos solen excloure'n totes les terres més orientals a partir de les serralades de la divisòria del Pacífic i que anomenen l’Extrem Orient. Sibèria té unes dimensions màximes de 3.500 km de N a S i de més de 7.000 km d’W a E.

La geografia

Les principals regions fisiogràfiques de Sibèria són: la plana de la Sibèria Occidental, el peneplà de la Sibèria Central, el muntanyam de la Sibèria Meridional (Altai, Sayan Occidental, Sayan Oriental, muntanyes de Tuva, del Baikal i el Transbaikal), el sistema orogràfic del NE, la serralada de Verkhojansk i l’altiplà de Kolyma. El clima és cru i extremament continental. L’amplitud de les temperatures mitjanes entre el mes més fred (gener) i el més temperat (juliol) és de -46,8°C a 17,9°C. La continentalitat augmenta d’W a E a mesura que hom s’allunya de la influència atlàntica. La part més gran de les precipitacions arriba a l’W. La mitjana anual va augmentant de 100-250 mm a l’extrem nord a 500-600 a la taigà occidental i a 1.000-2.000 a la serralada d’Altai. El sòl es glaça en profunditat, i la capa glaçada perennement ocupa més de 6 milions de km2. Al N aquesta capa assoleix de 200 a 500 m de gruix (i fins a 1 500 a la conca del riu Markha). La majoria dels rius, incloent-hi els més grans i cabalosos (Ob’, Irtyš, Ienissei i Lena), desguassen cap a l’oceà Àrtic. Entre tots desguassen més de 2.500.000 hm3 l’any. Els rius navegables o utilitzables per al transport de fusta sumen més de 100.000 km. Els més emprats per al transport són l’Ob’, amb l’Irtyš, el Ienissei, el Lena amb l’Aldan i l’Angara. Els rius siberians representen més del 50% de les reserves hidroelèctriques de Rússia. Entre els llacs, nombrosos, destaquen el Baikal, el Tajmyr, el Čany i el Telec. Sibèria comprèn, de N a S, quatre zones botàniques: deserts àrtics; tundra i bosc-tundra, amb sòls torbosos i podzòlics i vegetació de molsa, líquens, arbusts nans i herbes perennes; taigà, amb sòls podzòlics i gespa de podzol i boscs d’avets, pícees i làrixs siberians; i bosc-estepa i estepa (S de la Sibèria Occidental), amb sòls grisos, txernozem de prat i illots de txernozem típic; la vegetació ha estat alterada per l’home. Els russos (amb els ucraïnesos) componen el 89,2% de la població, bé que hom no pot parlar de poblament rus del territori siberià fins al s XVIII. La resta són pobles autòctons o d’implantació anterior: mongols buriats, iacuts, tuvians, khakassians, muntanyencs de l’Altai, paleosibírids. Entre les ciutats més importants cal esmentar Novosibirsk (1.442.000 h [1992]), Omsk (1.169.000 h [1992]), Krasnojarsk (925.000 h [1992]), Irkutsk (639.000 h [1992]), Barnaul (606.000 h [1992]), Kemerovo (521.000 h [1992]), Tomsk (505.000 h [1992]), T'umen (496.000 h [1992]) i Ulan-Ude (366.000 h [1992]). El percentatge de població urbana, superior al 70%, és lleugerament superior a la del conjunt de Rússia. L’economia, que es basava en la caça d’animals de pells fines, ha anat derivant cap a l’explotació de la fusta, la pesca, l’agricultura (cereals a les estepes del S) i, sobretot, la mineria: hulla, antracita, principalment a la conca de Kuzbass, petroli, gas natural, ferro, polimetalls, or, diamants, grafit, etc. N'han sorgit grans indústries, com la tercera siderúrgia de Rússia (Kuzbass-Kombinat), metal·lúrgia no fèrria, maquinària, petroquímica, indústria de la fusta a Bratsk, aprofitant la central hidroelèctrica més gran de Rússia. La meitat dels ferrocarrils són electrificats. Hom ha bastit una bona xarxa d’oleoductes i gasoductes, i nous ports marítims a Dikson, Dudinka, Igarka, etc. Des de la dècada dels setanta una bona part de l’explotació del gas natural, el carbó i altres recursos ha pres una gran volada i s’han construït gasoductes que porten el gas de Sibèria als països de l’Europa occidental.

