i Sicília | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sicília

Nom que els grecs donaren a l’illa de SicíliaTrinàcria
Nom que els grecs donaren a l’illa de SicíliaTrinàcria
L’illa més gran de la Mediterrània, situada entre la mar Tirrena i la Jònica, a Itàlia; la capital és Palerm.
Població: 
5.100.803 h
[1996]
Extensió: 
25.708 km2

La geografia

Situada al SW de la península itàlica, la'n separa l’estret de Messina, i n'és prolongació. Presenta una forma triangular, els vèrtexs de la qual són la Punta del Faro o Peloro, cap Boeo o Lilibeo i la Punta delle Correnti. Morfològicament, és un conjunt dissimètric que reprodueix la morfologia de la Itàlia meridional. La serralada del N és prolongació dels Apenins, mentre que els turons i altiplans del S recorden els relleus de la Pulla i la Basilicata. La serralada del N, paral·lela a la costa i amb una llargària de 250 km, aïllant aquella de les terres de l’interior, és formada per les muntanyes de Peloritani a l’E, relleus cristal·lins recoberts de calcàries i que assoleixen els 1.374 m; segueix després el grup argil·loesquistós dels Nebrodi, amb altures de més de 1.500 m, i el nucli calcari dels Medoni (1.977 m), que enllacen amb els blocs calcaris de la zona de Palerm, l’altitud dels quals és ja inferior (no supera els 1.200 m). Al sector meridional de l’illa destaca el nucli dels Iblei, altiplà calcari tallat per profunds congosts i que ocupa tot el SE de l’illa. Prop de la costa oriental es troba la massa volcànica de l’Etna (3.263 m), el volcà més important d’Europa, i al S d’aquest s’obre l’àmplia depressió de Catània, vasta plana al·luvial de sòls fèrtils. La resta de l’illa és un conjunt de petites planes i turons. El clima és eminentment mediterrani, amb hiverns suaus i estius calorosos i molt secs. La temperatura mitjana de Palerm el mes de gener és de 12,1°C (1972), i el mes de juliol de 23,9°C; les pluges són molt escasses (uns 400 mm), i es donen principalment al N. Al S, la sequedat és molt acusada per la presència de les masses d’aire sec d’origen africà; així, hi és freqüent el vent del SE. A l’interior, on es donen grans amplituds tèrmiques, ofereix alguns trets continentals. La vegetació, que ha estat força degradada, és formada principalment per la màquia i el matoll i a les zones més muntanyoses per boscs de pins i alzines i, més amunt, roures i faigs. Els rius són de règim molt irregular i pocs són de curs realment permanent; els més importants són el Simeto, el Platani i el Belice.

La població s’ha duplicat al llarg d’un segle (2.400.000 h el 1861), creixement degut, principalment, a una alta taxa de natalitat. Com tot el Mezzogiorno, del qual, amb una densitat de 193,1 h/km2 (1995) és una de les regions més poblades, Sicília s’ha vist afectada per l’emigració, amb un dels índexs més alts d’Itàlia. La població, està molt desigualment repartida, car més de la tercera part viu a la costa, on es troben les ciutats principals: Palerm (691.796 h [est 1995]), Catània (341.684 h), Messina (263.630 h) i Siracusa (127.601 h). En consonància amb la tendència general d’Itàlia, però, des de mitjan anys setanta la població s’ha estancat, amb una lleugera tendència a la minva. Sicília ha estat principalment una regió agrícola i, malgrat el desenvolupament d’altres sectors els últims anys, l’agricultura encara ocupa (1995) més d’un 13% de la població activa, superior en cinc punts a la mitjana italiana.

Malgrat la reforma agrària i els treballs de bonificació, el sòl sicilià es caracteritza pel baix rendiment. El conreu més estès són els cereals, que ocupen sobretot les zones de l’interior; és la primera regió d’Itàlia productora de blat després de l’Emília-Romanya i la Pulla; també té força importància la vinya (Marsala), conreada al sector occidental, seguida de l’olivera. Les terres de regadiu (Conca d’Oro de Palerm i plana de Catània) produeixen hortalisses i fruiters; d’aquests últims cal assenyalar els cítrics, dels quals Sicília produeix el 75% de la producció total italiana. La ramaderia té escassa importància; la pesca, bé que en regressió, situa l’illa en el segon lloc d’Itàlia (Trapani, Mazara del Vallo, Porto Empedocle són els primers ports de pesca). En mineria, és rica en jaciments de sofre (Caltanissetta, Enna i Agrigent) i sal, ja en regressió, i en petroli (Gela i Ragusa, representa un 90% de la producció italiana) i gas natural. La indústria no arriba a ocupar el 18,4% dels actius (1995). El petroli ha originat el desenvolupament de la indústria química (Augusta, Milazzo). Són importants la construcció naval, i les indústries mecànica i tèxtil. Els últims anys ha adquirit ampli desenvolupament el turisme (Taormina). El 1995 a Sicília l’atur quasi triplicava la mitjana italiana (prop d’un 28%). Sicília gaudeix, dins la constitució italiana, d’una certa autonomia i d’un estatut especial des del 1942.

