i Singapur | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Singapur

Nom oficial deRepública de Singapur
Nom oficial deRepública de Singapur
Singapur
© Xevi Varela
Estat de l’Àsia del SE, format per l’illa homònima i alguns illots, situat a l’extrem de la península de Malacca, de la qual el separa l’estret de Johore; la capital és Singapur.
Població: 
5.293.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
714 km2

La geografia

L’illa és constituïda essencialment per una plana (altitud màxima: 175 m al Bukit Timah) amb les costes cobertes de manglars. Clima equatorial càlid i humit, amb temperatures altes i constants i pluges abundants. Originalment terra de selva i d’aiguamolls, aquest paisatge es redueix actualment al 4,5% de la superfície. L’agricultura intensiva: cocoters, tabac, ananàs, hortalisses, fruits (bananes i llimones), i la cria de bestiar porcí i d’aviram és destinada a abastar la ciutat, així com també la pesca. L’illa és unida al continent per una autopista, el ferrocarril, un oleoducte, una línia elèctrica i una conducció d’aigua potable. La indústria (35% del PIB i 34% de la població ocupada el 1993) té importància en el sector mecànic, petroquímic, electrònic, metal·lúrgic, construcció naval i tèxtil, però el seu desenvolupament s’explica també per la gran expansió del sector terciari, molt especialment la banca i les finances en general, sector que aporta prop del 50% del PIB. Singapur té 132 bancs comercials (1993), una borsa de valors i d’altres de mercaderies. El 23% del PIB correspon al comerç (exportacions i reexportacions). Per la seva situació, la major part del comerç de Malàisia i una petita part del d’Indonèsia passa pel seu port, que juntament amb el de Hong Kong és el més transitat del món com a port d’escala i un dels primers pel volum de mercaderies. Aquest tràfic és servit per una marina mercant potent i moderna. El turisme, per altra banda, és un sector en expansió des de mitjan anys seixanta. El comerç exterior és deficitari (prop del 6% el 1993), però el dèficit és compensat amb escreix per la balança de béns i serveis. Els països capdavanters en les importacions són el Japó (22%), Malàisia (16%), els EUA i Tailàndia, que proveeixen aparells d’oficina i de telecomunicacions, maquinària elèctrica i petroli i derivats. Singapur exporta també maquinària i aparells, derivats del petroli i instruments de precisió a Malàisia, els EUA, Hong Kong i el Japó. La unitat monetària és el dòlar de Singapur. A Singapur el creixement del PIB ha estat un dels més espectaculars del món i assolí el punt màxim en el sexenni 1964-69, que fou del 9% anual. Posteriorment, aquest ritme s’ha alentit: en 1970-79 fou del 7,5% i, en 1980-91, del 6,6%. El PIB per habitant era de 19 310 $ el 1993, xifra que situava Singapur en la quarta posició d’Àsia després del Japó, Kuwait i els Emirats Àrabs Units. País densament poblat (4 669 h/km2 el 1994), aproximadament el 80% de la superfície és edificat i tota la població és urbana. Hi ha una gran varietat ètnica, però el xinès, amb un 77,5% del total, és el grup predominant; el segueixen el malai (14,2%) i el tàmil (6%). També és dispersa l’afiliació religiosa, ja que el 29% és taoista, el 27% budista, el 16% musulmà i el 10% cristià. El xinès, l’anglès, el malai i el tàmil són els idiomes oficials, bé que els dos primers gaudeixen d’una preeminència clara. Estat independent dins l’àmbit del Commonwealth des del 1965 i constituït república, té un president, un consell de ministres en l’ordre executiu i una assemblea legislativa (79 membres). És membre de l’ONU i de l’ASEAN, entre altres organitzacions.

