i Sitges | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sitges

Sitges
© Fototeca.cat
Municipi de Garraf, al sector costaner del massís de Garraf, des de la platja de Covafumada (al límit amb el terme de Castelldefels, al Baix Llobregat) fins a l’antiga quadra de Miralpeix.
Població: 
27.668 h
[2009]
Extensió: 
44 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Sitges, de 43,85 km2, és situat a la balconada del massís de Garraf que dona a la mar, coneguda per les Costes de Garraf. Limita al N amb Sant Pere de Ribes (que també tanca el terme per l’W), Olivella i Begues (aquest del Baix Llobregat) i a l’E amb Gavà i Castelldefels —ambdós també del Baix Llobregat—. Bona part del terme és dins els terrenys del Parc Natural del Garraf.

El terme comprèn a més de la vila de Sitges, cap de municipi, el poble de Garraf, l’antiga colònia de Vallcarca, el llogaret de les Botigues de Sitges (que inclou les urbanitzacions de Garraf II, el Passeig Marítim i Rat Penat), l’antic agregat de Campdàsens, l’antiga quadra de Miralpeix i un nombre important d’urbanitzacions (Aiguadolç, Quintmar, Vallpineda, Montgavina, etc.) i antics masos.

Travessa el terme d’E a W la carretera C-31 de Barcelona al Vendrell, que comunica la vila amb Vilanova i la Geltrú, trajecte que també es pot fer a través de la C-246a. El 1989 es començà a construir l’autopista de Garraf (C-32), de Castelldefels al Vendrell, que entrà en funcionament el 1992; fou motiu de diverses controvèrsies, ja que en bona part circula per terrenys integrats al Parc Natural del Garraf. Enllaça amb aquesta autopista la carretera local de Sitges a Sant Pere de Ribes, carretera que continua (C-15B) fins a unir-se amb la C-15 de Vilanova i la Geltrú a Igualada. El 1881 hi arribà el ferrocarril, línia de Barcelona a València per la costa, que travessa dins el terme, com l’autopista, un bon nombre de túnels.

El marc físic

El paisatge és únic a tot el Principat, amb relleus baixos i arrodonits, valls profundes i de vessants escarpats, amb parets rocoses de color gris blanquinós. L’aspecte feréstec, àrid i dur del sector interior del terme contrasta amb la visió refrescant de la mar de què es gaudeix als turons i a les carenes litorals. Una bona part del terme és composta per materials calcaris del Juràssic i del Cretaci, a excepció de les planes on hi ha la vila de Sitges, Garraf i Vallcarca i el sector de costa des de la cala de la Ginesta vers llevant, que comprèn la platja de la Cova Fumada o de les Botigues de Sitges, on predominen els col·luvions i les graves quaternaris. De fet, el territori és molt accidentat, sobretot a la part oriental, on arriba a més de 500 m d’altitud al Campgràs, al límit amb Begues i Gavà; de llevant a ponent els turons perden alçada, però el terreny, molt erosionat per fondes torrenteres, continua accidentat i només hi ha una limitada plana d’uns 4 km de llargada i poca profunditat on s’assenta la vila. L’extrem occidental torna a accidentar-se lleugerament per les muntanyes de Miralpeix. Al terme destaca el Campgràs (538 m), Puig Sabataire (465 m) i Puig de l’Olla (426 m), al sector septentrional de llevant, i Pe-nya Riscla (308 m), al sector septentrional de ponent.

El front marítim és de 16,5 km i algunes de les platges han estat guardonades per la seva qualitat. La costa s’inicia a llevant a la platja de les Botigues, que continua dins el terme de Castelldefels. La primera cala del sector rocós és la Ginesta, amb un gran casal, el port esportiu i una pedrera a l’interior. Passada la punta de la Ginesta, sempre vers ponent, hi ha el Pas Trencat, la punta dels Corrals i la platja i el port de Garraf, que tanca el penya-segat de la Falconera, amb la cova semisubmarina on desemboca el riu de la Falconera, en una bona part subterrani, que forma la deu submarina més cabalosa del país. Passat el coll de Corralets hi ha un altre feréstec penya-segat, el Pas de la Mala Dona, nom llegendari que sembla provenir d’un fet criminal escaigut vers el 1646, i després Cala Morisca, topònim al·lusiu a les incursions de pirates magrebins, seguida per la cala i el nucli deshabitat de Vallcarca. Més a ponent, la punta Ferrosa, sobre la qual hi ha l’ermita de la Trinitat, és la que sobresurt més de les Costes. Segueix el fabulós Pas de les Escales, on són visibles els graons per on s’enfila el camí de Garraf, i la cala del Forn, que forma un fondal on encara hi ha les marjades de les antigues vinyes. Precedeix la vila de Sitges la cala d’Aiguadolç, a tocar del nucli urbà, les roques de la Punta Grossa i la platja de Balmins.

Després del cementiri amb el santuari de Sant Sebastià, apareix, ja a la vila, la platja de Sant Sebastià, tancada per la Punta o punta de Sitges, que forma un pujol rocós on hi ha els edificis més notables de la població. A continuació, el passeig de la Ribera i el Passeig Marítim ressegueixen un conjunt de platges delimitades per espigons (de la Fragata, de la Ribera, de la Bassa Rodona, de l’Estanyol, de la Riera Xica, de la Barra, de Terramar i de les Anquines), seguides de la desembocadura de la riera de Ribes. Més a ponent hi ha el sector de costa de l’antiga quadra de Miralpeix, amb els estreps de la petita serra de Miralpeix perpendiculars a la costa formant una successió de puntes i petites platges, on destaquen la punta de les Coves —amb diverses cavitats, com la Cova Verda i la cova del Gegant—, la punta de la Desenrocada i la Punta Grossa, enmig de les quals hi ha la platja de l’Home Mort.

El terme és drenat per diverses rieres i torrents de cabal intermitent, que es poden considerar com a rambles, les quals davallen del massís de Garraf a la costa, cosa que fa que tinguin cursos gairebé sempre curts. De llevant a ponent hi ha la riera de Vallbona, els fondos de les Coves, de l’Infern i del Salt que formen el torrent de Garraf, la riera de Vallcarca a la qual desguassen els fondos del Tro i del Mas Quadrell, i el torrent d’Aiguadolç.