La història

La prehistòria. Les colònies gregues i el domini romà

Fins cap a la fi del Paleolític no hi ha vestigis de presència humana a Sicília. És d’ençà dels inicis del Neolític (vers el 5000 aC) que hom comença a trobar-hi una sèrie de grups d’economia agropecuària, amb ceràmica, primer impresa (cultura de Stentinello) i després pintada, molt variats, que reflecteixen influències forasteres diverses, entre les quals destaca la de la Mediterrània oriental. Fins a la romanització, Sicília representà sovint l’extrem oest de corrents orientals mediterranis. Les cultures dels primers temps dels metalls i de l’edat del bronze són riques i diverses (Serraferlicchio, Conca d’Oro, Capo Graziano, Castelluccio, Tapsos, etc). Les tradicions posteriors conserven els noms dels sicans i dels sículs com els dels indígenes de Sicília. L’arribada dels grecs al segle VIII aC representà un canvi radical, i l’illa passà a formar part del món grec clàssic (excepte l’extrem oriental, dominat pels fenicis i després pels cartaginesos, amb ciutats com Pànormos (Palerm) Motýē (Mozia) o Solunto. Entre el segle VIII i el V la immigració grega fou important numèricament: crearen diverses ciutats, sobretot a la costa (Siracusa, Mègara Hiblea, Catània, Naxos, Zancle-Messina, Tíndaris, Gela, Acragàs, Selinous, etc), però també a l’interior, com Enna o Morgantina. En alguns casos encara se'n conserven monuments grecs de primera categoria, com els conjunts de temples de Selinunt i d’Agrigent. Entre totes les ciutats destacà Siracusa, que havia estat fundada pels doris el 734, i que des del segle V s’imposà a tota l’illa, sota el règim dels tirans Dionís el Vell (405-367), Dionís el Jove (367-343), Agàtocles (304-289), Hieró II (275-215), i arribà a esdevenir una rival d’Atenes. Siracusa fou un centre cultural i econòmic molt important del món grec; les seves encunyacions de dracmes són famoses. Dirigí les guerres contra els cartaginesos que ocupaven l’extrem oest de Sicília, molt llargues i dures, durant bona part del s IV. Vers la meitat del s III aC, Sicília caigué ja del tot sota l’esfera de la pressió expansiva romana, i bona part de la primera guerra púnica es produí damunt el seu territori i acabà amb la seva incorporació a Roma (237 aC), i esdevingué província romana. A partir d’aleshores l’illa, malgrat que mantingué una notable agricultura, continuant les exportacions de blat, ja no feu el paper de primer ordre que fins aleshores havia tingut dins el conjunt mediterrani. La romanització de les ciutats provocà que Palerm passés al davant de Siracusa. Cap a la fi del s II aC hi tingueren lloc dues importants revoltes d’esclaus. El període romà de Sicília posà terme a la invasió dels vàndals, a principi del segle V.

Els dominis bizantí, normand, de l’Imperi i dels Anjou

Poc després, una expedició enviada per Justinià i comandada per Belisari aconseguí la conquesta del territori, que passà així a mans de l’administració bizantina. Establerta la capital de la nova província a Siracusa, l’influx de Bizanci es deixà sentir poderosament en l’organització de la societat i en l’art, més que no pas en la millora de les condicions econòmiques de la població. El 636 l’antiga Ortígia passà a ésser la capital efectiva de tot l’imperi Bizantí gràcies al trasllat de la cort ordenat per Constant II; però, poc després, la ciutat retornà a la seva condició de cap de província amb l’adveniment de Constantí VI Pogonat (668). A partir d’aquesta època, les successives revoltes militars afebliren el domini grec i prepararen el terreny per a la invasió dels àrabs (826), que ja al llarg del segle VII havien efectuat algunes incursions. Sota el domini àrab —aconseguit plenament al s IX amb la subjecció de Siracusa (878) i amb la caiguda de Taormina (902)—, Sicília, governada primer pels aglabis i pels fatimites de Tunis i, més tard, pels emirs de Palerm, vassalls d’aquests, gaudí d’una gran prosperitat econòmica deguda a les continuades renovacions dels conreus i a la redistribució de la propietat de la terra. Així mateix, participà plenament de la cultura i de la civilització aràbiga medieval, a la qual aportà notables poetes, filòlegs i juristes. D’ençà del 1061, però, els normands, cridats per l’emir de Catània, que estava en pugna amb el seu rival d’Agrigent, començaren a ensenyorir-se de l’illa. La dominació normanda —que hom pot considerar definitivament establerta vers el 1091— sabé ésser, per obra de Roger I de Sicília, tolerant amb els vençuts, bé que procedí a endegar tot seguit un procés de reconversió a la llatinitat de tot l’element ètnic i, alhora, reforçava la seva autoritat amb l’establiment del feudalisme. Roger II de Sicília continuà aquesta política i aconseguí un període de gran esplendor per al regne (1113-54). Després del govern de Guillem I de Sicília, extremament crític per les lluites internes de la noblesa, Guillem II de Sicília restablí la pau, que subsistí malgrat el transferiment de la corona a Enric VI, l’emperador romanogermànic. Mort aquest, el succeí (1197) el seu fill Frederic II (Frederic I de Sicília), que regnà primer sota la tutela de la seva mare Constança de Sicília i després sota la del papa Innocenci III. Frederic II restablí els poders de l’estat afeblits per les lluites esdevingudes durant els períodes de la regència i presidí un període de gran prosperitat en totes les activitats de l’illa, especialment gràcies al seu paper de mecenes de l’art i de la ciència (escola siciliana), sense oblidar la política mediterrània dels normands, continuada amb la firma de tractats comercials amb els soldans de l’Àfrica i amb la reivindicació del regne de Jerusalem. La seva mort (1250) i el desconcert que provocà a les files gibel·lines foren aprofitats per la Santa Seu per a imposar al regne de Sicília un successor sotmès al papa: Carles de França, comte d’Anjou (Carles I de Sicília), que aconseguí el tron després de vèncer el rei Manfred I, darrer dels Hohenstaufen i fill natural del dit emperador, a la batalla de Benevent (1266), on morí, i de vèncer a Tagliacozzo (1268) i executar a Nàpols el net de l’emperador, Conrad II, a qui el seu oncle Manfred havia arrabassat el tron. Però el domini francès provocà un malestar profund a Sicília, i alguns nobles veieren aviat en el primogènit de Jaume I de Catalunya- Aragó, l’infant Pere, que el 1262 s’havia casat amb Constança, filla de Manfred I, el príncep que podia recollir l’herència dels Hohenstaufen.

