i monestir de Sixena | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

monestir de Sixena

Nom castellà delmonasterio de Sigena (es)
Pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, conservades al MNAC
© Museu Nacional d'Art de Catalunya
Important priorat (Santa Maria de Sixena) de monges de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem, del municipi de Vilanova de Sixena (Aragó), dins l’antic bisbat de Lleida (actual bisbat de Barbastre), a l’esquerra de l’Alcanadre.

Història

Fou fundat per la reina Sança de Castella, muller d’Alfons I de Catalunya-Aragó. Després d’uns tempteigs d’establir-hi una comunitat de benedictines, s’hi reuní el 1188 la comunitat de santjoanistes, composta d’una priora i tretze monges, entre les quals Dolça, filla dels fundadors. Redactà una regla especial per a la comunitat el bisbe d’Osca, aprovada pel gran prior de Sant Joan de Jerusalem. El monestir es construí sobre una antiga llacuna, on la tradició assenyalava la troballa d’una imatge de Santa Maria. Es planejà entorn d’un gran claustre, al voltant del qual es disposen l’església, la cuina, el refetor, els dormitoris, la infermeria i, especialment, la sala capitular, decorada amb les pintures murals del Mestre de Sixena, obra molt destacable de l’art romànic, les restes de les quals foren traslladades a Barcelona el 1936 i, restaurades, s’exposen des del 1960 al que avui és el Museu Nacional d’Art de Catalunya. També es construí entorn seu l’estança o palau de la reina Sança, on aquesta es retirà (1196) i professà com a religiosa (visqué, però, amb rang de reina). A la part meridional hi havia abans un ampli espai envoltat de ruïnes i torres, amb les cases per al comanador, frares de l’orde hospitaler i servents. L’església és de planta de creu llatina, amb una nau, creuer i dos absis; a l’indret del tercer hi ha una edificació quadrada que estatja el panteó reial on foren enterrats la reina Sança, el seu fill Pere I el Catòlic, el seu germà Ramon Berenguer i les germanes del rei Dolça i Elionor, comtessa de Tolosa. Fou un monestir molt afavorit pels reis, que hi sojornaven en els seus desplaçaments de Lleida a Osca, centre de repoblament i domini de la comarca i on es guardaven molts documents reials. En fou priora Blanca d’Aragó (1321-48), filla de Jaume II, època en què s’acabà el palau reial, el presbiteri i el cor de l’església i es feren les importants pintures de la sala capitular. Al principi del segle XV, a l’època del compromís de Casp, el priorat, on residia Elisabet d’Aragó i de Montferrat, germana del comte d’Urgell, seguí la causa del comte; es convertí després en lloc de confinament de la mare i les germanes de Jaume d’Urgell, i arribaren a residir-hi vuit princeses de sang reial. En aquest temps s’arribà al màxim de vocacions (més de quaranta monges) i de propietats. La priora tenia jurisdicció sobre Vilanova de Sixena i els seus voltants, Sena, Candasnos i Bujaraloz. Després de mitjan segle XV entrà en una època d’estancament; les monges, filles de la noblesa d’Aragó i de Catalunya, formaven la comunitat i lluitaren per evitar la clausura que els volia imposar el concili tridentí. El bisbe de Lleida tenia la cura i vigilància del monestir. La poca consistència del sòl obligà a obres constants, que enlletgiren progressivament l’obra inicial. És remarcable la decoració pictòrica de l’antic saló del tron feta vers el 1792. L’exclaustració del 1835 i la desamortització el privà dels seus antics béns i fins del monestir, on la comunitat pogué retornar al cap de poc i hi subsistí fins el 1936.

