Pertany políticament a Egipte, del qual constitueix un muḥāfaẓa (58.839 km2; 164.000 h [est 1983]). La capital és Al-’Ariš. És formada al N per un relleu de cuestas molt àrides i en gran part calcàries, escalonades fins prop de 1.000 m (altiplans d’al-’Ajma i d’al-Tī), i al S pel massís cristal·lí, dislocat de falles, del mont Sinaí (àr: Tūr Sīnā), que culmina en els cims del djebel Katrīna (2.637 m). Hi abunden els uadis, molt ramificats i amb goles profundes tallades en els granits per les aigües abundoses del temps plujós. Petits oasis de muntanya ofereixen als beduïns punts d’estacionament. El subsol més ric en recursos miners es troba prop del golf de Suez i inclou manganès (Umm Buǧma), que hom exporta pel port d’Abū Zenīma, i petroli (Ra’s Ṣudr, Aṣl, Ra’s Matarma, Bālā’īm, Abū Rudeis i Wādī Fairan). La població, escassa, és sobretot nòmada, fins i tot a la costa mediterrània: els principals nuclis urbans es troben als oasis d’Al-’Ariš i a Al-Ṭūr.
La història
La prehistòria n’és mal coneguda a causa de l’escassetat d’excavacions. Amb tot, hom hi ha trobat instruments paleolítics i restes neolítiques i calcolítiques. Des d’un punt de vista arqueològic, subsisteix l’enigma dels nawami, construccions d’uns 3 m de diàmetre per 3 o 5 m de llarg, de forma rodona, ovalada o quadrada, que s’aixequen a diferents indrets, en especial al uadi Sulaf i dels quals hom ignora la data i la finalitat. Pel que fa a la història, la manca de fonts autòctones fa que es presenti com l’obra d’elements foranis. D’aquests, els més importants foren els egipcis, que, des del 2686 aC, aproximadament, fins al 1148 aC, establiren llur domini sobre una part de la península (centre-oest), en què radicaven les mines de turquesa (mafka en egipci, la malaquita dels antics egiptòlegs), que, junt amb el coure, constituïa l’incentiu de les nombroses expedicions enviades pels faraons. La naturalesa d’aquestes missions, de les quals es fa ressò alguna obra literària (Conte del Nàufrag, per exemple), varia segons les èpoques: de caire semimilitar durant el Regne Antic, a causa, segurament, de l’hostilitat dels nadius (anomenats mentju en els texts d’aquest període), foren totalment pacífiques a partir de la dinastia XII, cosa que permet de suposar que els egipcis ja havien imposat el seu domini sobre aquesta àrea de la península (designada, potser, en els texts amb el nom de Bia). Durant la dinastia XII (1991-1786 aC), eren dirigides pel “tresorer del déu” (el “tresorer en cap” al Regne Nou) i les integraven, a més, altres membres del Tresor Reial: picapedrers, escribes, intèrprets, etc. En ocasions, eren bastant nombroses (més de 700 membres). Dels dos jaciments (Magāra i Sarābīṭ al-Khādim) dels quals hom sap que els egipcis obtenien turquesa (utilitzada en la joieria com a granets o en forma d’incrustacions), el primer és el més antic, com ho demostren les nombroses inscripcions que hi deixaren els sobirans del Regne Antic, des de Zanakht (~2686-2667 aC), primer faraó de la dinastia III, fins al regnat de Pepi II (~2272-2183 aC), de la VI. Passada la interrupció del I Període Intermedi (~2181-2040 aC), l’explotació del jaciment continuà durant la dinastia XII, però a escala cada cop més reduïda. La darrera inscripció feta en aquest lloc data de l’any 16 (1488 aC) i fou feta per Hatšepsut i Tuthmosis III. L’extracció de la turquesa tenia lloc mitjançant galeries excavades a les parets de Gǎbal Magāra, uns 83 m per sobre el nivell del terra, a diferència del que succeïa a Sarābīṭ al-Khādim, on el procediment consistia a obrir trinxeres a la part superior del jaciment i excavar-hi galeries al fons. Ambdos indrets divergeixen també en l’aspecte del culte (mentre que Thot era la divinitat principal a Magāra, la deessa Hathor, “senyora de la turquesa”, ho era a Sarābīṭ al-Khādim) i l’epigràfic. Amb la dinastia XII s’inicia l’explotació d’aquest últim jaciment (el primer text data del regnat de Sesostris I, 1971-1928 aC); aquesta dinastia es prolongà tret de la interrupció que significà el II Període Intermedi (1786-1567 aC), fins a l’època de Ramsès VI (1156-1148 aC), de la dinastia XX. Una característica important de Sarābīṭ al-Khādim és el temple, dedicat a Hathor. Construït per la dinastia XII, fou ampliat i restaurat per les XVIII, XIX i XX. Amb la retirada dels egipcis al final del Regne Nou, hom no sap pràcticament res del Sinaí fins a l’època en què els nabateus l’incorporaren a llurs dominis (150 aC-106 dC). Vençuts pels romans (106 dC), la península entrà a formar part de la província d’Aràbia. D’altra banda, cal esmentar que la tradició jueva i cristiana situà al Sinaí l’etapa de l’èxode dels hebreus (Èxode), bé que objectivament hom no hi pot identificar cap dels esdeveniments, ni tan solament hom pot retrobar la muntanya sagrada on Moisès rebé la Llei (aliança del Sinaí), que els historiadors situen diversament (Ǧabal Sarbāl, Ǧabal Mūsà, etc), fins i tot fora de la península (a Madian, prop de Kadeš o de Petra). Probablement corresponia a un santuari relacionat amb el culte de Sin o un santuari conegut per l’Esbarzer (hebr: seneh). La identificació tradicional amb Ǧabal Mūsà (‘muntanya de Moisès’) no sembla anterior al segle IV. Durant els primers segles de la nostra era, la península fou escollida per un gran nombre d’eremites, que construïren cel·les i convents a diferents indrets (Tūr, uadi Sigilliya, etc.). D’altra banda, a partir del 324, l’oasi de Fairan fou seu episcopal, posició que ocupà durant tota l’època bizantina (395-642). Fou en aquest període que Justinià aixecà el conjunt d’edificis més important de la península, el monestir de Santa Caterina del Sinaí, que guarda un retaule català del segle XIV, donat per Bernat Maresa, cònsol de catalans a Damasc.
Ocupat pels àrabs al segle VII, fou incorporat el 1517 a l’imperi Otomà. A partir del 1831 entrà a formar part d’Egipte de resultes de la victòria d’Ibrāhīm Baixà sobre els turcs a Acre. Arran de les guerres araboisraelianes (campanyes del Sinaí) ha estat ocupat dues vegades per Israel, momentàniament el 1956 i d’una manera estable el 1967. Després de la guerra del Yom Kippur (1973), Egipte i Israel acordaren de tornar al primer d’aquests dos estats tota la costa de Suez. Els acords de Camp David (17 de setembre de 1978) establiren la restitució per etapes a Egipte de la península del Sinaí, cosa que s’acomplí entre el 1979 i el 1982.