Sicília sota la dinastia catalana dels Aragó

L’esclat de la revolta siciliana contra el domini angeví, coneguda per les Vespres Sicilianes, el 31 de març de 1282, li donà ocasió d’intervenir. Cridat pels sicilians, que li oferiren la corona, Pere el Gran passà a Sicília a la darreria d’agost i obligà Carles I a evacuar l’illa. Roger de Lloria aconseguí després sobre els estols angevins algunes victòries navals, en una de les quals caigué presoner l’hereu de Carles I, Carles, príncep de Salern (1284). Però la partida del rei Pere per acudir al desafiament cavalleresc de Bordeus, que havia concertat amb el seu rival Carles I (1283), interrompé la conquesta del territori peninsular del regne, que, amb Nàpols per capital, restà des de llavors separat de l’illa durant alguns segles. Al Principat el rei Pere hagué de fer cara a la Croada contra Catalunya, que el papa, després d’excomunicar-lo per la seva intervenció a Sicília, llançà contra els seus regnes, dels quals l’havia desposseït; no pogué, doncs, tornar a l’illa, i poc després morí (1285). Sicília, que durant la seva absència havia estat regida per la seva muller, la reina Constança, assistida per consellers sicilians, passà, per disposició testamentària del rei Pere, al fill segon, l’infant Jaume (Jaume I de Sicília), mentre que el gran, Alfons, heretava la corona catalanoaragonesa. Per tal de salvar els seus regnes, més vulnerables als atacs enemics que l’illa de Sicília, Alfons hagué de deslliurar Carles II de Nàpols i de signar una pau per separat al congrés de Brinhòlas (dita de Tarascó) el 1291, per la qual es comprometia a no donar ajut al seu germà Jaume I de Sicília. Però, mort Alfons el mateix any, el succeí Jaume, que, sense renunciar a la corona siciliana, com imposava el testament d’Alfons, intentà de mantenir ambdós regnes a les seves mans, bo i confiant la regència de l’illa al seu germà Frederic. Sicília no protestà perquè el seu regnat i la seva bona administració havien estat molt profitosos, però quan Jaume II, per tal de deslliurar els seus regnes de l’entredit i de l’hostilitat dels veïns, hagué de renunciar a Sicília en el tractat d’Anagni, els sicilians, que no volien retornar sota el domini dels Anjou, proclamaren el regent Frederic senyor (1295) i després (1296) rei de l’illa (Frederic II de Sicília). Sicília hagué de resistir llavors sola l’atac conjunt de les tropes dels Anjou i de Jaume II, bé que aquest, després d’obtenir la victòria naval del cap d’Orlando sobre la flota siciliana (1299), considerant que ja havia complert el compromís assumit amb la Santa Seu, es retirà de la lluita. La guerra es clogué amb el tractat de