D’altra banda, el fet que el massís estigui constituït per calcàries, dolomies i margues, totes elles roques carbonatades, fa que el procés de carstificació de la roca permeti la penetració de les aigües a l’interior i, com a conseqüència, que apareguin rasclers, dolines, coves i avencs, de manera que hi ha menys circulació superficial. Dins el terme desta-quen la cova de la Carretera o la del Congre, a ponent de Vallcarca, i més de setanta avencs, molts d’ells a l’extrem NE, prop del camí de Vallbona a Plana Novella, entre els quals caldria citar l’avenc de la Farigola, l’Ample, de l’Espígol i de les Serps, o l’avenc del Penya-segat de la Falconera a la costa.

El paisatge vegetal roman gairebé invariable durant tot l’any, perquè una bona part de les plantes que hi ha són perennifòlies. Al terme hi predominaria potencialment una màquia de llentiscle i margalló als vessants marítims, encara que també s’hi podria trobar càrritx, garrigues i brolles calcícoles de romaní i bruc d’hivern. A les costes hi ha vegetació rupícola i a les cingleres és present el te de roca i la linària de cingles. A les arenes hom trobaria espècies com l’esporobolus, el borró o la crucianel·la marítima. A l’interior del terme hi ha un domini potencial de l’alzinar típic. Tot i això, la pressió antròpica a la qual ha estat sotmès el país (foc, estassada, tala, ramaderia) ha format un paisatge compost per un mosaic de garrigues, brolles, estepes i prats, de vegades amb un estrat arbori de pi blanc i roca nua.

La població

Segons les primeres dades de població (sitgetans) del fogatjament de 1365-70, les corresponts al castell de Sitges, ja de l’Almoina, donen uns 160 focs; al castell de Campdàsens i de Vallcarca, de l’Església, aproximadament uns 15 focs; al castell de Garraf, del prior de Garraf, 3 focs, i al castell de Miralpeix, de Jaume de Miralpeix, 18 focs, amb un total al terme de 196 focs. La població augmentà considerablement al llarg del segle XVIII, tot passant de 1 606 h (1718) a 3 485 h (1787).

Al segle XIX la població continuà creixent fins el 1860, que assolí 3 607 h, però la crisi de la fil·loxera feu minvar la navegació i provocà el fracàs de la indústria, de manera que es generà un lleuger descens demogràfic. L’impuls del turisme donà una nova vida a Sitges i el 1930 s’enregistrà el doble d’habitants a la vila que al començament del segle XX. Aquest augment, encara més destacat a partir dels anys cinquanta, passada ja la Guerra Civil i amb el boom del turisme general a Catalunya, a partir de la dècada dels setanta tendí a un cert estancament, que es mantingué al llarg dels anys vuitanta; els 11 114 h del 1975 passaren a 11 889 el 1986. Els anys noranta es produí una revifalla demogràfica, amb 13 109 h el 1991 i 18 695 el 1996, que s’ha mantingut durant els primers anys del segle XXI, amb 19 893 h el 2001 i 24 470 el 2005. Cal esmentar que la població flotant, amb un marcat caràcter cosmopolita, és especialment nombrosa a l’estiu, bé que tot l’any es manté l’afluència de visitants i estadants els caps de setmana. Sitges ha acollit un bon nombre d’es-trangers, entre els quals destaquen els alemanys, els francesos i els italians.

L'economia

Les activitats primàries han esdevingut gairebé testimonials en l’economia del municipi. Havia tingut força importància el conreu de la vinya, del qual resten marjades en molts indrets fins a la vora de la mar, i l’elaboració de malvasia —segons la llegenda, aquest vi fou portat a Sitges pels expedicionaris a Grècia a l’inici del segle XIV, i el seu nom prové del port de Monembasia, al Peloponès, lloc que els venecians anomenaven Malvasia, prop de Neàpolis—; avui, però, resten poques vinyes de malvasia al terme, tot i que es continua elaborant aquest prestigiós vi.

La ramaderia tampoc no representa una font d’ingressos important, ja que la producció ramadera és baixa, centrada en el bestiar oví i cabrú, a més de la cria de conills. La pesca també ha tingut una forta regressió, especialment en la dècada del 1990, si bé es manté la confraria de pescadors de Sitges.

La industrialització havia començat a Sitges el 1845 amb l’establiment de l’empresa Batlló, de filats i teixits, que es paralitzà el 1867 per problemes socials. Una segona empresa tèxtil fundada el 1882 es traslladà el 1903 a Ripoll. La fabricació de calçat, iniciada a la vila el 1876, fou la que hi arrelà millor i es mantingué amb certa importància fins la dècada del 1970.

El sector industrial ha adquirit una presència secundària respecte del sector terciari, tot i que -s’han dut a terme algunes iniciatives per a potenciar la implantació de noves empreses al terme, com la construcció del polígon industrial Mas Alba. La construcció té una presència notable al municipi. La indústria es fonamenta en part en el sector de materials de construcció i en altres de menys importants, com el del metall i el de la confecció i tèxtil.

Hom troba a Vallcarca una important empresa d’extracció de ciment. La factoria fou construïda per la raó social Butsems i Fradera, fabricants de mosaics i de tubs de ciment de Barcelona entre el 1901 i el 1903. El 1933 es convertí en la primera fàbrica de ciment de l’estat espanyol. Ha estat molt renovada. Disposa del port de Vallcarca, situat a l’extrem oriental de la cala de Vallcarca, i gaudeix de la concessió vigent més antiga de les atorgades al litoral català pel que fa a ports construïts i explotats per particulars. L’any 1905 va ésser demanada la primera concessió, però calgué esperar una primera Reial Ordre del 1923, que autoritzava la construcció del port, i una segona del 1926 que aprovava certes modificacions, per a poder iniciar les obres. Posteriorment les diverses fases d’ampliació van passar vicissituds ben complexes fins que l’any 1962 es va poder considerar acabat el port i normalitzada la situació administrativa. El port de Vallcarca ha estat problemàtic pel feble refugi que ofereix (sovint ha calgut aturar les maniobres de càrrega o descàrrega per a permetre als vaixells de fer-se a la mar) i pel calat màxim, de 6 m, que ha estat de vegades insuficient. Per això el tràfic suportat pel port s’ha anat reduint.

