i bisbat de Sogorb | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

bisbat de Sogorb

Mapa del bisbat de Sogorb - Castelló de la Plana

Demarcació històrica de l’Església catòlica centrada en la ciutat de Sogorb, creada el 1577 després de més de tres segles de formar part integrant del bisbat d’Albarrasí-Sogorb.

Comprenia els antics arxiprestats de Sogorb, Xèrica, Montant, Alpont, Xelva i Ademús, i s’estenia sobretot per l’actual regió de Sogorb. Per les bandes del s. i de l’E es trobava retallat per la diòcesi de Tortosa i per l’enclavament valencià de Vilafermosa i altres parròquies situades prop del Millars. Comprenia un total de 77 parròquies, totes de parla castellana. El seu origen i els seus problemes inicials es deuen a la creació artificiosa de la diòcesi d'Albarrasí el 1172 pel metropolità de Toledo, quan pretengué de restaurar en aquesta ciutat l’antic bisbat d’Arcàvica. Poc després, adonant-se del poc fonament històric de la nova diòcesi, li féu adoptar el 1176 el títol de Segòbriga, pretenent que aquesta ciutat romanovisigòtica era Sogorb. Això mogué el bisbe d’Albarrasí a pactar amb el rei moro Abū Sa'īd ‘Abd al-Raḥmān la restauració de la ciutat, cosa que féu creant títols canonicals de Sogorb el 1232, abans de la presa efectiva de la ciutat que féu Jaume I el 1245. Feta la conquesta, el bisbe d’Albarrasí Pedro Garcés organitzà religiosament la ciutat, però el rei Jaume, a qui no plaïa la seva subjecció a Toledo, manà al bisbe de València Arnau de Peralta (1243-47) que recuperés per la força l’església de Sogorb (1248). Portat el plet a Roma, començà per al bisbe d’Albarrasí una llarga odissea que intentà d’acabar el papa Alexandre IV (1259) fusionant les diòcesis de Sogorb i Albarrasí. L’execució de la sentència, la féu per la força el bisbe Pere Ximénez de Segura, que el 1273 ocupà militarment l’església de Sogorb i n'expulsà els clergues valencians que la regien. El mateix any es féu una concòrdia amb el bisbe de València sobre la restitució del territori que envoltava la ciutat, que sols es reduïa a quatre poblacions i que fou ampliat amb nous pactes els anys 1347 i 1351, després que el bisbat d’Albarrasí-Sogorb se separà de Toledo i s’uní al nou arquebisbat de Saragossa (1318). Així continuà la diòcesi fins que el 1577 el papa Gregori XIII desmembrà Sogorb d’Albarrasí. La primera fou unida a la província eclesiàstica de València i la segona a la de Saragossa. L’accidentada història inicial de Sogorb fou causa que l’organització interna i del capítol no es dugués a terme fins després del 1273. Inicialment hi havia un sol capítol entre Sogorb i Albarrasí, amb un sol degà, tresorer i xantre, però amb dos ardiaques i sis canonges a cadascuna de les dues catedrals. El 1358 es creà un ardiaca per a Alpont i l’any següent es crearen quatre nous oficis canonicals a la catedral de Sogorb, restant amb un total de setze. Amb motiu de l’erecció del bisbat independent de Sogorb hom intentà de crear quatre nous canonicats, però llur nombre oscil·là sempre entre setze i vint, que el concordat del 1851 fixà en setze canonges i dotze beneficiats. La història de la diòcesi dels s. XV i XVI és marcada pels plets senyorials, els conflictes amb la cartoixa de Valldecrist i els resultats de la forçada conversió i després expulsió dels moriscs. Durant el s. XVII augmentà el nombre de convents, en especial dels jesuïtes. El 1771 s’instal·là definitivament el seminari, a l’antic col·legi dels jesuïtes (expulsats el 1767), i poc després el bisbe Gómez de Haedo (1783-1808) renovà i consagrà la catedral i fundà l’hospital (1786) i altres obres de caritat i docents. Després dels desordres de la guerra de 1808-14, la seu episcopal romangué vacant durant els anys de la primera guerra Carlina. Del 1847 al 1864 el bisbe Canubio procedí a la reorganització de la diòcesi i de la vida religiosa. A la fi del s. XIX el bisbe Aguilar fundà el col·legi de Sant Josep per a seminaristes pobres, el convent de franciscans, diversos centres d’ensenyament, associacions de pietat i la Caixa d’Estalvis de Sogorb. En aquests anys es consolidà també el culte a la Mare de Déu de la Cova Santa. Perdurà fins a la creació del nou bisbat de Sogorb - Castelló de la Plana.

