i Isabel-Clara Simó i Monllor | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Isabel-Clara Simó i Monllor

Literatura    Periodisme
Isabel-Clara Simó i Monllor
© Fototeca.cat
literatura lit i periodisme period
Escriptora i periodista.
Alcoi, 4 d’abril de 1943

Llicenciada en filosofia a la Universitat de València, exercí l’ensenyament a Bunyol, Figueres i Barcelona, on cursà periodisme. Posteriorment fou professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra i es doctorà en filologia catalana. Casada (1968) amb el periodista Xavier Dalfó, fou directora (1971-83) de la revista Canigó. Destaca també com a articulista a la premsa en català (Avui, Diari de Barcelona, El Temps, Serra d’Or, El Periódico de Catalunya). Ha col·laborat en alguns volums col·lectius (Dona i societat a la Catalunya actual, 1978).

La seva obra, tant literària com periodística, és molt marcada pel compromís reivindicatiu, especialment en la lluita pels drets de les dones, així com també contra les injustícies socials i la defensa del català i la cultura catalana en el marc dels Països Catalans. Entre la cinquantena de títols que ha publicat es poden esmentar les narracions (És quan miro que hi veig clar, 1979, premi Víctor Català; Alcoi-Nova York, 1987; Històries perverses, 1992, premi Crítica Serra d’Or 1993; Perfils cruels, 1995; Dones, 1997; Estimats homes (Una caricatura), 2001; Angelets, 2004; Homes, 2009; La vida sense ell, 2013; Tota a questa gent, 2014) i les novel·les Júlia (1983), Ídols (1985), T’estimo, Marta (1986), Els ulls de Clídice (1990), La Nati (1991), La salvatge (1993, premi Sant Jordi), El mossèn (1994), La innocent (1995, premi València de literatura), El professor de música (1999, premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa), El gust amarg de la cervesa (1999), T’imagines la vida sense ell? (2000), Hum... Rita! L’home que ensumava dones (2001, premi Andròmina), L’home que volava en el trapezi (2002), Adéu-suau (2006), El caníbal (2007), El meu germà Pol  (2008), Amor meva (2010, premi Joanot Martorell), Un tros de cel (2012), Els invisibles (2013), L’amant de Picasso (2015) i Jonàs (2016).

És també autora dels llibres d’assaig Sobre el nacionalisme (Carta al meu nét) (2000); En legítima defensa (2003), recull dels articles publicats al diari Avui, que rebé el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians; l’homenatge a Montserrat Roig Si em necessites, xiula (2005), amb qui protagonitzà uns Diàlegs a Barcelona l’any 1985; Ciutadanes. Ruta de les dones de Barcelona, l’Hospitalet, Sant Adrià (2006); Adéu Boadella (2008), crítica dels posicionaments polítics i les actituds del director teatral Albert Boadella, i Cartes d’independència a la vora d’una tassa de te (2011), assaig epistolar amb Patrícia Gabancho. També ha escrit obres teatrals, de les quals han estat estrenades … I Nora obrí la porta (1990), Còmplices (2004), La visita (2012, premi de teatre Ciutat d’Alcoi 2011) i l’obra autobiogràfica Els racons de la memòria (2009).

Fou delegada del Llibre del Departament de Cultura la Generalitat de Catalunya (1996-98). L’agost del 2010 s’integrà a la coalició electoral Solidaritat per la Independència, bé que no sortí elegida. Els anys 2016-19 fou degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

Li han estat concedits la Creu de Sant Jordi (1999), el premi de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (2002), el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2009), el premi Pompeu Fabra (2009), el Miquelet d’Honor (2012), la Medalla d’Or d’Alcoi (2013), ciutat que li concedí també el títol de filla predilecta, el premi Jaume Fuster de l’AELC a la trajectòria (2013) i la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives (2016). Compartí amb el seu marit Xavier Dalfó (a títol pòstum) el Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2016). El 2017 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Llegir més...