Situada al peu dels contraforts meridionals dels Chianti, a l’altiplà toscà, conserva la seva estructura medieval que l’ha feta cèlebre. L’activitat industrial és representada per la producció de maquinària agrícola, catifes i indústria química.
Colònia romana, fou dominada successivament per llombards i francs als primers segles de l’edat mitjana. Esdevingué seu de bisbat a la darreria del segle VIII, que la ciutat començà a créixer gràcies a la seva situació al sud de l’encreuament de dos dels camins interiors, ara més segurs, que des del N d’Itàlia portaven a Roma. Des del segle XI el comte franc hagué de compartir el govern amb el bisbe, que acabà suplantant-lo a la ciutat, però a mitjan s. XII assumiren el poder uns cònsols (1147) que constituïren el comú, reconegut per l’emperador Frederic I el 1186. Els cònsols foren substituïts després per un podestà (1199) i un consell, presidit del 1252 al 1270 per un capità del poble. Alhora que assegurava la seva autonomia, la ciutat havia iniciat l’expansió pels territoris pròxims, amb l’adquisició del castell de Staggia i les mines d’argent de Montieri (1137), però en continuar per Poggibonsi i la Val d’Elsa xocà amb Florència. En les guerres amb aquesta ciutat (1207, 1228) es debaté també el domini de Montalcino i Montepulciano, que Siena no aconseguí fins a mitjan segle. Amb l’adquisició de la Maremma i de Grosseto (1224) obtingué una sortida a la mar. La política expansiva se sostenia en una economia sòlida, basada en el comerç i en la banca, que fou la més important d’Itàlia en aquesta època. Els mercaders i banquers sienesos freqüentaren des de la darreria del segle XII les fires de Xampanya i els principals centres mercantils de França, Flandes, Alemanya, Anglaterra, els Països Catalans, etc. Destacaren la companyia dels Piccolomini (1193), les banques dels Buonsignori (1209) o dels Angiolieri, banquers dels papes, els Salimbeni, Saracini, Tolomei, etc. Les lluites entre güelfs i gibel·lins a la Toscana de mitjan s. XIII posaren en perill aquesta prosperitat. Contra la veïna Florència, güelfa, Siena fou gibel·lina. El 1260 Siena, amb l’ajut dels altres gibel·lins toscans, aconseguí la victòria de Montaperti, però la derrota imperial de Benevent (1266) i la de les pròpies tropes a Colle di Valdelsa (1269) determinaren el predomini a la ciutat del partit güelf, dirigit per un vicari de Carles d’Anjou. El 1287 es constituí un govern oligàrquic güelf, que persistí fins el 1355 i donà prosperitat a la ciutat. El 1355, després d’una revolta, s’instaurà un govern popular, regit primer per quinze reformadors i després per priors (de 10 a 12), força inestable. El 1399 Siena, temorosa de l’expansió de Florència, que ja s’havia apoderat de Montepulciano i altres territoris, donà la senyoria de la ciutat a Gian Galeazzo Visconti, fins el 1404. Restaurat el govern dels priors, no assajà novament la senyoria fins el 1487 en la persona de Pandolfo Petrucci, els successors del qual foren expulsats el 1523. Les tropes imperials de Carles V ocuparen la ciutat el 1530, però, a causa d’una revolta el 1552, hagueren de reconquerir-la després d’un llarg setge el 1555. La ciutat, que a l’època de la seva esplendor havia tingut uns 50 000 habitants, en tenia llavors només 8.000. Quatre anys després, Siena fou donada als Mèdici de Florència, i des de llavors formà part del gran ducat de Toscana. La ciutat, durant els segles XIV i XV, havia mantingut encara una notable activitat econòmica, amb grans banquers i mercaders, com els Spannocchi o els Chigi, i una intensa vida religiosa i cultural, de la qual foren exponents excepcionals santa Caterina i sant Bernadí i l’humanista Enea Silvio Piccolomini, després papa Pius II, però al segle XVI quedà reduïda a poc més que un centre agrícola.
El patrimoni arquitectònic i artístic
Ciutat medieval per excel·lència, mostra un interès especial des del punt de vista urbanístic i, alhora, conté importants monuments, preferentment construïts de rajol. La Piazza del Campo reuneix un magnífic conjunt d’edificis civils d’estil gòtic, el principal dels quals és el Palazzo Pubblico, on es conserven notables exemples de pintura i escultura sieneses. La Piazza del Duomo constitueix l’altre nucli important de la ciutat. S’hi apleguen la catedral (segles XIII-XIV), el baptisteri (segle XIV), l’Hospital de Santa Maria della Scala (segle XIII, en part) i el Museo dell’Opera del Duomo, instal·lat en la part construïda d’una gran catedral que havia d’incloure l’existent. Cal citar les esglésies gòtiques de San Domenico, Sant’Agostino i San Francesco, i els palaus Buonsignori (segle XIV, avui pinacoteca), Chigi-Saracini (segle XIV, avui acadèmia de música), Salimbeni (segle XIV), Spannocchi (segle XV) i Tantucci (segle XVI). Siena fou seu d’una important escola artística (escola sienesa).