La història

Els xinesos foren els primers a fer referència a Singapur, al s. III aC. El seu port fou construït el 1299 per un príncep de l’imperi mercantil de Śrīvijaya, centrat a Sumatra, i destruït, al s. XIV, per l’imperi rival de Madjapahit, establert a Java. Suplantat en importància per Malacca, subsistí, però, com a port d’escala amb el nom de Tumasik (la ciutat de la mar). Sotmès després a les influències successives dels musulmans, portuguesos i holandesos, la seva història moderna comença amb l’arribada de Stamford Raffles, que, en nom de la Companyia de l’Índia Oriental, hi establí una base comercial (1819). Singapur, juntament amb Penang i Malacca, formà el 1826 els Straits Settlements, o govern dels estrets, que esdevingueren colònia de la corona britànica el 1867. La construcció del canal de Suez i l’extensió de la navegació a vapor augmentaren la importància de Singapur com a port de proveïment, i els britànics hi construïren una important base naval (1921). Després de l’ocupació japonesa (1942-45), esdevingué colònia britànica a part dels Straits Settlements, i el 1959 obtingué un govern autònom. S'integrà a la Federació de Malàisia (1963), però aviat l’abandonà i esdevingué un estat independent en l’àmbit del Commonwealth (1965). Adoptà una constitució republicana, amb Lee Kuan Yew, dirigent del Partit d’Acció Popular, com a primer ministre. El PAP ha ocupat el poder des del 1959, revalidat en les successives consultes electorals. Després de la derrota soferta en unes eleccions parcials l’any 1981, i per tal de mantenir-se en el poder, el PAP intensificà el seu control sobre els sindicats, modificà la constitució i augmentà la censura. En les eleccions generals del desembre del 1984, el PAP fou confirmat en el poder, bé que amb una considerable disminució de vots, tot i la gran manipulació electoral. El 1986, el govern aprovà una esmena que reduïa la immunitat parlamentària. Hom aprovà també una nova llei de premsa molt més restrictiva. Sota aquestes noves mesures, fou empresonat i sancionat el principal líder de l’oposició, J.B.Jeyaretnam. L’any següent, el govern endurí la repressió i practicà nombroses detencions. Pel que fa a la política exterior, com a membre de l’ASEAN, Singapur menà una activitat especialment intensa pel que fa al conflicte de Cambodja, i el 1982 reconegué la coalició tripartida de govern a l’exili d’aquest país. La visita del president israelià Herzog a Singapur el 1986 deteriorà les relacions d’aquest país amb els estats musulmans veïns. L’octubre del 1990 una reforma de la constitució permetia l’elecció del president de l’estat per sufragi universal, elecció que, tal com era previst, recaigué en Lee Kuan Yew, el primer ministre, que fou substituït en el càrrec, el mes següent, per Goh Chok Tong. Aquest canvi, però, anà acompanyat d’un augment dels poders presidencials. Aquests anys el govern aixecà la pena d’exili d’alguns polítics comunistes de la dècada dels anys cinquanta i seixanta. La preocupació per mantenir en el país un equilibri ètnic i religiós —entre indis, xinesos i malais— obligà a limitar una immigració de caràcter massiu i a reforçar un sistema de fortíssima competència que garanteix la prosperitat econòmica i la pràctica absència d’atur. L’omnipresència del govern a la vida pública i privada dels ciutadans provocà algunes denúncies de les classes mitjanes contra l’opressió i la censura. La duresa del règim en els afers referents a la moralitat i l’actitud intolerant davant la més crítica afectaren també els estrangers. El 1992, el primer ministre assumí el càrrec de secretari general del PAP (que fins llavors havia estat en mans del fundador de la república, Lee Kwan Yew), fet que fou interpretat com una successió en el poder a la ciutat estat. El 1993 tingueren lloc les eleccions presidencials, en què fou escollit Ong Temg