i Antoni Solà | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Antoni Solà

Escultura
escultura escult
Escultor.
Barcelona, aprox. 1780 — Roma, 1861

Format a Llotja (1795-1802), hi féu les nereides de la font de Neptú del pati (1802). El 1802 la Junta de Comerç li concedí una pensió per a anar a Roma, on s’instal·là definitivament. Amb la invasió francesa li fou oferta una càtedra a Llotja, càrrec que no acceptà. El 1816 esdevingué soci de mèrit de l’Accademia di San Luca de Roma, de la qual esdevingué vicepresident (1836) i president (1837-40), l’únic no italià —juntament amb Thorwaldsen— en tot el s XIX. Fou director dels pensionats espanyols a Roma (1830-55), cavaller, comte palatí, acadèmic de Florència i de San Fernando i escultor honorari de cambra d’Isabel II (1846). Amb Damià Campeny, és el principal representant de l’escultura neoclàssica catalana, en obres com Gladiador moribund (1802), Telèmac (1806, Llotja), La família de Níobe (Llotja), Ceres i Retrat de Pius VII (1814, per a la casa reial espanyola; el retrat és avui a la diputació d’Oviedo), Meleagre (1818; Madrid, Palacio de Liria), Venus i Cupido (1820; Museu d’Art Modern de Barcelona), etc. La seva obra més famosa és el monument madrileny a Daoíz i Velarde (1820-22, passat a marbre en 1827-29), els quals representà vestits amb robes coetànies, en lloc de les romanes habituals de les estàtues neoclàssiques. També és autor d’un monument a Cervantes a Madrid (1835), de Degollació dels Innocents (1835; Llotja), Paris i Helena (1840; Academia de Bellas Artes de México), la Caritat romana (1846; diputació de Castelló de la Plana) i de monuments sepulcrals a Llíria, Boadilla del Monte, Ourense, etc. Té obres al Museo Romántico de Madrid, al Napoleonmuseum d’Arenenberg, a l’Accademia di San Luca de Roma —el seu Autoretrat —, al Palazzo Corsini de Roma, a les esglésies del Gesú i de Montserrat —on és enterrat— de Roma, a la catedral de Mérida (Yucatán), etc. Hom l’ha qualificat de precursor de l’escola romàntica de Rude i de David d’Angers.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...