Després de rodar dos curtmetratges de ficció, el 1968 realitzà amb Octavio Getino el tríptic documental La hora de los hornos, exponent del cinema llatinoamericà d’alliberament de considerable repercussió. Militant peronista, amb Getino realitzà el 1971 dos documentals sobre l’exili de Juan Domingo Perón, de caràcter apologètic, com ho fou també la ficció històrica Los hijos de Fierro (1973-77). Amenaçat per l’extrema dreta, l’any 1976 s’exilià a París, on rodà Le regard des autres (1980), documental sobre la immigració a França.
Retornat a l’Argentina el 1983, sobre l’exili dels argentins a França el 1985 presentà el musical El exilio de Gardel. Tangos, pel qual guanyà el Gran Premi Especial del Jurat del Festival de Venècia. Amb el drama polític Sur (1988) obtingué el premi al millor director (1988) i el premi del públic (1990) del Festival de Canes. L’any 1992 rodà El viaje, paràbola sobre la identitat llatinoamericana, i el 1998 La nube, guardonat al Festival de Venècia, el seu darrer film de ficció. Des d’aleshores rodà documentals centrats en la realitat argentina, en els quals denuncià les desigualtats, l’enfonsament econòmic i les pràctiques corruptes: Memoria del saqueo (2004), La dignidad de los nadies (2005, premi del Festival de Venècia en la categoria de documentals), Argentina latente (2007), La próxima estación (2008), Tierra sublevada. Oro impuro (2009), Tierra sublevada. Oro negro (2010), La guerra del fracking (2013) i Viaje a los pueblos fumigados (2018).
Elegit diputat per la coalició Frente Grande (1993-2017), escissió del peronisme, l’any 2007 fou candidat a la presidència pel Proyecto Sur, moviment ecologista i partidari de la nacionalització dels recursos petroliers fundat per ell. Els anys 2009-13 fou novament diputat i en 2013-19 senador. Elegit diputat (2019) per la coalició Frente de Todos, integrat per peronistes i altres organitzacions d’esquerra, poc abans d’assumir el càrrec fou nomenat ambaixador de l’Argentina a París.