Fill d’Èol i pare de Glauc, ja a l'Odissea apareix condemnat per Zeus a empènyer eternament fins al cim d’una muntanya una roca enorme que, un cop a dalt, torna a rodolar sempre cap al fons (d’on el sentit de l’expressió un treball de Sísif, equivalent a un esforç ardu i inútil). Diverses són les llegendes que expliquen el seu càstig terrible, però totes es resumeixen en el fet d’haver enganyat o desobeït els déus. La seva figura inspirà un drama satíric d’Èsquil i un altre d’Eurípides. Per a Albert Camus (Le mythe de Sisyphe), el mite representà una meditació sobre el que té de tràgic l’absurd.