Gràcies al turisme, el sector terciari ha esdevingut el motor econòmic del municipi. Actualment la vila té un un bon desenvolupament comercial i celebra mercat un dijous sí un dijous no, i als mesos d’estiu cada dijous encara que de dimensions molt reduïdes. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional, i entre els equipaments esportius cal destacar les instal·lacions del Club de Golf Terramar i els ports esportius de la Ginesta, de Garraf i d’Aiguadolç. El Club de Golf Terramar, a l’W de la vila, fou fundat el 1922 i és el segon camp més antic de Catalunya; dissenyat per F.W. Hawtree, ha estat escola de grans golfistes del país.

El 1901 la fundació del Foment Sitgetà representà una nova opció per a sortir del marasme de la fi de segle. Aquesta entitat, pionera de la promoció turística, reeixí a oferir una bona imatge de la vila marinera en un moment d’autèntica crisi, i aviat la primera onada d’estiuejants donà profits que supliren la paralització industrial, dels beneficis del vi i de les barques per manca de feina. La primera fita fou l’Hotel Súbur (1916; abans, però, fou fonda), considerat el millor del Principat, i la vila rebé un nou impuls quan el sabadellenc Francesc Armengol construí la important urbanització del Terramar Parc (1918-19).

Avui, a la ja tradicional atracció turística de les platges, s’ha afegit la important oferta cultural de la vila, la gastronòmica (Ruta del Xató) i l’ampli ventall d’activitats (excursions, escalada, bicicleta de muntanya, etc.) que ofereix la proximitat de les Muntanyes de Garraf. Aquest gran atractiu turístic es reflecteix en una forta activitat; Sitges concentra una bona part de l’oferta hotelera de la comarca (que inclou un nombre important d’hotels de quatre estrelles) i disposa també de càmpings, a més de nombrosos restaurants, cafeteries i discoteques. La qualitat de les seves infraestructures l’ha convertit en un dels principals pols d’atracció i organització de congressos, seminaris o reunions d’empresa. A més, el potent sector turístic ha fet que Sitges formi part del selecte club de ciutats membres de les Joies del Turisme Europeu. Tenen una importància extraordinària els apartaments, els xalets i les cases de residència secundària, tant en el nucli urbà de Sitges com en urbanitzacions i poblacions agregades, i també altres serveis impulsats pel turisme.

La vila de Sitges

Morfologia urbana

La vila de Sitges, a la costa, estesa des de la platja de Sant Sebastià fins a la de les Anquines, és centrada pel pujol rocós que s’interna a la mar formant la punta de Sitges, on s’aixequen els edificis més notables de la Vila Vella. Quan Sitges sobrepassà aquest petit recinte es formà el Carrer Major des del castell al Cap de la Vila, on al segle XVII hi havia un portal dels sis que tancaven el nou clos murat i que donava sortida als camins procedents de Vilafranca i de Vilanova i la Geltrú. Cercant la platja, sortien del Carrer Major els de Carreta, d’en Tacó i Nou, amb els respectius portals. La vila continuà engrandint-se malgrat els estralls de la guerra de Successió. En aquest creixement seguí l’eix del carrer de les Parellades, i el Cap de la Vila esdevingué el punt de trobada de la gent del poble i el centre de les manifestacions cíviques i religioses. El carrer de les Parellades arribà aviat fins al torrent de la Bassa Rodona, avui carrer d’Espanya, per la part de ponent, i, per la part de llevant, el torrent de Sant Damià, que abocava les aigües a la platja de Sant Sebastià, fou el límit natural de l’expansió vilatana. Els carrers de Sant Pau, de Sant Pere i del Bonaire baixaren dreturerament des de les Parellades fins a la platja. Altres eixos de creixement foren el carrer de Sant Francesc, continuació del Carrer Major, i el carrer de Jesús, des de les Parellades. Aquests carrers, durant les guerres carlines, foren circumdats de murs.

El sector de platja que ressegueixen el passeig de la Ribera i el Passeig Marítim és un dels atractius més grans de la vila. Malgrat que Madoz ja parla d’una rambla feta en 1829-30 i d’un passeig construït poc abans del 1845, a ponent de la vila, les muralles impedien l’expansió al llarg de la platja. Arrecerat a la punta hi ha un racó dit la Fragata, on s’amagava, en un entrant que aleshores feia la mar, un vaixell d’aquest tipus per a la defensa de la costa sitgetana dels atacs dels pirates. El 1900 es construí per subscripció popular l’escalinata que accedia a la punta rocosa i, quan durant els anys cinquanta es construïren les puntes protectores de l’areny d’una platja, les sorres s’acumularen a ponent de la punta en una platgeta abans de pescadors i després d’embarcacions esportives. El 1965 es feu una reordenació del sector, que delimità zones enjardinades, vials, el Passeig Marítim i aparcaments.

L’expansió en aquest sector de platja continuà i hom arribà al Vinyet el 1916, amb l’obertura de l’avinguda del Dr. Gaietà Benaprès i Mestre, amb un monument a aquest alcalde de la vila a l’encreuament amb el Passeig Marítim, que aleshores acabava allí. El financer Francesc Armengol i Duran projectà el 1919, amb plans de l’arquitecte Josep M. Martino, d’urbanitzar unes 50 ha als sectors del Vinyet, Santa Margarida i les Coves, amb una concepció pionera de ciutat jardí de repòs i de vacances. Morí el 1931 sense veure realitzats del tot els seus projectes i fou Salvador Casacuberta qui acabà l’obra amb l’obertura del Gran Hotel Terramar (1933), a l’extrem de l’ampla corba de més de 2 km que forma la magnífica platja de Sitges fins a la riera de Ribes, a banda i banda de la qual hi ha el camp de golf. Per la seva extensió i perspectiva, el passeig marítim de Sitges (que reb el nom de passeig de la Ribera des de la punta de Sitges fins a l’avinguda de Sofia, i després continua amb el nom de Passeig Marítim) és un dels més notables de tota la costa catalana. El passeig segueix vers ponent amb l’antic Hotel Súbur, davant el qual hi hagué el Pavelló de Mar, que es cremà.