Episcopologi de Sogorb

bisbe període lloc de naixement
bisbes d’Albarrassí
Martín 1172-1212  
Hispano 1213-1215  
Juan Gil 1215-1223  
Domingo 1223-1235  
Guillermo 1235-1236  
Gimeno 1237-1245  
bisbes de Sogorb-Albarrassí
Arnau de Peralta (bisbe de València) 1243-1243  
Pedro Arguidio 1246-1259  
Martín Álvarez    
Pere Ximénez de Segura 1273-1277 Terol (Navarra)
Miguel Sanchis 1278 Navarra
Pero Sacosta 1278 Daroca (Aragó)
Aparicio 1288-1302 Atienza (Castella)
Antonio Muñoz 1302-1318 Salamanca (Castella)
Sanç d’Ull 1319-1357 El Real (Navarra)
Elies 1357-1363 Perigús (Occitània)
Joan de Barcelona 1363-1370 Catalunya
Ènnec de Vallterra 1370-1387 València
Diego de Heredia 1387-1400 Saragossa
Francesc Riquer i Bastero 1400-1409 Barcelona
Juan de Tauste 1410-1428 Aragó
Francesc Aguiló 1428-1437 València
Jaume Girald 1437-1445 Catalunya
Gisbert Pardo de la Casta 1445-1455  
Lluís Joan del Milà i de Borja, cardenal 1455-1461 Xàtiva (Costera)
Pere Baldó 1461-1474 València o Albarrassí
Bartomeu Martí, cardenal 1474-1498 Xàtiva (Costera)
Joan Marrades 1498-1500 València
Gilabert Martí 1500-1530 Alzira (Ribera Alta)
Gaspar Jofré de Borja-Llançol de Romaní i Calataiud 1530-1556 València
Juan de Muñatones 1556-1571 Briviesca (Castella)
Francisco Soto de Salazar 1571-1576 Àvila (Castella)
Joan Baptista Pérez 1592-1597 València
Gil Roís de Liori 1577-1583 Gandesa (Terra Alta)
Francesc Sancho 1577 Morella (Ports)
Martín Salvatierra 1583-1592 Vitòria (Àlaba)
Feliciano de Figueroa 1597-1610 Bornos (Andalusia)
Pere Genís de Casanova 1610-1636 València
Joan Baptista Pelliser 1636-1638 València
Diego Serrano Sánchez 1639-1653 Chillón (Andalusia)
Francesc Gavaldà 1653-1661 Cabanes (Plana Alta)
Anastasi Vives de Rocamora 1661-1672 Oriola (Baix Segura)
Josep Sanxis i Ferrandis 1673-1680 València
Crisòstom Roio de Castellví 1680-1691 València
Antoni Ferrer i de Milà 1692-1707 València
Rodrigo Marín Rubio 1708-1714 Tijola (Andalusia)
Diego Muñoz Vaquerizo 1714-1730 Pinto (Castella)
Francisco de Cepeda y Guerrero 1732-1748 Cadis (Andalusia)
Francisco Cuartero y Lumbreras 1748-1750 Tabuanca (Aragón)
Pedro Fernández de Velarde 1751-1757 Cortes (Castella)
Blas de Arganda 1758-1770 Arganda (Castella)
Alonso Cano 1770-1781 Mota del Cuervo (Castella)
Lorenzo Lay y Anzano 1781 Osca (Aragó)
Lorenzo Gómez de Haedo 1783-1808 Valle de Carranza (Biscaia)
Lorenzo Alguero 1815-1816 Valldolid (Castella)
Francisco de las Dueñas y Cisneros 1816-1822 Castella
Vicente Ramon García (preconitzat)   Castella
Julián Sanz Polanco 1825-1837 Campo Real (Castella)
seu vacant
Domingo Canubio Alberto 1847-1864 Jerez de la Frontera (Andalusia)
Joaquín Hernández Herrero 1866-1868 Alpont (Serrans)
Josep Lluís Montagut i Rubio 1868-1875 Albaida (Vall d’Albaida)
Mariano Miguel Gómez 1876-1881 Cervera del Pisuerga (Castella)
Francesc d’Assís Aguilar i Serrat 1881-1889 Manlleu (Osona)
Manuel Cerero Soler 1900-1907 Puerto Rico
Antoni Maria Massanet i Verd 1907-1911 Palma (Mallorca)
Lluís d’Amigó i Ferrer 1913-1934 Massamagrell (Horta)
Miquel Serra i Sucarrats (administrador apostòlic) 1936 Olot (Garrotxa)
Ramon Santaüja i Marcè 1944-1950 Banyeres del Penedès
Josep Pont i Gol 1951-1960 Bellpuig d’Urgell
bisbes de Sogorb-Castelló de la Plana
Josep Pont i Gol 1960-1970 Bellpuig d’Urgell
Josep Maria Cases i Deordal 1972-1996 Santa Eulàlia de Riuorimer (Osona)
Joan Antoni Reig i Pla 1996-2006 Cocentania (Comtat)
Casimiro López Llorente 2006- Osma (Sòria)
 

 

 

 

 

 

Col·laboració: 
APl
Llegir més...