Cheong. El 1995 el seu estat de salut suscità temors que s’afegiren als que envoltaren l’hospitalització de Lee Kwan Yew. Malgrat el nerviosisme i la inestabilitat que provocaven els rumors, a les legislatives de gener del 1997 el PAP tornà a aconseguir una victòria aclaparadora. L’economia mantingué un elevat creixement (8,9% el 1995, 7% a la primera meitat del 1996) i des del final dels vuitanta Singapur fou el motor del triangle de creixement amb Malàisia i Indonèsia, al qual, en els últims anys, s’incorporaren el Vietnam i les regions del sud de la Xina. Tot i el bon ritme de l’economia, Singapur hagué d’enfrontar-se als creixents costs de producció (encariment de la mà d’obra) i a l’elevat cost de la vida. En l’àmbit internacional, Singapur aconseguí, el 1992, la instal·lació del secretariat de l’APEC. El 1995 arribà a un acord de delimitació de les aigües territorials amb Malàisia. El 1997 patí una important marea negra pel xoc de dos petroliers.Les eleccions del gener del 1997 donaren una àmplia victòria al PAP, que obtingué 81 dels 90 escons que formen el parlament. L’equilibri establert entre el sacrifici de les llibertats i un fort creixement (8,9% de mitjana del 1987 al 1997) començà a desajustar-se amb els efectes de la crisi asiàtica, tot i que l’enfonsament del creixement econòmic, l’augment de l’atur i la caiguda dels salaris no aconseguiren afectar el sistema polític d’aquesta ciutat estat. Les eleccions presidencials de l’agost del 1999 donaren la victòria a l’únic candidat, S.R.Nathan, després que el comitè d’eleccions presidencials dictés la inelegibilitat dels dos candidats opositors. En política exterior, les relacions amb Malàisia continuaren deteriorant-se progressivament tot i un breu parèntesi d’aproximació per a fer front als efectes de la crisi. La combinació d’autoritarisme polític i prosperitat econòmica no semblà modificar-se substancialment els primers anys del sXXI, malgrat que a l’abril del 2001 tingueren lloc les primeres manifestacions legals de l’oposició, convocades per a protestar contra l’expulsió i la condemna d’un diputat. En les eleccions del novembre, l’estricte control dels mitjans de comunicació i les restriccions sobre l’activitat política, juntament amb un electorat que gaudia d’una de les rendes més elevades del món, asseguraren un cop més una còmoda majoria governamental de l’oficialista PAP. A l’agost del 2004 Lee Hsien Loong, fill de l’antic primer ministre Lee Kuan Yew, substituí Goh Chok Tong en aquest càrrec. El partit del primer ministre, Lee Hsien Loong, guanyà les eleccions al Parlament el 2006, en obtenir 82 dels 84 escons en joc. L’any 2007 el govern prohibí un fòrum organitzat per l’oposició que posà de manifest la manca de llibertat d’expressió. En política exterior, l’any 2008, el Tribunal de l’Haia dictaminà la sobirania de Singapur sobre l’illa de Pedra Branca, disputada amb Malàisia. L’any 2007 se signà un acord amb Indonèsia en matèria de defensa i extradició de presos; en el terreny militar l’acord preveia l’ús de les bases militars indonèsies durant tretze anys. Malgrat la irrupció de l’epidèmia SARS el 2003 i la recessió mundial dels primers anys del segle XXI, Singapur prosseguí el creixement de la seva economia, situada entre les capdavanteres del món per la tecnologia, l’eficiència, la qualificació de la mà d’obra i les condicions per a la inversió. Entre les iniciatives que aquests anys li donaren un impuls renovat cal esmentar l’entrada en funcionament d’un gasoducte des del jaciment indonesi de Natuna, al mar de la Xina, el 2001; la signatura de tractats de lliure comerç amb el Japó (2001) i els EUA (2003), i la inauguració d’un ambiciós centre de biotecnologia (Biopolis) el 2003. El 2001 i el 2005 Malàisia i Singapur resolgueren diverses disputes sobre límits territorials terrestres i marítims.

Llegir més...