Alguns sectors abans forans formen part en l’actualitat del nucli urbà, com l’antic camí dels Capellans, que contornejava la població per tramuntana, amb l’actual avinguda dels Capellans. Al N s’urbanitzà, vers la dècada del 1940, el nucli del Poble Sec, amb una plaça dedicada al Dr. Pérez Rosales, ornada amb escultures, o amb l’Hospital de Sant Joan Baptista amb una capella on es venera un retaule del segle XVI, atribuït a Jaume Forner, que representa Maria entre el Pare Etern i sant Joan. En aquest sector hi ha el carrer dels Pins Bens, lloc on s’emplaçaren les bateries dels homes de Felip IV de Castella durant el setge del 1649. El Poble Sec inclou també la zona dels Ametllers, edificada en la dècada del 1990.

La línia del ferrocarril, inaugurat el 1881, separa el Poble Sec del nucli de la vila, en aquest punt hi ha l’estació del ferrocarril, davant la placeta d’Eduard Maristany i unida al carrer de Jesús pel carrer de Francesc Gumà i Ferran, impulsor i realitzador de les obres. L’estació de Sitges, voltada de jardinets, manté una personalitat i una animació notables. A llevant de l’estació hi ha el carrer de Rafael Llopart, antic torrent de Sant Damià, que va fins al barri marítim de la Platja de Sant Sebastià. Voreja la platja el passeig de Portalegre, formant un conjunt harmoniós entre les roques. Prop de la platja de Sant Sebastià hi ha les Cases Noves, antic barri de pescadors urbanitzat en la dècada del 1950, i més al nord apareixen els més moderns habitatges dels Molins. Entre la carretera comarcal i la via del ferrocarril, a ponent del passeig de Vilafranca, hi ha el barri de Sant Crispí. Més a ponent, i proper al santuari del Vinyet, s’ha urbanitzat l’àrea coneguda com les Cases del Sord. La nova àrea d’expansió urbana està situada entre la línia del ferrocarril i Santa Bàrbara, ja al límit amb el terme municipal de Sant Pere de Ribes.

Edificis d'interès

A la part alta del pujol de la Vila Vella s’aixecava l’antic castell de Sitges, que va esdevenir ajuntament l’any 1869. L’edifici va subsistir fins el 1888; duia en una pedra d’angle la data del 1525 i era un edifici gòtic tardà, menys les parts N i E, destruïdes pel bombardeig el 1649 i reconstruïdes el 1682. Al centre hi havia la torre mestra, circular, medieval, i era notable la gran sala del primer pis al costat de la capella gòtica de volta estrellada. En 1888-89 hi fou bastida l’actual casa de la vila, un casal quadrangular isolat, neogòtic, obra de l’arquitecte Salvador Vinyals. En unes obres posteriors es trobaren fragments de ceràmica del final del bronze al segle IV dC, fet que sembla abonar la possible identificació amb Súbur.

Al mateix puig, al lloc dit el Baluard, hi ha l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla, encarada a ponent mirant les platges de la Ribera i que ha donat lloc al paisatge més pintoresc de la vila, plasmat per pintors, poetes i escriptors. L’actual edifici és, almenys, el tercer en el mateix indret. El primer fou probablement romànic, erigit per Guislabert coetàniament al castell i documentat el 1135 sota l’advocació de Santa Tecla. Un nou temple gòtic fou acabat el 1322 amb un altar major dedicat a santa Tecla i capelles laterals dedicades a sant Vicenç, sant Salvador i sant Bartomeu, aquest darrer copatró. Subsistí en la seva estructura general fins al segle XVII. L’edifici actual és en bona part el beneït el 1672; espaiós, amb tres naus de volta de punt rodó amb nervadures, fou ampliat al segle XIX amb la capella del Puríssim Cor de Maria i la capella del Santíssim, del 1863. Sobresurten a l’exterior dues torres asimètriques; la més baixa, a l’esquerra, dita del Comunidor, és del 1674 i conté el rellotge de la vila des del 1868, quan s’enderrocà la Torre de les Hores del Carrer Major. La torre de la dreta, amb dos cossos octagonals amb el cloquer, fou reformada el 1863 i acabada per una imatge de la Puríssima feta a Vilanova. Malgrat algunes pèrdues sofertes el 1936, conserva alguns altars barrocs, com el dels Dolors, fet el 1702 per l’escultor Joan Roig i daurat per Joan Muixí. Hi ha també el retaule gòtic de Sant Bartomeu i Santa Tecla, del pintor napolità Nicolau de Credença, del qual només resta la part central i les osseres dels Ribes i Pacs i de Bernat de Fonollar. L’orgue fou fabricat per fra Bartomeu Triall i Joan Roig i s’inaugurà el 1697.

A llevant de l’església i sobre l’antic hospital que Bernat de Fonollar erigí abans del 1326 i la seva capella de Sant Joan Baptista, gòtica, però molt reformada, el ciutadà americà Charles Deering feu bastir l’important conjunt de Maricel, format per diversos edificis situats a banda i banda del carrer de Fonollar i units per un pont. Charles Deering havia conegut a París Ramon Casas, que el portà a Barcelona i el relacionà amb Miquel Utrillo, a qui, després de visitar Sitges i haver comprat l’hospital el 1910, encarregà de dirigir les obres del futur museu, del qual el nomenà administrador. Amb elements petris i escultòrics procedents de llocs molt diversos, com la imatge de la torre de Sant Miquel, de la façana, procedent del cap de pont de Balaguer, i l’art d’un gran nombre de mestres d’obres, fusters, ferrers, picapedrers i la inspiració inimitable de l’escultor Pere Jou, autor dels notables i intencionats capitells, el 1913 contenia ja la famosa casa museu, amb peces de mobiliari, objectes decoratius, pintures i escultures que formaven una extraordinària mostra d’arts sumptuàries. Per una desconfiança de confusa inspiració, pel que sembla, el 1921 Deering portà una gran part de les obres d’art als Estats Units i Maricel restà buit. Els locals foren llogats per l’ajuntament de Sitges vers el 1936 per instal·lar-hi la col·lecció Plandiura i la col·lecció de miniatures navals i altres objectes i curiositats marineres aplegades per Emerencià Roig i Raventós, a més de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol. Ambdues col·leccions i la biblioteca foren inaugurades el 14 de juny de 1936, cinquè aniversari de la mort de Rusiñol. El 1956 l’ajuntament adquirí les dependències de l’altra banda del carrer de Fonollar que ara constitueixen l’anomenat Maricel de Terra, en oposició al Maricel de Mar. Les dependències de l’antic hospital foren adquirides per la Diputació de Barcelona per instal·lar-hi la col·lecció d’antiguitats llegada pel ginecòleg barceloní Jesús Pérez Rosales, inaugurada el 1970.