La història

Habitada des del Paleolític mitjà, els centres més importants foren les cultures d’Afanasjevo (al curs superior del Ienissei), la d’Andronovo (des de l’Altai fins a les estepes meridionals russes) i les posteriors de Tagar i de Taštyj (al curs superior del Ienissei). Durant el primer mil·lenni aC diversos pobles nòmades recorrien la Sibèria Meridional amenaçant sovint els imperis de la Xina, de l’Índia, de Pèrsia i de l’Europa oriental. Fou des de Sibèria que els xiongnus atacaren la Xina, que els escites envaïren l’altiplà iranià, l’Àsia Menor i la Rússia meridional, que més tard els alans, els huns, els àvars partiren en llurs invasions. A partir dels segle VI i VII tota la banda meridional fou dominada pels turcs, els quals foren suplantats (segle XIII) pels mongols després de la destrucció del reialme dels karakitai, que s’estenia de l’Altai a la mar d’Aral. La banda oriental formava part del kanat de Txagatai; l’occidental passà al domini de l’Horda d’Or. Després de la desaparició d’aquesta, Sibèria constituí un kanat independent, que prengué ja el nom de Sibèria (~1495). Amb la conquesta de Kazan’ per Ivan IV (1552) s’inicià la veritable penetració russa a Sibèria. La família boiar dels Stroganov obtingué privilegis del tsar per a la conquesta econòmica del territori del riu Kama, mentre que els cosacs, sota el comandament de l'ataman Ermak Timofejev, conqueriren tot el kanat fins a Tara (1594) i establiren fortificacions (Surgut, Naryt, Ufa i T'umen’, Tobol’sk i Tara). Amb la victòria d’Ermak sobre el kan Kučum (1598) fou completada definitivament la dominació russa a Sibèria. Foren fundats els punts estratègics sobre el riu Irtys, el Ienissei, el Lena, fins a arribar a Jakutsk (1632). Fins al final del segle XVII, petits grups de cosacs, sovint sota condicions climàtiques extremament desfavorables, arribaren fins a l’oceà Pacífic. Aquesta conquesta, en què s’unien interessos estatals amb interessos privats, obligà els moscovites a establir contactes amb els pobles veïns (mongols i calmucs), sobretot pel que fa a les relacions comercials (necessitat de cavalls i pells). El 1618 el rus Ivan Petlin es presentà a la cort xinesa com a primer ambaixador rus. Sota el regnat de Pere el Gran, Sibèria es convertí en una vertadera colònia russa. A partir del 1697, l’estat hi monopolitzà el comerç de les pells i en feu un indret d’internament de presoners (després de la batalla de Poltava, Pere hi envià gran part dels soldats suecs presoners, talment que a Tobol’sk fou creada una comunitat luterana). Sovint, l’estada a Sibèria servia als governadors per a enriquir-se extraordinàriament. L’estat hi protegí també el desenvolupament de l’organització religiosa (Tobol’sk esdevingué seu metropolitana el 1688). Des del punt de vista administratiu, depengué primerament del Sibirskij Prikaz (1637-~1760), des del 1708 Tobol’sk fou escollida com a capital del govern i des del 1822 fou creat un govern general amb tres subdivisions: Tobol’sk, Irkutsk i Jakutsk. Li foren annexats nous territoris a la banda oriental: Nikolajevsk (1850) i la part meridional de l’illa de Sakhalin (1853). El 1854 Nikolaj Muravev fundà prop de la desembocadura del riu Amur la ciutat de Khabarovsk i el 1860 fou creat el nou port de Vladivostok, d’importància capital per als russos. Els japonesos foren obligats (1875) a renunciar a llur part de l’illa de Sakhalin. Paral·lelament a aquestes empreses, hom dominava els pobles caspis i caucàsics (presa de Taixkent, Bukhara i Khiva, el 1873). Aquestes conquestes representaven no solament un guany econòmic (tal com palesa la construcció de la via fèrria transsiberiana iniciada el 1880 a Taixkent), sinó també una avançada estratègica important. El punt culminant de la penetració russa fou l’ocupació militar a Manxúria, arran de la revolta dels bòxers a la Xina (1900). Sibèria fou colonitzada, a partir del segle XVIII, per serfs i sobretot per presoners polítics, condemnats a treballs forçats o a l’exili (el més famós fou V.I. Lenin); a partir del segle XIX també ho fou pels cercadors d’or. Entre el 1896 i el 1914 el nombre d’emigrants s’elevà a 4 milions. Per al règim soviètic i posteriorment per a Rússia, Sibèria ha estat i és una font de riqueses geològiques i de primeres matèries.

Llegir més...