Els reis de Sicília, línia del Casal de Barcelona

Caltabellotta (1302), que reconegué a Frederic II la possessió vitalícia de Sicília, amb la denominació de Regne de Trinàcria. Molts dels almogàvers i els cavallers que havien lluitat al seu costat partiren llavors cap a l’Orient, formant la Companyia Catalana, comandada per Roger de Flor; els ducats d’Atenes i Neopàtria, que fundaren a l’imperi Bizantí després de diverses vicissituds, foren posats sota la sobirania del rei de Sicília. Però el plet que enfrontava Sicília amb els angevins no havia pas romàs resolt i la guerra reprengué aviat, combinant-se amb els diferents episodis de la pugna entre güelfs i gibel·lins a Itàlia. Aliat amb l’emperador Enric VII, atacà les costes calabreses el 1313, on s’apoderà de diverses places, però el mateix any hagué de defensar Sicília d’una expedició angevina. Els atacs dels Anjou es repetiren el 1316 i el 1325, i continuà després la guerra a un nivell més reduït, però no pas per això menys esgotador. Quan Frederic II morí (1337) ja eren perceptibles els primers símptomes de la crisi interna, resultat de la llarga guerra, crisi que els seus successors, massa joves o mancats de caràcter, no aconseguiren de dominar. Les lluites de la noblesa, dividida en dues faccions, la catalana, que agrupava les diverses famílies d’origen català o aragonès (els Alagó, els Montcada, els Peralta, els Vallguarnera, etc) i també altres d’origen sicilià, i la facció llatina, formada per nobles d’aquest darrer origen, portaren l’illa a l’anarquia. En els primers anys del regnat de Pere II de Sicília (1337-42), fill i successor de Frederic II, preponderà la facció llatina, encapçalada pels germans Palizzi, però la concessió del vicariat de l’illa al germà del rei, Joan, duc d’Atenes i Neopàtria, significà el retorn al poder de la facció catalana. El vicari, que continuà en el càrrec durant la minoritat del seu nebot Lluís I de Sicília (1342-55), imposà una política més enèrgica tant a l’interior, frenant l’anarquia nobiliària, com a l’exterior; reprimí la revolta de Messina (1342), atiada pel partit dels Palizzi en connivència amb els angevins, i resistí l’atac d’aquests també a Messina el 1345. Reorganitzà les finances de l’estat i l’exèrcit, especialment la flota, que era bàsica per a la defensa de l’illa, i aconseguí una treva el 1347 amb la reina Joana I de Nàpols, preocupada per l’expedició que Lluís I d’Hongria preparava contra el seu regne, pacte en el qual aquesta renunciava els seus drets sobre l’illa de Sicília i reconeixia l’existència d’ambdós regnes. Però, allunyat el perill hongarès i mort el 1348 el duc Joan, el tractat fou inoperant. La mort del vicari provocà el retorn al poder de la facció llatina i dels Palizzi, un dels quals, però, Matteo Palizzi, morí a mans del poble sollevat a Messina el 1353. Poc després els Chiaramonte es declaraven pels angevins, i Palerm, feu d’aquesta família, es donava als Anjou. L’anarquia s’estengué per tota l’illa. Només la facció catalana es mantingué fidel a la corona siciliana, i fou gràcies a la resistència d’aquest nucli que el regne conservà la seva independència. En efecte, el 1353, en una nova ofensiva, els angevins s’apoderaren de Milazzo, Palerm, Siracusa, Girgenti, Trapani i Marsala, i l’any següent, de Messina. La corona, afeblida per una nova minoritat, la de Frederic III de Sicília (1355-77), germà i successor de Lluís I, demanà ajut a Pere III de Catalunya-Aragó, marit de la germana gran de Frederic III, Elionor de Sicília; però l’ajut promès no arribà a materialitzar-se a causa de les guerres del monarca català contra Gènova i contra Castella i únicament es reforçaren els lligams dinàstics amb el matrimoni de la filla primogènita del rei Pere, Constança, amb Frederic III (1361). Malgrat tot, la corona siciliana reeixí a recuperar el terreny perdut entre el 1356 i el 1361. Els barons rebels se sotmeteren i l’acord de Castrogiovanni (1362) posà fi a l’anarquia nobiliària, bé que això no significà pas un reforçament de l’autoritat reial, molt debilitada. Finalment, la pau amb Nàpols del 1372, per la qual fou reconegut a Frederic III i als seus successors el títol de rei de Trinàcria, amb dependència feudal, però, de Nàpols, i la reconciliació amb la Santa Seu, que aixecà l’entredit que pesava sobre