Potser l’edifici i institució més famós de la Vila Vella és El Cau Ferrat, fet per Santiago Rusiñol sobre les roques que dominen la mar, damunt unes mo-destes cases de pescadors del segle XVI. El “descobriment” de Sitges per Rusiñol sembla que s’escaigué per atzar el 1891, quan l’artista, acompanyat del pintor Meifrén, passà per Sitges en tartana cap a Vilanova i la Geltrú per a visitar el Museu Balaguer, i a la carretera fou reconegut pel sit-getà Rossend Bartés i altres amics que el convidaren a sopar. A Rusiñol li agradà el poble i pensà de traslladar-hi el seu primer Cau Ferrat (col·lecció de ferros) del carrer de Muntaner de Barcelona. Encarregà les obres a l’arquitecte Francesc Rogent i s’aprofitaren pedres del vell castell aterrat de poc per a fer la casa de la vila. Ambdues cases s’inauguraren el 1894. Rusiñol llegà El Cau Ferrat a Sitges el 1931, i el 1933 es constituí en museu.

El Palau del Rei Moro és un edifici d’origen medieval, situat al carrer d’en Bosc, al nucli vell de la vila. Consta de planta baixa i pis, sota coberta de teula àrab. El portal d’accés és d’arc de mig punt, adovellat, i els murs són fets de carreus; a l’interior es conserven arcs corresponents a la construcció original. El palau fou restaurat després de la Guerra Civil de 1936-39 per Frederic Montornés.

L’edifici de l’antic mercat, també situat al nucli antic de Sitges, és al costat de la casa de la vila. Fou la primera construcció de ferro que es feu i la projectà i dirigí Gaietà Buïgas i Monravà. Es tracta d’un edifici d’una sola nau, amb coberta de dos vessants. Els plànols daten de l’any 1889 i fou inaugurat el 15 d’agost de 1890.

Altres edificis que destaquen són la casa Rectoral, que a l’interior conserva arcs de pedra dels segles XIII i XIV, la Casa Pañella, Can Misas, Can Font, Can Bartomeu Carbonell, també coneguda com la casa del Rellotge, situada on al segle XVII hi havia un dels sis portals de la muralla nova de Sitges, Casa Andreu, Can Severiano Virella, Can Carreras, Can Sebastià Sans i Bori, Casa Planes, Casa Catasús, ocupada per l’hotel Romàntic, Can Robert, Can Boladeres, Can Llopis (actual Museu Romàntic) i Can Freixa o Can Gili, entre d’altres.

El santuari del Vinyet, abans a ponent de la vila i ara integrat en la zona urbanitzada del mateix nom, prop de la carretera a Vilanova, es troba documentat des del 1174. S'hi venera la imatge de la Mare de Déu del Vinyet, segons tradició marededeu trobada, sedent amb el Fill a la falda en actitud de beneir, obra de la fi del segle XII o inici del XIII. L’església fou reconstruïda en diverses ocasions i en una de les portes de l’actual edifici consta l’any 1552. Però la major part del santuari és obra del 1727 al 1733, dins l’estil neoclàssic, d’una nau i capelles laterals; té molts exvots i algunes miniatures navals. El campanar és del 1872.

Al Racó de la Calma hi havia un bust de bronze de Borrell i Nicolau dedicat a Rusiñol; fou adquirit per l’ajuntament el 1932 i traslladat el 1977 al pati de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i posteriorment retornat al Racó de la Calma. El 1977 s’inaugurà un segon monument als jardinets del baluard Vidal i Quadras, vorejant la platja de Sant Sebastià, per subscripció popular, obra de Nicolau Ortiz seguint un esbós de Pere Jou. Des d’aquest any s’instituí el dit Ram de tot l’any a Rusiñol, ofrena floral de les sitgetanes a l’estàtua de Rusiñol.

A la Ribera, prop de la punta, hi ha el monument a Domenico Theotokópoulos, El Greco, alçat per subscripció popular el 1898, malgrat la crisi, gràcies als dots de convicció de Rusiñol. L’escultura, obra de Josep Reynés, hagué de ser reproduïda el 1972 per Ortiz (la salabror l’havia damnificada).

La cultura i el folklore

La vila de Sitges s’ha caracteritzat, ja des del segle XIX, per un gran dinamisme cultural que s’ha manifestat en un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, cívic i esportiu. Hom en destaca per la seva antiguitat la societat recreativa El Retiro, fundada el 1870, que disposa d’una sala de teatre, i el Casino Prado Suburense, que es va constituir oficialment el 1877; té una sala de teatre (construïda el 1890 i reformada el 1924 amb pintures d’Agustí Ferrer i frisos de Pere Jou), biblioteca i arxiu, i diverses seccions, com la Penya d’Escacs, que participa en l’Open Internacional d’Escacs Vila de Sitges, competició que l’any 2006 arribava a la seva 32a edició. Altres grups de caràcter cultural són el Grup d’Estudis Sitgetans (1975) i el Centre d’Estudis del Mar (1983).

