Actiu a Itàlia entre el 1620 i el 1638, on conegué la pintura veneciana, bolonyesa, florentina i romana. En tornar a Praga sintetitzà els seus coneixements; sensualisme dinàmic, concepció constructiva, gairebé classicitzant, de la composició i un realisme auster i caravaggesc, tot això és evident en el Sant Carles Borromeu, del 1647. Fou introductor del caravaggisme a Bohèmia. Són importants els seus retrats col·lectius: La família Miseroni.