l’illa, semblaven augurar un futur tranquil per a Sicília. Però la qüestió de la successió de Frederic III tornà a provocar nous conflictes. Frederic aconseguí que el papa reconegués els drets successoris de la seva filla Maria, malgrat les protestes de Pere el Cerimoniós, avi de la infanta, que reclamava la successió del seu cunyat en virtut del testament de Frederic II, que disposava el retorn de la corona a la línia primogènita de la dinastia en cas de falta de successió masculina en la seva línia. Quan Frederic III morí el 1377, Maria I de Sicília (1377-1401) tenia només catorze anys, i per això Artal d’Alagó, que havia estat designat pel monarca difunt, assumí el vicariat de l’illa. Aquesta supremacia d’Artal engelosí els altres barons, i finalment hom acordà de formar un vicariat col·lectiu de quatre vicaris: el mateix Artal, Manfredi Chiaramonte, Guillem de Peralta i Francesco Ventimiglia, que, però, no governaren conjuntament, sinó que es repartiren quatre zones d’influència, bé que la reina continuà en poder d’Artal. El 1378 aquest negocià secretament el matrimoni de Maria amb Joan Galeàs Visconti de Milà, però el projecte fracassà perquè una flota catalana destruí la flota de Visconti a Pisa, quan es preparava per passar a Sicília. Poc després Maria era raptada a Catània per Guillem Ramon de Montcada, que la portà a Augusta, on fou lliurada a les tropes catalanes enviades allí per Pere el Cerimoniós (1380), les quals la custodiaren de primer a Sicília i després a Sardenya (1382) fins que fou portada a Catalunya el 1384. Malgrat l’absència de la reina, l’illa conegué un període de tranquil·litat sota la direcció dels vicaris. Mentrestant, a la corona catalanoaragonesa es preparava la intervenció a l’illa. El 1380 el rei Pere cedí els seus drets a la corona siciliana al seu fill Martí, que ja tenia els de la seva mare Elionor, i que hauria de governar l’illa com a vicari, mentre que el fill d’aquest, del mateix nom, es casaria amb la reina Maria. L’expedició, però, hagué d’ésser ajornada fins el 1392. Les negociacions amb la noblesa i les ciutats sicilianes per a la reinstauració de la reina es complicaren amb la qüestió del Cisma d’Occident, puix que mentre la corona catalanoaragonesa s’havia inclinat pel papa avinyonès Climent VII, Sicília havia donat l’obediència al de Roma Urbà VI, i aquest i el seu successor Bonifaci IX menaren una activa campanya contra la intervenció catalana. Finalment, però, l’infant Martí aconseguí de desfer el front hostil i desembarcar a l’illa, on la reina Maria i el seu marit Martí I de Sicília el Jove (1392-1409) foren rebuts per tres dels vicaris. Quan, conquerida Palerm, feu dels Chiaramonte, els únics enemics importants, semblava que la reinstauració de la reina Maria I i del seu marit ja havia estat aconseguida sense gaires dificultats, s’inicià el 1393 una gravíssima revolta que s’estengué per tota l’illa i arribà a posar en perill les persones reials. Els reforços que Bernat de Cabrera anà a cercar a Catalunya i, més tard, la flota que Joan I envià al seu germà Martí ajudaren a sotmetre a poc a poc la revolta. Quan l’infant Martí, esdevingut rei de Catalunya-Aragó a la mort del seu germà Joan I (1396), deixà l’illa, el 1397, Sicília estava gairebé pacificada i, bé que hi esclatà encara una nova revolta, més reduïda, el 1398, fou ja la darrera. Ni la mort de la reina Maria I sense fills, deixant hereu el seu marit Martí I el Jove, ni la mort d’aquest a Sardenya el 1409, deixant hereu el seu pare, no provocaren cap altre aixecament, malgrat que aquesta darrera successió significava la fi de la independència siciliana i la unió de l’illa als estats de la corona catalanoaragonesa, unió que seria declarada indissoluble més tard per Joan II, el 1460. Mort el seu fill, el rei Martí II de Sicília (1409-10) confià el vicariat de Sicília a la vídua, Blanca de Navarra, segona muller d’aquell, la qual continuà exercint-lo, mort el sogre, durant l’interregne. En aquest període (1410-12) les lluites civils tornaren a renéixer entre les faccions sorgides l’una al voltant de la vicària, amb Sanç Roís de Liori, almirall del regne, com a capdavanter, i l’altra al voltant de Bernat de Cabrera, gran justicier de l’illa, sostingut per la major part de la noblesa catalana i de les ciutats sicilianes. .

