Comprèn al sector septentrional una part de la vall del Palància (o riu de Sogorb ), que en aquest indret s’eixampla, on es localitza la població i els conreus de regadius; vers el S el terme s’obre, accidentat per la serra del coll de l’Àguila (878 m alt.), al límit amb el terme de Gàtova, i pels contraforts septentrionals de la serra de Portaceli (823 m), al límit amb el Camp de Túria i amb el Camp de Morvedre. Drenen el terme, a més del Palància, diversos barrancs afluents a aquest per la dreta, com el de Leca, el de Soneixa, etc. Les vores de la vall són riques en fonts: La Teja, El Gallo, Los Cincuenta Caños i, especialment, la de l’Esperança, que assegura l’aigua potable de la ciutat. Poc més del 9% del territori (unes 1 000 ha) corresponen a explotacions forestals de pinedes i alzines sureres. El 1991, del total del terme municipal sogorbí, més de 6 000 ha eren dedicades a conreus, el que suposa un 55,5% de l’extensió total. Dins el paisatge agrari, el predomini del secà era aclaparador, amb les oliveres i altres arbres llenyosos (2 900 ha) i els fruiters (2 700 ha), especialment els cirerers, les pomeres i els presseguers. Fora d’aquests cultius, que representaven el 92% de les terres de conreus, només resten unes poques ha dedicades a les hortalisses (294 ha) i als cítrics (130 ha). Hi ha granges porcines i avícoles. L’activitat industrial de Sogorb podia resumir-se, l’any 1986, en una cinquantena d’empreses censades, dins les quals destacava el 17,5% relatiu als subsectors de l’alimentació i begudes i als tèxtils, cuiro i calçat, i, sobretot, el 22% d’empreses dedicades als minerals i productes no metàl·lics. El 50% dels actius treballa en el sector terciari. La ciutat (8 346 h. [2006], segorbins ; 364 m alt.), centre de la comarca de l’Alt Palància (tradicionalment anomenada la vall de Sogorb ), és a la dreta del Palància, dominant tota la vall i les hortes, flanquejada per dos turons; al del NE hi ha les restes de l’antic alcàsser de Sogorb o castell de l’Estrella (enderrocat a partir del 1785). Aquest turó és voltat pel passeig de Sopeña, que acaba a la plaça de l’Àngel Custodi, sobre la muralla septentrional. En un segon nivell hi ha les places de les Monges (amb l’església de Sant Martí de l’antic convent d’agustines, que conserva obres de Jacomart i de Ribalta), dels Jurats i de la Cova Santa. L’edifici més notable és el de la catedral de Sogorb. Sobre la carretera de Sagunt a Terol, que travessa la població, hi ha les places de Los Mesones i del Mercat i restes de la muralla medieval (es destaca la torre del Botxí). Extramurs hi ha la casa de la ciutat (antic palau dels ducs de Medinaceli, amb teginats del s. XVI), amb l’eixample modern, i cap al NW s’alça l’altre turó, on hi ha les restes de l’antic convent de Sant Blai, dels franciscans (fundat el 1413). Altres edificis notables són l’antic seminari, instal·lat a l’antic convent dels jesuïtes (1627-1767), el palau episcopal, l’església barroca de la Sang i l’església de Sant Pere (amb arcs del s. XIII). Hi hagué a partir del 1430 un convent mercedari traslladat de l’antic monestir d'Àrguines, un de caputxins (1601-1835), un de dominicans (1612-1835) i, a l’actual santuari de l'Esperança, fora de la població, un de jerònims.L’any 1997 es creà la Fundació Max Aub, que pretén salvaguardar i difondre l’obra d’aquest escriptor en llengua castellana d’origen alemany. Durant molt de temps hom identificà Sogorb amb la Segòbriga celtibèrica (fet que suposava una penetració que correspondria a la del castellà-aragonès actual) i romana, i aquesta falsa creença determinà la restauració a la població de Sogorb, ja en l’època de dominació islàmica (sota Abū Sa'īd ‘Abd al-Raḥmān), del bisbat de Sogorb (on fou traslladat el primitiu bisbat d'Albarrasí), fet que comportà greus tensions entre el metropolità de Toledo i el bisbe de València. El 1245 Jaume I rebé la població de mans d’Abū Sa'īd i el 1276 Pere II la donà al seu fill bastard Jaume Peris. Malgrat que Alfons II havia concedit a la població la promesa de no alienar-la de la corona, Alfons IV la donà el 1436 al seu germà l’infant Enric d’Aragó. Maria de Luna la reincorporà a la corona el 1445, però Joan II tornà la senyoria al seu nebot Enric d'Aragó i de Pimentel, fill de l’anterior, el 1459, malgrat la resistència armada dels sogorbins, i el 1476 fou creat el ducat de Sogorb. Lloc mixt de cristians i de moriscs (700 focs cristians i 350 focs moriscs el 1609), fou centre de la fillola de Sogorb ; els moriscs habitaven el Raval de Sogorb o la Vilanova. Per la seva posició estratègica fou atacada diverses vegades al llarg del s. XIX. Durant la guerra del Francès fou presa per les tropes franceses del general Suchet i el 1811 les forces del general Obispo sofriren una nova derrota. Les guerres carlines foren la causa de nova activitat militar i la població fou fortificada. Durant la guerra civil de 1936-39 fou quarter general de les columnes republicanes del front de Terol, i la població sofrí greument les conseqüències de la guerra. La diòcesi de Sogorb esdevingué a partir del 1960 bisbat de Sogorb-Castelló de la Plana. El municipi comprèn, encara, els llocs de Torques i de Càrrica.
Sogorb
© Fototeca.cat