i Silvestre II | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Silvestre II

Monjo que esdevingué papa amb el nom deGerbert d’Orlhac
història eclesiàstica hist ecl
Nom que prengué el monjo Gerbert en esdevenir papa (999-1003).
? Aquitània, aprox. 945 — Roma, 12 de maig de 1003

Monjo a Orlhac, anà a cercar-lo el comte Borrell II de Barcelona cap al 967, per tal que aprengués les matemàtiques. A Barcelona féu amistat, entre altres, amb Ató de Vic i amb Sunifred Llobet, ardiaca de la catedral, que traduïa texts de l’àrab i a qui després Gerbert adreçà alguna carta científica. Allí aprengué també la construcció de l'astrolabi. Anà a Roma amb Borrell, i el papa Joan XIII, que ja en coneixia la fama, se'l quedà dos anys. Anà tot seguit a Reims, on ensenyà a l’escola catedral. Fet abat de Bobbio per Otó II (983), retornà a Reims per no entendre's amb els vassalls del monestir. Fautor decidit del duc Hug Capet com a rei de França, fou fet arquebisbe de Reims (989), seu que aconseguí no sense dificultats. El nou rei Robert (996) s’enemistà amb Gerbert, que s’hagué de refugiar a la cort de l’emperador Otó III, del qual fou mestre i conseller i que el féu arquebisbe de Ravenna (989) i, l’any següent, papa amb el nom de Silvestre II. Com a papa promogué l’evangelització de Polònia i d’Hongria i s’esforçà en la restauració de l’imperi Romà en mans dels germànics. Això li valgué l’enemistat de les famílies dels comtes de Tívoli i dels poderosos Crescenzi de Roma, que provocaren la fuga de la ciutat juntament amb Otó III (1001). No s’oblidà pas dels catalans: intervingué, entre altres coses, en la reforma del monestir de Sant Benet de Bages i atorgà privilegis a Sant Cugat del Vallès (1002). Les seves obres teològiques i filosòfiques, amb què intentà de fer una síntesi cristiana del saber antic, i els seus coneixements científics, mal interpretats, feren creure més tard que tenia poders màgics. De la cultura àrab aprofità, entre altres temes, l’ús del zero, que introduí a Europa.

Col·laboració: 
AMM
Llegir més...