Sicília sota els Trastàmara i els Àustria

L’accessió al tron (1412) de Ferran d’Antequera (Ferran I de Sicília) feu cessar la lluita, però també feu desaparèixer les esperances dels sicilians de recuperar llur independència amb un rei privatiu, com ho podia haver estat el fill natural de Martí el Jove, Frederic de Luna, que ells desitjaven com a sobirà. Havent renunciat la reina Blanca al vicariat el 1413, el rei accedí a la petició dels sicilians, que demanaven que els enviés com a rei de Sicília el seu primogènit Alfons o el fill segon Joan, i hi trameté aquest darrer el 1415 com a vicari. Però, davant l’intent dels sicilians de nomenar-lo rei, el seu germà Alfons el Magnànim (Alfons I de Sicília), que havia succeït mentrestant el rei Ferran I, el feu retornar als estats peninsulars. L’illa fou regida des de llavors (1415) per virreis, que asseguraren l’administració ordinària i l’ordre intern, disciplinant definitivament la noblesa. Els únics problemes greus que hagueren d’afrontar foren el motí de Messina del 1464, motivat per la carestia del blat, i la defensa de l’illa contra els atacs dels corsaris barbarescs i turcs després. L’organització del regne des de la implantació de la dinastia catalana a l’illa continuà essent la mateixa que en l’època dels Hohenstaufen, amb quatre grans oficials: el gran justicier, el gran almirall, el gran canceller i el mestre racional, i amb un òrgan suprem de justícia, la Magna Cúria, que donà pas, en època d’Alfons el Magnànim, a la Gran Cort Vicària (1442). Els parlaments adquiriren una gran importància en l’època virregnal i foren la peça clau de les relacions de l’illa amb la corona. La societat siciliana es caracteritzà pel predomini de la noblesa, propietària d’extensos territoris i usufructuària de tots els alts càrrecs. Les ciutats, en algunes de les quals es desenvolupà la burgesia, seguiren la noblesa en les seves faccions. L’economia siciliana es basava en el blat; el comerç d’exportació d’aquest producte s’organitzà per mitjà de llicències concedides per la corona. El comerç estigué en mans de genovesos, florentins, venecians, pisans i catalans, bé que predominaren des del s. XIV genovesos i catalans. Sicília fou el graner dels catalans i també un dels mercats més importants per als seus draps des de mitjan s. XIV, i especialment als s. XV i XVI. L’esplendor humanística de la cort napolitana d’Alfons el Magnànim es reflectí també a Sicília. El 1434 fou fundada la Universitat de Catània, i Messina esdevingué un focus cultural important. El 1443 el rei reuní l’illa al regne de Nàpols, però a la seva mort (1458), en fou separada de nou i passà amb tota la corona catalanoaragonesa al germà del rei, Joan (Joan I de Sicília). El 1468 aquest nomenà rei i corregent de Sicília el seu fill Ferran (Ferran II de Sicília), el govern del qual fou força problemàtic fins el 1473. El 1487 aconseguí, però, la introducció del tribunal de la inquisició, poderós instrument d’absolutisme i motiu de nombroses revoltes, i arran de la nova conquesta de Nàpols, declarà el 1510 la unió perpètua dels regnes de les Dues Sicílies, però el de Sicília continuà, com abans, essent regit per un virrei. Mort Ferran II, Sicília intentà infructuosament d’independitzar-se: foragità el virrei Hug de Montcada, així com l’inquisidor, i intentà d’implantar un règim republicà lliure similar al de Toscana: era un clar precedent de les posteriors Germanies de València i Mallorca, i la repressió fou especialment dura. El provincialisme s’accentuà amb la implantació el 1554 del Consell d'Itàlia, desglossat del Consell d’Aragó, per la qual Sicília i els altres estats italians sota domini de la monarquia hispànica se separaren de fet de la corona catalanoaragonesa. La cort virregnal, que encara al primer terç del s. XVI havia aconseguit moments d’esplendor, molt lligada als corrents humanístics italians, des de mitjan segle es castellanitzà ràpidament. De fet, l’illa se centrà en la seva situació estratègica de primer ordre dins la política militar mediterrània, a la qual contribuí amb contingents militars i financerament. La noblesa continuà repròpia i el bandolerisme reprengué amb nova força, com arreu de la Mediterrània. Al segle XVII les revoltes foren freqüents, i contínues les conjures anticastellanes: Messina el 1674 arribà a posar-se sota la protecció de Lluís XIV de França. Implicada l’illa en la guerra de Successió, passà (1713) sota el domini del duc Víctor Amadeu II de Savoia.

Sicília després de la guerra de Successió (1714-1816). El regne de les dues Sicilies (1816-1860). De la unió amb Itàlia (1860)

La pèrdua de les possessions italianes per part de la corona espanyola, entre elles Sicília, arran dels tractats d’Utrecht i Rastatt (1713-14), menà Felip V d’Espanya a intentar de recuperar-les per la força. Així, el 1718 s’apoderà de l’illa  després d’haver ocupat també Sardenya, però fou obligat a abandonar tots dos territoris per la Quàdruple Aliança. El 1720 Sicília passà a Àustria, que en canvi cedí Sardenya a Savoia. El 1735 fou presa pel príncep Carles de Borbó, fill de Felip V, durant la guerra de Successió a la corona polonesa. Després formà part del regne de Nàpols, que fou oficialment reconegut el 1738 -tercer tractat de Viena- i donat al príncep Carles, que hi regnà com a Carles VII (1734-59). Quan aquest esdevingué el rei Carles III d’Espanya, el reialme napolità passà al seu fill Ferran IV (1759-1825), el qual prengué part en les dues primeres coalicions contra la França revolucionària. Derrotat per aquesta, Ferran es refugià a Palerm (1799-1802 i 1806-15); mentrestant, el regne passà a Josep Bonaparte, germà de Napoleó I --Josep I (1806-08)-- i al mariscal francès Murat --Joaquim I (1808-15)--. El 1816 Nàpols i Sicília foren restituïts a Ferran, com a regne de les Dues Sicílies, que governà com a rei absolut. Tanmateix, ell i sobretot els seus successors s’enfrontaren a una forta oposició liberal i, a Sicília, autonòmica. A més, el moviment per a la unificació italiana entrà en contacte amb els patriotes sicilians. El 1860 l’illa fou ocupada per Garibaldi, el qual passà tot seguit a Nàpols, que ocupà igualment. Per l’octubre del mateix any un plebiscit decidí la incorporació de Nàpols i Sicília al nou regne d’Itàlia. Nogensmenys, la política italiana perjudicà l’illa i el sud de la península en benefici del nord d’Itàlia, més desenvolupat. El latifundisme i l’abandó per part del govern afavorí el desenvolupament de la màfia. Al llarg de la primera meitat del s. XX la situació socioeconòmica siciliana encara empitjorà i provocà una forta emigració a Amèrica i Austràlia. Sota el règim feixista els problemes no foren resolts, només amagats. Ocupada pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, fou alliberada pels aliats (juliol-agost del 1943). El mateix any sorgí un moviment separatista dretà dirigit per Salvatore Giuliano. El 1946 el govern democratacristià concedí a l’illa un estatut d’autonomia i, poc després, hi inicià una important reforma agrària; però, malgrat la recuperació econòmica que ambdues coses afavoriren, Sicília continua essent un dels territoris pobres de l’estat italià.

