i Mário Soares | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Mário Soares

Nom de naixement Mário Alberto Nobre Lopes Soares
Nom de naixement Mário Alberto Nobre Lopes Soares
Mário Soares
© Comissió Europea
ciències polítiques polít
Polític portuguès.
Lisboa, 7 de desembre de 1924 — Lisboa, 7 de gener de 2017

Fill d’un antic ministre republicà, es graduà en filosofia i en història (1951) i en dret (1957) a la Universitat de Lisboa, on s’inicià en l’activisme polític contra la dictadura salazarista. Establí un despatx d’advocats des d’on defensà polítics de l’oposició condemnats pel règim. Proper en un principi al Partit Comunista, del qual fou tanmateix apartat, el 1956 fundà la Resistença Republicana e Socialista, integrada posteriorment en la plataforma d’oposició d’esquerres no comunista Acció Socialista Portuguesa (1963), que encapçalà. Féu costat a candidatures d’oposició, entre d’altres, la del general Humberto Delgado (1958), de la família del qual actuà com a representant arran del seu assassinat, activitats per les quals fou perseguit i empresonat més de deu cops per la dictadura salazarista. Deportat a São Tomé (1968) a causa d’una campanya per la descolonització, bé que fou amnistiat per Caetano, la continuació de les seves activitats d'oposició li comportaren un nou exili a París, on fou professor a la Sorbona i on, sobretot, es dedicà a aconseguir suports per a la creació del Partido Socialista Português (1972), del qual fou secretari general fins el 1986.

En tornar a Lisboa a l’abril del 1974, fou ministre d’Afers Estrangers en els primers governs provisionals després de la revolució. Vencedor en les eleccions del 1976, esdevingué primer ministre fins el 1978, i de nou en 1983-85. Representant de l’ala moderada del PSP, s’oposà a una aliança amb els comunistes d’Alvaro Cunhal, menà una política pro nord-americana a l’exterior, i d’austeritat socioeconòmica a l’interior, i s’enfrontà sovint amb el cap d’estat, Ramalho Eanes. El 1985 abandonà la direcció del govern i la secretaria general del PSP per aspirar a la presidència de la república, que detingué des del 1986 fins al 1996 (reelegit el 1991) i que abandonà en haver finalitzat el màxim de dos mandats consecutius establert constitucionalment. Fou succeït per Jorge Sampaio. El 2005 presentà novament la candidatura a les eleccions presidencials, en les quals fou clarament derrotat per Aníbal Cavaco Silva.

Retirat de la política activa, es dedicà a la Fundació Mário Soares. És autor de nombroses publicacions: Escritos políticos (1969), Destruir o sistema, construir uma vida nova (1973), A arvore e a floresta (1985), Dictadura i revolució (1996), etc. Fou un dels polítics de prestigi internacional que públicament mostrà un reconeixement més clar de la identitat diferenciada de Catalunya i del seu dret a l’autodeterminació. A l’octubre del 1995 rebé el premi Príncipe de Asturias a la cooperació internacional.

Data de revisió: 
2017-01-08
Llegir més...