Entre l’important nombre d’entitats esportives que hi ha cal destacar, a més del ja esmentat Club de Golf Terramar, el Club Natació Sitges, organitzador de la tradicional travessa a Sitges nedant, que l’any 2000 celebrava la seva 51a edició; participa també, juntament amb el Club Nàutic Garraf, el Club Nàutic Sitges i el Club de Mar de Sitges, en la Setmana Catalana de Vela, que el mateix any assolia la 14a edició. El Club Nàutic Garraf va organitzar la Copa d’Europa de Pesca d’Altura (2a edició l’any 2000), que és una de les competicions més importants a Europa dins l’esport de la pesca.

La florida cultural del modernisme no s’estroncà o s’esgotà amb les iniciatives de Rusiñol. Ja des de la fi del mateix segle XIX es publicaren periòdics diversos, de vida poc o molt efímera, entre els quals es destacà sens dubte L’Eco de Sitges creat el 1886 i que continua publicant-se, i els anys anteriors a la Guerra Civil foren molt interessants culturalment. Després dels estímuls que Deering i Utrillo promogueren amb Maricel (1910-21), hi hagué un nodrit grup d’artistes i intel·lectuals que donaren un nou prestigi a la vila. Joaquim Sunyer (1874-1056), fill de la vila i nebot del pintor Joaquim de Miró, cap del noucentisme pictòric català, s’hi establí el 1911 i atragué (1923) alguns artistes com Alfred Sisquella. Tingué un especial ressò el moviment avantguardista en art al voltant de la revista L’Amic de les Arts (1826-29), dirigida per l’escriptor sitgetà Josep Carbonell i Gener (1897-1979), que tanta transcendència tingué en la cultura catalana difonent els corrents estètics més moderns i fent conèixer nous valors com Dalí, Éluard o García Lorca, entre d’altres. En aquestes tasques col·laboraren els sitgetans Magí Albert Casanyes (1893-1956), crític d’art, i Artur Carbonell (1906-1973), pintor surrealista i escenògraf, i personalitats com J.V. Foix, L. Muntanyà, Sebastià Gasch i el mateix Dalí. Altres publicacions importants foren Terramar i Monitor i els anys trenta tingué una gran vitalitat l’ateneu El Centaure. En el camp de la literatura, aquests anys es destacaren el poeta noucentista Trinitat Catasús (1887-1940), fill de Sitges, i els germans Roig i Raventós: Emerencià (1881-1935) i Josep (1883-1966), metge i escriptor.

Entre els principals equipaments culturals de la vila cal mencionar l’edifici Miramar (és situat a tocar de la platja Sant Sebastià), la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, que es creà el 1936 i disposa d’un important fons, la Biblioteca Popular Josep Roig i Raventós, més petita, inaugurada l’any 1983, i l’Arxiu Municipal Històric de Sitges, obert el 1976 i instal·lat al Palau de Maricel, que disposa de documentació local des del 1312 fins avui.

Hi ha a més tres museus. El Museu Romàntic de Can Llopis és situat en un gran casal bastit el 1793 per Josep B. Falç i Roger i que aviat passà als Llopis. El 1935 fou llegat pel diplomàtic Manuel Llopis de Casades a la Generalitat, amb mobles i objectes, amb la voluntat de formar un museu ro-màntic, que —deturats els tràmits per la guerra— es pogué inaugurar el 1950, agençat per la Diputació de Barcelona. A més dels mobles i la decoració vuitcentistes, guarda instruments de música, in-dumentàries, diorames sobre la vida quotidiana del segle XIX i sobre l’evolució de la moda, etc. El museu conté també la magnífica col·lecció de nines antigues (segles XVII-XIX) donades per Lola Anglada (1960). Al pati hi ha un majestuós mailcoach.

El Museu del Cau Ferrat fou inaugurat el 1923. Fou el taller estudi i la casa temporal de Rusiñol. Hom hi pot veure col·lecions de vidres (segles XVI-XIX), pintures i dibuixos, retaules gòtics, obres d’El Greco, Ramon Casas i Picasso, entre d’altres, a més d’escultures, ceràmiques, rajoles, arqueologia i ferros forjats.

El Museu Maricel, creat el 1970, és un edifici del segle XV on hi hagué l’hospital de Sitges fins el 1910. Hi ha la col·lecció del Dr. Pérez Rosales, de pintura, escultura romàntica i gòtica, retaules, talles medievals, renaixentistes i barroques, orfebreria, ceràmica, ferros forjats, indumentària religiosa, mobiliari, pintura i escultura moderna (amb les al·legories de Sert de la guerra del 1914-18 que havia fet el 1921 per al museu), etc.

L’any 2011 s’obrí al públic la mostra inicial de part de la col·lecció d’art contemporani de la Fundació Stämpfli, que compta amb de més de 70 obres de 60 reconeguts artistes contemporanis procedents de 21 països diferents. Situada a l’antic Mercat del Peix i a la primera planta de l’edifici adjunt de Can Mec, s’hi mostren 37 obres de 35 artistes, que han donat les seves creacions a Pere Stämpfli, un artista suís resident al municipi. L’espai museístic és gestionat pel Consorci del Patrimoni de Sitges.

També se celebra el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, des del 1997, hereu del que fins aleshores s’havia anomenat Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror, que s’organitzava des del 1967. Al setembre se celebra la nit dels Premis Sitges, entre els quals destaquen el Premi Trinitat Catasús, el premi Ploma d’Or i el premi especial, a més d’altres dedicats a la pintura, l’escultura, la fotografia, etc.

La vila té un calendari de commemoracions i activitats festives molt dens. Són conegudes les seves animades festes de Carnaval, que atreuen una gran multitud de visitants. Entorn d’aquesta celebració s’organitza, des del 1958, el Ral·li Internacional Barcelona-Sitges de cotxes antics, en què participen bonics exemplars dels anys vint amb els ocupants disfressats d’època. Ha arribat a ser un dels ral·lis més importants d’aquestes característiques i competeix obertament amb el London Brighton Rally.

Per Corpus s’encatifen els carrers de flors formant dibuixos artístics i capritxosos; aquests actes foren declarats el 1965 d’interès turístic. Simultàniament se celebra l’Exposició Nacional de Clavells, ja des del 1918, un concurs d’ornamentació floral de façanes i balcons i una mostra de bonsais.