Reis de Sicília

dinastia dels Hauteville
Roger II (comte: 113-30) 1130-1154
Guillem I el Dolent 1154-1166
Guillem II el Bo 1168-1189
Tancred I 1189-1194
Guillem III 1194
Constança I (reina nominal) 1194-1198
dinastia Suàbia dels Hohenstaufen
Enric I emperador (Enric VI), casat amb Constança I 1194-1197
Frederic I 1197-1250
Conrad I 1250-1254
Conrad II o Conradí 1254-1258
Manfred I  1258-1266
dinastia capeta dels Anjou  
Carles I  1266-1282 
dinastia catalana dels Aragó  
 Pere I, casat amb Constança II (reina nominal, filla de Manfred I) 1282-1285 
Jaume I  1285-1296 
Frederic II  1296-1337 
Pere II 1337-1342 
Lluís I  1342-1355 
Frederic III el Simple  1355-1377 
Maria I (1377-1402) i Martí I el Jove 1392-1409 
Martí II el Vell  1409-1410 
interregne
dinastia dels Trastàmara
Ferran I el Just 1412-1416 
Alfons I el Magnànim  1416-1458 
Joan I  1458-1468 
Ferran II el Catòlic  1468-1516 
Joana I la Boja (reina nominal)  1515-1555 
dinastia dels Àustria hispànics      
Carles II l’emperador (fill de Joana I) 1515-1556 
Felip I  1556-1598 
Felip II   1598-1621 
Felip III  1621-1665 
Carles III  1665-1700 
dinastia capeta dels Borbó-Anjou  
 Felip IV 1700-1713 
dinastia dels Savoia  
Víctor-Amadeu I 1713-1718
dinastia dels Àustra germànica
Carles IV 1718-1735
dinastia capeta dels Borbó-Anjou (segon cop)
Carles V 1734-1759
Ferran III 1759-1816
1816: creació del regne de les Dues Sicílies
 