Aquest any, un escamot, possiblement de la FAI, incendià i destruí el monestir, amb bona part del seu patrimoni. El comissari de la Generalitat de Catalunya per al salvament del patrimoni artístic Josep Gudiol recuperà (legitimat per la pertinença del monestir al bisbat de Lleida) una part dels murals de la sala capitular, que traslladà a Barcelona, on foren restaurats i conservats. Els edificis restaren pràcticament en ruïnes, llevat de l’església, restaurada en part. La comunitat religiosa s’instal·là a Butsènit (Segrià) el 1939 i posteriorment, quan el cenobi recuperà unes condicions mínimes d’habitabilitat, retornà a Sixena (1948) fins el 1970, que s’instal·là definitivament a Barcelona. El 1975 hi retornaren quatre monges de la comunitat barcelonina, en un intent de restaurar-hi l’antiga vida monàstica. Després de la Guerra Civil, les despulles es repartiren entre Lleida, Barcelona, Osca i Saragossa i en col·leccions particulars. Al principi de la dècada de 1960, les monges de Sixena signaren un préstec indefinit de les obres salvades, que el 1992 decidiren convertir en donació, que tanmateix restà sense autorització del Vaticà per la mort de les monges. Entre el 1983 i el 1994 vengueren 97 peces del monestir, 44 al Museu de Lleida i 53 al MNAC. El traspàs de Sixena del bisbat de Lleida al de Barbastre-Montsó, pel canvi de límits diocesans aprovat pel Vaticà (1995-98), donà lloc a un litigi per a retornar a Sixena les peces venudes, reforçat pel decret del nunci Lajos Kada (1998). L’any 2013, tot i que la Generalitat de Catalunya, emparant-se en la normativa internacional, aprovà una normativa que impedia el trasllat d’obres si no n’estava garantida la conservació posterior, l’orde de Sant Joan de Jerusalem (del qual depèn el monestir) cedí al govern d’Aragó els drets sobre les pintures murals del Mestre de Sixena. Des de l’agost d’aquest any el govern aragonès les reclamà per la via judicial a la Generalitat de Catalunya. Pel que fa a les peces, a l’abril del 2015 un jutjat d’Osca declarà nul·les les compres dels béns fetes per la Generalitat. Al juny del 2016, el jutjat d’Osca donà l’ordre de trasllat provisional de les obres i, al mes següent, les 53 obres del MNAC foren retornades. En canvi, la Generalitat continuà el litigi per impedir el trasllat de les peces del Museu de Lleida. Tannmateix, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució (octubre del 2017) pel qual l’Estat intervingué la Generalitat de Catalunya accelerà el procediment judicial en favor de la part aragonesa: el 4 de desembre el jutge d’Osca fixà el dia 11 d’aquest mes per al lliurament de les peces, que foren sostretes del Museu per la Guàrdia Civil entre protestes ciutadanes.

Priores del monestir de Sixena

Priores Data
Priores del monestir de Sixena
Sancha de Abiego (o de Lizana) 1188-1191
Beatriu de Cabrera 1191-1198
Maria d’Estopanyà 1198-1201
Osenda de Lizana 1202-1215
Oria Ximénez de Lisa 1249-1253
Toda Ortiz de Azagra 1253-1267
Urraca d’Entença 1268-1280
Elisenda de Querol 1280-1285
Agnès de Benavent 1285-1286
Beatriu Cornell 1286-1290
Elisabet de Castre 1290-1293
Teresa de Alagón 1293-1297
Teresa Ximénez de Urrea 1297-1321
Blanca d’Aragó 1321-1348
Urraca Cornell 1348-1357
Toda Pérez de Alagón 1358-1366
Sancha de Azlor 1366-1379
Isabel Saurina de Figuerola 1379-1390
Maria Cornell 1391-1399
Antònia Castellolí 1400-1410
Isabel de Alagón 1358-1366
Joana de Biure 1436-1459
Sibila de Alagón 1459-1485
Francesquina d’Erill 1485-1494
María de Coscón 1494-1496
Leonor de Torralba 1496-1497
María de Alagón 1498-1500
Gràcia Gilbert 1501-1510
María Ximénez de Urrea 1510-1521
Beatriu d’Olzinelles 1521-1543
Leonor de Torralba 1543-1544
Francesquina de Rajadell 1544-1545
Isabel de Alagón 1545-1548
Elionor Ferrandis d’Híxar 1548-1555
Isabel Biure de Villafranca 1555-1556
Aldonza Olivón 1556-1563
Jerónima Olivón 1563-1571
Caterina de Torrelles 1571-1577
Lupercia Fernández de Heredia 1577-1584
Luisa de Moncayo 1584-1593
Serena de Moncayo 1593-1608
María Díez de Aux 1608-1622
Lucrècia d’Erill i d’Erill 1622-1625
Felipa de Azlor y de los Benedetes 1625-1634
Francisca Moliner 1634-1637
Lucrècia Gilabert 1647-1648
Beatriz López de Bailo 1648-1660
María Guaso 1660-1669
Ana Zapata 1669-1674
Gertrudis Coscón 1679-1696
Josepa de Mur i Benospe 1693-1708
María Josefa de Ayerbe y de los Ríos 1708-1720
Manuela de Sessé y Español de Miño 1720-1742
Isabel de Arens 1742
María Teresa de Ayerbe y de los Ríos 1742-1759
María Rosa de Montoliu i de Boixadors 1759-1760
Manuela Carrillo y Oviedo 1760-1771
María Josefa de Montoliu i de Boixadors 1771-1785 
Joana Maria Lorés i Vilanova  1785-1792 
Francisca Doy y Funes  1792-1795 
María Francisca de Ric y Pueyo 1795-1819
Rosa Manuel de Benavides 1819-1826
Manuela Zamora y Molina 1826-1829
Lucía Fernández y Fernández de Heredia 1829-1845
Miquela de Ric i de Montserrat 1847-1856
Rafaela de Ena y Villalba 1857-1875
Josefa de Sala y de Azara 1876-1884
Matilde Ferrer i Lorda 1885-1906
Maria Ignàsia Parella i Mateu 1906-1930
Pilar Samitier i Coll 1930-1952*
Presentació Ibars i Serrat-Calvo 1952-1962
* a Butsènit del 1939 al 1950

Col·laboració: 
APl
Data de revisió: 
2017-12-11
Llegir més...