La festa major de Sant Bartomeu, a l’agost, i la festa major petita de Santa Tecla, al setembre, tenen un especial relleu, amb processó religiosa, cercaviles, castell de focs, cant dels goigs, castellers i els balls i entremesos tradicionals (de gegants, de la fera foguera, gitanes, bastons, diables, cercolets, pastorets, de l’àliga, cintes, panderetes i la moixiganga, aquest darrer el ball sitgetà per excel·lència ja que durant molts anys només es va conservar a Sitges). De les tres parelles de gegants, els Moros, els Cristians i els Cubans, les dues primeres tenen un origen ja centenari (del 1840 i del 1897, respectivament). Però mentre que els primers són de l’any 1979, una rèplica dels primers que va tenir la vila de Sitges, els segons són encara conservats.

Altres festes destacables de la vila són la de la Verema, al setembre, amb un concurs de trepitjadors de vins, la de la Mare de Déu del Vinyet (patrona de l’Arxiprestat de Garraf), a l’agost, la festa del barri del Poble Sec, pels volts de Sant Joan, al juny, amb una trobada de caràcter folklòric (gegants, balls tradicionals, etc.), i la festa de Sant Pere, també pel juny, al barri de pescadors.

Altres indrets del terme

Garraf i les Botigues de Sitges

L’actual poble de Garraf és a la costa de llevant de Sitges, vora la platja de Garraf, prop la punta dels Corrals. Antic poble de pescadors, esdevingué lloc d’estiueig i platja freqüentada, amb un petit port fet el 1902 per a facilitar el transport de la pedra extreta de la Falconera amb destinació a les obres del port de Barcelona. Malmès pels temporals i la sorra, els anys cinquanta fou reconstruït com a petit port esportiu. Té estació de ferrocarril i una església dedicada a Santa Maria, sufragània de Sitges. Dalt un tossal hi ha les restes d’un castell i més cap al pla una torre de defensa del segle XV, on sovint hi hagué guarnició. Aquesta torre i una casa annexa foren restaurades el 1888 per l’arquitecte modernista, deixeble de Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres, que les convertí en el Celler de Garraf, propietat del primer comte de Güell.

El topònim Garraf, esmentat ja el 1011, que dona nom al massís i a la comarca, també fou el determinatiu de l’antic priorat de Sant Vicenç de Garraf, dit generalment de Sant Vicenç de Pedrabona, fundat per Alfons I el 1163. Les terres del priorat comprenien la Cova Fumada, a ponent, el coll de la Falconera i a l’interior les serres d’Aladern i de Parets. El priorat era a l’esquerra del torrent de Garraf, prop de la masia de Can Lluçà.

L’anomenada era del Prior i el coster de la Fita poden ser els darrers vestigis de l’establiment monàstic. Es trobava ja en decadència al segle XIV i el 1423 fou unit a la canònica barcelonina de Santa Eulàlia del Camp.

Al límit amb el terme de Castelldefels (Baix Llobregat) hi ha el nucli de les Botigues de Sitges, amb les urbanitzacions Garraf II, Passeig Marítim i Rat Penat. L’origen del nom prové d’antics magatzems on els pescadors guardaven els ormeigs.

Campdàsens i Vallcarca

L’antiga quadra i llogaret de Campdàsens es troba dins l’interior del massís, en una vall. El castell de Campdàsens (Campo de Asinis), esmentat el 1097, era en un serrat, sobre la costa, a migdia de la vall, i part del seu territori fou incorporat al monestir de Garraf. Berenguer de Fonollar el disputà a Bernat de Centelles i el 1323 l’adquirí del rei Jaume II; des d’aleshores restà incorporat i seguí la sort del castell de Sitges. El 1854 hom hi construí una capella, sufragània de Sitges. S'hi accedeix des de Vallcarca i es destaquen Ca l’Amell de la Muntanya, amb una torre de defensa medieval rodona, el lloc de Campdàsens, amb una altra torre defensiva de base quadrada, i més endins, passat el fondo del Tro, la masia de Can Planes, també amb torre defensiva quadrada. La masia de Campdàsens celebra la seva festa el primer diumenge de juliol.

Més a ponent i propera a Sitges hi ha la cala de Vallcarca i la fàbrica de ciment que donà lloc a la colònia fabril de Vallcarca. En terrenys de l’empresa s’havia construït una colònia per als obrers, amb església, camps d’esport i escola, però els nous forns augmentaren l’emissió de pols i, davant la creixent contaminació i els seus perills, els obrers van anar deixant el lloc.

Les ermites de la Trinitat, de Gràcia i de Santa Margarida

A ponent de Vallcarca i a l’interior d’una serreta que acaba a la mar per la Punta Ferrosa hi ha l’antiga ermita de la Trinitat, a 179 m d’altitud, documentada des del 1375. L’edifici ha estat refet en diverses èpoques. S'hi celebra un tradicional aplec el Dilluns de Pasqua i la festa titular. Des d’allí s’albira un extens panorama marítim i actualment hi ha un radiofar orientador del trànsit aeri i un petit repetidor de televisió.

Propera a les restes de Miralpeix hi ha l’ermita de Gràcia, a 90 m d’altitud, prop d’un tossal on hi ha un radiofar, que és fora de servei, i un repetidor de televisió. Petit edifici d’una sola nau, amb un portal de llinda adovellada i un gran ull de bou a la façana de ponent, hom li ha atribuït una datació entorn al segle XII. S'hi venerava la imatge de la Mare de Déu de Gràcia i hi havia exvots, però fou profanada l’any 1936.

A la plana, a la partida de les Coves, prop ja de la riera i també dependent de Sant Pere de Ribes, hi havia l’ermita de Santa Margarida, que ja en temps de Llopis i Bofill, cap a l’any 1892, era un munt de ruïnes. Sembla que era d’origen romànic i s’esmentava ja el 1478. El 1961, Josep Carbonell i Gener publicà la troballa d’abundosa ceràmica i ossades humanes al subsol d’aquesta ermita.

