Es varen emparar (8 d’agost de 1936) dels locals de les velles organitzacions corporatives, l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears. Afiliat simultàniament a la CNT i a la UGT, fou legalitzat per radicalment l’organització i el significat del treball professional dels arquitectes, que passaren a ésser considerats com uns treballadors més del ram de la construcció, però amb la categoria de tècnics. Era l’únic organisme capacitat per a rebre els encàrrecs professionals, que després repartia entre els seus afiliats d’acord amb un pla de racionalització del treball, i acabà així amb situacions de privilegi i corrupció i, alhora, aconseguí de democratitzar el treball i controlar-ne la qualitat tècnica. En íntima col·laboració amb les centrals sindicals i organismes revolucionaris, donà ajut, primer, al control de les empreses constructores que havien restat aturades arran de la vaga general del 19 de juliol i, després, a la creació de l’Agrupament Col·lectiu de la Construcció de Barcelona. Redactà i dirigí un gran pla de construcció d’escoles en col·laboració amb el CENU —transformació d’esglésies i convents en escoles—; construí habitatges per als porters als terrats, així com vestidors, dutxes i lavabos, menjadors, cuines i locals de reunió a les fàbriques i llocs de treball; féu plans de defensa i construí refugis. Tingué una estreta col·laboració amb la Comissió Mixta d’Administració i Control de la Propietat Urbana, i participà en la reorganització de l’ensenyament de l’arquitectura, etc.