Documentada des del temps de Sargó I (segle XXIV aC), el seu successor Narām-Sin hi aixecà un temple a Šamaš, que restauraren Hammurabi (segle XVIII aC) i el rei cassita Kurigalzu II (1351-1327 aC). Conquerida per l’elamita Kutir-Nahhunte (1174 aC) i per Teglatfalassar I (~1125), fou reconstruïda i engrandida per Nabu-apal-iddina (~880 aC), per Šamaš-šumi-ukin (668-648 aC), germà d’Assurbanipal, i pels sobirans de la dinastia neobabilònica o caldea (Nabopolassar, Nabucodonosor II i Nabonid). Conquerida pels perses (539 aC), entrà en decadència. Les excavacions de Rassam (1881-82), de Scheil (1894) i d’Andrae i Jordan (1927) han lliurat un zigurat, els temples de Šamaš i de la deessa Anunitum i més de 40.000 tauletes cuneïformes, la majoria de les quals són de caràcter comercial.