Miralpeix i Gassons

A l’extrem occidental del terme, al límit amb Sant Pere de Ribes, hi ha l’antic castell i quadra de Miralpeix. És esmentat el 1057, quan el bisbe Guislabert donà a Arnau d’Arloví, a mitges, la deshabitada torre de Miralpeix i terme amb la condició de refer-la i poblar-la. Els límits fixats aleshores són difícils d’identificar, però es dedueix que comprenia tots els terrenys de l’actual terme de Sitges a ponent de la riera de Ribes. La torre o castell de Miralpeix sembla que fou destruïda vers el 1190, en una brega entre Ponç de Ribes i Gombau de Miralpeix, d’una banda, i Berenguer de Castellet i Eimeric d’Espiells, de l’altra. Les ruïnes són a 104 m d’altitud, dalt un turó situat damunt mateix de la masia de Can Girona. Més al S hi ha la casa de Miralpeix, amb una torre defensiva quadrada i atalussada, de construcció posterior. De tota manera el castell de Miralpeix continuà de domini episcopal, infeudat als Ribes, que hi tenien uns castlans cognomenats Miralpeix, fins que el 1411 en va prendre possessió la Pia Almoina, que tenia ja el castell de Ribes, i el 1413 Miralpeix fou incorporat a la universitat de Sitges.

Al N de la vila, també al límit amb Sant Pere de Ribes, hi hagué la quadra dels Gassons, lloc dit abans el Mas dels Provençals, documentat el 1257. Passà a mans de Bernat de Fonollar (1308), que fou autoritzat a edificar-hi una torre o fortalesa cap a l’any 1313, i a Galceran de Ribes (1320). Els Ribes hi edificaren una capella dedicada a Santa Maria, adquirida el 1389 pel bisbe de Barcelona amb el castell de Ribes i altres d’adjacents, però poc després passà a la Pia Almoina. En un inventari del 1405 de tot el que hi havia al castell, s’inclouen els forniments de la capella de Santa Bàrbara.

La història

El primer esment de Sitges és del 991 (Cegias), i el del seu castell, del 1041. El fet d’haver trobat vestigis arqueològics molt antics, des de la darrera edat del bronze, al puig de la punta de Sitges, no demostra la suposada localització de l’antiga ciutat romana de Súbur, citada per Estrabó, Mela i Plini, que una tradició ha volgut identificar amb Sitges (el 1947 s’excavà part d’una necròpoli del baix imperi, del segle III aC). El castell de Sitges, sobre el puig de Cegias, era el 1041 del bisbe de Barcelona Guislabert, que l’infeudà aquest any a Mir Geribert, senyor també del castell de Sant Pere de Ribes. Aquest castell és documentat posteriorment com a Cigias (vers el 1078) i més tard com a Ciges, Cigas i Citges.

Al principi del segle XII es comença a tenir notícia dels sotscastlans. El primer fou Guillem Arnau (1116), que aviat es cognomenà Sitges. Posteriorment apareix Bernat de Centelles, que es titulava senyor de Sitges (1240), un descendent del qual, del mateix nom, pledejà amb Berenguer de Fonollar per la possessió dels castells de Sitges i de Campdàsens. Agnès de Sitges, muller de Berenguer de Fonollar, feu cessió dels seus drets a Bernat de Fonollar, conseller de Jaume I, el qual adquirí també la quadra dels Gassons (1313) i obtingué la castlania (1320) i finalment tota la jurisdicció sobre Sitges per concessió reial (1321). A la mort de la seva vídua, Blanca d’Asp, el castell de Sitges passà a la Pia Almoina (1353).

La Pia Almoina de Barcelona detingué la senyoria del castell i terme de Sitges durant més de quatre segles, no sense incidències o plets promoguts pels jurats i el poble de Sitges, que pugnava per passar a la jurisdicció reial. Bernat de Fortià, quan caigué en desgràcia la seva germana la reina Sibil·la (1387), i la reina Violant de Bar tingueren drets sobre la jurisdicció del lloc, però aviat (1390) la Pia Almoina en recuperà tot el domini. El castell fou totalment refet el 1525, destruït el 1649 durant la guerra dels Segadors, en un assalt de les tropes castellanes, i tornat a refer el 1681. En la guerra de Successió sofrí danys en la temptativa d’assalt per part dels voluntaris catalans (1714). En la guerra contra Anglaterra (1797) mantingué un duel artiller contra els navilis britànics i rebutjà una operació de desembarcament.

El 1804 el rei accedí a la incorporació de la vila a la corona mitjançant el pagament de 67 000 sous de Barcelona. D’altra banda la població, abocada a la mar, participà en moltes empreses de pau i de guerra i un bon estol de vaixells i navegants proporcionaren riquesa i prosperitat, de primer amb la navegació de cabotatge i després amb l’exportació a ultramar. Llopis i Bofill dona una relació de 52 vaixells sitgetans que del 1755 al 1799 havien fet 13 viatges a Buenos Aires, 105 a les illes de Sobrevent i 41 a la Terra Ferma i golf de Mèxic, i una altra relació amb 46 capitans d’embarcacions que havien navegat per les costes de l’Algarve, Cantàbria i nord d’Europa fins a Peterburg.

Al segle XIX la guerra del Francès influí negativament en la vila, ja que, malgrat no haver-s’hi produït cap acció militar important, les exaccions, deportacions i depredacions foren constants i nombroses. Seguiren les guerres carlines, que obligaren a fortificar la vila i limitaren el seu desenvolupament. Malgrat tot, la tornada d’acabalats veïns que havien fet fortuna a Amèrica (els americanos), els quals edificaren bones cases i milloraren l’urbanisme, i la vida marinera i comercial, que tingué continuïtat al llarg del segle, mantingueren una prosperitat que, però, es col·lapsà amb la plaga de la fil·loxera i la pèrdua de les darreres colònies. La conjunció de les excel·lències del paisatge amb el vernís cultural que donaren a la població Santiago Rusiñol i el moviment modernista creà l’ambient favorable perquè hi arrelés el turisme.

Col·laboració: 
RPl / TLlC
Llegir més...