 Virreis de Sicília 

Joan d'Aragó, duc de Peñafiel (després Joan II de Catalunya-Aragó) 1415-1416
d’Alfons IV el Magnànim
Antoni de Cardona i de Luna, baró de Maldà i Maldanell / Domènec Ram 1416-1419
Antoni de Cardona i de Luna, baró de Maldà i Maldanell / Fernando Vázquez Porrado / Martí de Torres 1419-1421
Giovanni Podio de Nucho / Nicola Castagna 1421-1423
Giovanni Podoio de Nucho / Nicola Castagna / Arnau Roger de Pallars  1421-1423
Giovanni Podio de Nucho / Arnau Roder de Pallars / Nicola Castagna / Fernando Vázquez 1422-1423
Nicola Speciale 1423-1427
Nicola Speciale /Guillem de Muntanyans 1427-1430
Nicola Speciale /Guillem de Muntanyans / Giovanni Ventimiglia, comte de Gerace 1430-1431 
Giovanni Ventimiglia, comte de Gerace 1431-1432 
Pietro Felice / Adamo Asmundo  1432-1433 
Pere d'Aragó, duc de Noto (germà d’Alfons el Magnànim) 1435-1438 
Roger Paruta  1435-1436 
Roger Paruta / Battista Platamone 1436-1438
Roger Paruta 1438-1440
Bernat de Requesens i de Santacoloma, baró d’Altafulla, senyor d’Agosta 1440 
Battista Platamone  1440 
Gilabert de Centelles, comte de Golesano / Battista Platamone  1440-1441 
Ramon de Perellós, comte de Castellammare di Stabia  1441-1442 
Lope Ximénez de Urrea 1445-1457 
de Joan II de Catalunya-Aragó  
Juan de Moncayo / Lope Ximénez de Urrea 1459-1461 
Lope Ximénez de Urrea / Bernat de Requesens i de Santacoloma, baró d’Altafulla, senyor d’Agosta  1461-1463 
Juan de Moncayo 1462-1463
Lope Ximénez de Urrea / Bernat de Requesens 1463-1464
Lope Ximénez de Urrea 1464-1475
Guillem de Peralta / Guillem de Pujades  1475-1477
Joan Ramon Folc III de Cardona, comte de Cardona  1477-1479 
de Ferran II de Catalunya-Aragó  
Gaspar d'Espés 1479-1488 
Fernando de Acuña 1488-1494 
Juan de Lanuza y Pimentel, baró d’Escuer  1495-1506 
Ramon de Cardona-Anglesola i de Reuqesens, comte d’Oliveto  1506-1509 
Hug de Montcada i de Cardona  1509-1516 
de Carles I (Carles V, emperador)  
Ettore Pignatelli e Carafa, duc de Monteleone  1517-1534 
Ferdinando Gonzaga, príncep de Molfetta  1535-1546 
Juan de Vega  1547-1557 
de Felip I (Felip II de Castella)  
 Juan de la Cerda y Silva, duc de Medinaceli 1557-1564 
García Álvarez de Toledo y Pimentel, duc de Fernandina  1565-1566 
Ferdinando Francesco d'Ávalos, marquès de Pescara 1468-1571 
Giuseppe Francesco, comte de Landriano  1571-1576
Carlo Tagliava d'Aragona, duc de Terranova, príncep de Castelvetrano  1576-1577
Marcoantonio Colonna d’Aragona, duc de Taglicozzo 1577-1584 
Diego Enríquez de Guzmán y Alvarez de Toledo, comte d’Alba de Liste  1585-1591 
Enrique de Guzmán y Conchillos, comte d’Olivares  1592-1595 
Giovanni Ventimiglia, marquès de Gerace  1595-1598 
de Felip II (Felip III de Castella)
Bernardino de Cárdenas y Portugal, duc de Maqueda 1598-1601
Lorenzo Suárez de Figueroa y Dormer, duc de Feria 1602-1606
Juan Fernández-Pacheco y Álvarez de Toledo, duc d’Escalona, marquès de Villena 1607-1610 
Pedro Téllez-Girón-Guzmán y de Velasco, duc d’Osuna 1611-1616 
Francisco Ruiz de Castro Andrade de Portugal y de Zúñiga Sandoval, comte de Lemos  1616-1622 
de Felip III (Felip IV de Castella) 
Filibert de Chalon, príncep d’Orange 1622-1624 
Antonio Pimentel y Álvarez de Toledo, marquès de Távara  1626-1627 
Francisco Fernández de la Cueva y de la Cueva, duc d’Albuquerque  1627-1632 
Fernando Afán de Ribera, duc d’Alcalà de los Gazules 1632-1635 
Francisco de Melo, comte d’Assumar 1639-1641 
Juan Alfonso Enríquez de Cabrera y Coloma, duc de Medina de Rioseco  1641-1644 
Pedro Fajardo de Zúñiga-Requesens y Pimentel, marquès de Los Vélez  1644-1647 
Giovanni Giacopo Teodoro Trivulzio, cardenal 1647-1648 
Joan d’Àustria  1648-1651 
Rodrigo Díaz de Vivar de Mendoza y Rojas de Sandoval, duc de  El Infantado  1651-1655 
Juan Téllez-Girón y Enríquez de Ribera, duc d’Osuna, marquès de Peñafiel  1655-1656 
Martino di Redin, prior de Navarra  1656-1660 
Fernando C. de Fonseca y Ulloa, comte d’Ayala  1660-1663 
Francesco Gaetani, duc de Sermoneta 1664-1667
de Carles II
Francisco Fernández de la Cueva y de la Cueva, duc d’Albuquerque  1667-1670 
Claude Lamoral, príncep de Ligne      

1670-1674 
Fadrique Álavrez de Toledo y Ponce de León, marquès de Villafranca del Bierzo 1674-1676 
Ángel Guzmán, marquès consort de Castelo Rodrigo  1676-1677 
Luis Manuel de Portocarrero y Guzmán, cardenal  1677-1678 
Vicenzo Gonzaga de Guastalla  1678 
Francisco de Benavides-Dávila Corella y de la Cueva, comte i després duc de Santisteban del Puerto  1678-1687 
Pedro Manuel Colón de Portugal y de la Cueva, duc de Veragua  1696-1702 
de Felip IV (Felip V de Castella)  
Juan Manuel Fernández Pacheco Cabrera de Bobadilla y de Zúñiga, duc d’Escalona  1701-1702 
Francesco del Giudice, cardenal 1701-1705 
Isidro de la Cueva y Enríquez de Cabrera, marquès de Bedmar  1705-1707 
Carlo Antonio Spinola Colonna, marquès de Los Balbases  1707-1713 

Llegir més...