Començà a cursar filosofia a la Universitat de Barcelona el 1935, però a causa de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola interrompé els estudis, i durant un temps ocupà un càrrec dirigent a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, i fou mobilitzat a l’exèrcit republicà. Després de la guerra reprengué la carrera universitària i es llicencià el 1942. L’any següent fou catedràtic de filosofia en un centre d’ensenyament mitjà de Santander fins el 1947, en què feu una estada a la London School of Economics, on conegué els nous corrents de la psicologia industrial. El 1951 es doctorà a Madrid amb la tesi La psicología del amor en la mística del siglo XII i s’incorporà al Departament de Psicologia Experimental del CSIC, i hi fou professor de psicologia industrial. En aquesta etapa publicà llibres i articles i dirigí les col·leccions “La empresa y el hombre” i “Hombre y sociedad”, sobre aquesta disciplina, de la qual esdevingué el principal difusor a l’Estat espanyol amb En los umbrales del automatismo industrial (1957) i Problemas humanos del trabajo industrial (1958).
Posteriorment centrà les seves recerques en els fenòmens de migracions interiors iniciats els anys cinquanta a l’Estat espanyol, fruit de les quals fou Del campo al suburbio. Un estudio sobre la inmigración interior en España (1959), guardonat amb el Premi Nacional de literatura en la modalitat de tema social, i altres estudis relacionats amb l’èxode rural.
El 1962 guanyà la càtedra de psicologia de la Universitat de Barcelona, des d’on impulsà l’ensenyament universitari i la creació d’una facultat d’aquesta especialitat. Fou també el primer director de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, càrrec que ocupà fins el 1987 (de la qual fou també vicerector de planificació en 1979-81 i president del patronat en 1983-84), any que es retirà i fou designat professor emèrit de la UB i director honorari de l’ICE.
El 1974 impulsà el Seminari sobre Llengües i Educació, que des d’aleshores s’ha reunit periòdicament i ha tingut una gran influencia en la pedagogia i en les pràctiques docents a totes les comunitats autònomes amb llengua pròpia, a més d’una important projecció internacional.
Des d’aquests càrrecs desenvolupà un nou interès envers la psicologia lingüística i de la gènesi del llenguatge en l’infant, seguint la tendència marcada per Piaget i posteriorment per Vygotskij. Sobre aquest tema fou autor, entre d’altres, de La psicologia a Catalunya (1981), Estudios sobre la psicología del lenguaje infantil (1982), Estudios sobre psicolingüística (1985), Metodologia per a l’estudi del llenguatge infantil (1986) i L’infant i la persona (1999). La realitat sociolingüística de Catalunya, d’altra banda, el portà a interessar-se pel bilingüisme i a donar a conèixer les primeres experiències d’immersió lingüística i a defensar activament el pluralisme lingüístic, interès reflectit, entre d’altres, a Educació i pluralitat de llengües (1981), Estudi experimental del bilingüisme (1985), Bilingualism and Education (1986), España plurilingüe (1992), Els estudiants catalans i la guerra civil (1993), L’Europa de les llengües (1996), Bilingüisme i educació (1998), La escuela y los inmigrantes (1998), Conocimiento y uso de las lenguas (1999) i Bilingüismo y lenguas en contacto (2001). També publicà Centenari Joaquim Xirau (1995).
Participà com a expert en la reorganització del sistema educatiu de Catalunya quan es traspassaren al govern català les competències en ensenyament, després de la promulgació de l’Estatut d’Autonomia del 1979, molt especialment en relació amb l’ús del català a l’ensenyament, i fou, de fet, un dels principals avaladors científics de la immersió lingüística a Catalunya. Fou també fundador i director (1969-2006) de la revista Anuario de Psicología, i presidí la Societat Espanyola de Psicologia (1981-83), que convertí durant el seu mandat en Federació Espanyola de Societats de Psicologia.
Fou també un dels principals impulsors de Linguapax, un projecte de la UNESCO iniciat l’any 1987. El 1988, per iniciativa seva, se celebrà a Sitges un seminari sobre llengües i educació, a partir del qual es formà un comitè internacional per tal de promoure’n el programa. L’any 1994 en fou nomenat el primer president, i el 2001, fou nomenat president del Comitè Assessor Internacional de l’organització no governamental Linguapax, creada des del Centre UNESCO de Catalunya.
Publicà, a banda, L’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i els problemes de l’educació en el nostre temps (1969-1989) (1995), La escuela y los inmigrantes (1998), les memòries La guerra als vint anys (2002), Inmigración y adolescencia (2003) i les reflexions El projecte català. Del passat al futur (2010).
Entre els guardons que li foren concedits, cal esmentar la Creu de Sant Jordi (1988), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, la Medalla Narcís Monturiol (2005) i el Premi Internacional Linguapax (2010).