i Lluís Solé i Sabarís | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Lluís Solé i Sabarís

Geografia    Geologia
Portada d’un dels volums de la Geografia de Catalunya (1964-68), dirigida per Lluís Solé i Sabarís
© Fototeca.cat
geologia geol i geografia geog
Geòleg i geògraf.
Gavà, Baix Llobregat, 1908 — Capellades, Anoia, 1985

Fill de Felip Solé, que representà les terres de Lleida en la ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya (1932-34). Lluís Solé estudià ciències naturals a Barcelona i fou decantat cap a la geologia per San Miguel de la Cámara. Es beneficià també del mestratge del geòleg aragonès Lucas Mallada i del geògraf Pau Vila, amb qui col·laborà científicament prop de mig segle. Entre els estrangers, l’influí poderosament l’escola neerlandesa de geologia dels anys trenta, que conegué a fons arran del congrés internacional de Granada (on era catedràtic de geologia), dedicat a les Serralades Bètiques, i inicià una col·laboració fraternal amb el geomorfòleg francès P.Birot. Havia estat també catedràtic d’història natural dels instituts de Figueres i Tarragona i de geografia de l’Institut Escola de Barcelona. El 1943 esdevingué catedràtic de geografia física de la Universitat de Barcelona, on fou cap del departament de geomorfologia i geotectònica. La seva vocació didàctica apareix en la seva primera obra important ( Introducción a la geología , 1938), farcida de referències catalanes. És el gran sistematitzador de la geomorfologia peninsular (primer volum de la Geografía de España y Portugal , 1952, culminació de la geografia peninsular seguint l’escola regional de P.Vidal de la Blache), de la geografia dels Pirineus ( Los Pirineos , 1951, no superada com a obra de síntesi), de les oscil·lacions del nivell de la Mediterrània occidental i de la geografia de Catalunya (dirigí la Geografia de Catalunya , 1964-68), on definí conceptes i n'introduí de nous, com les Serres Interiors i Exteriors dels Pirineus, Subpirineu, Serralada Transversal, la Catalunya Oriental Humida, i en sistematitzà d’altres, com les aigües subterrànies o la falsa captura del Ter. Ha publicat treballs notables sobre els emplaçaments urbans de la “comarca de Barcelona” i el concepte de regió. El seu mestratge, exercit des de la càtedra, el CSIC i l’IEC, ha format figures rellevants, com N.Llopis, E.Fontboté, O.Riba i C.Virgili entre els geòlegs, i S.Llobet i J.Vilà com a geògrafs. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans, fou doctor honoris causa de la Universitat de Montpeller i president de la Societat Catalana de Geografia (1976-80). Dirigí la revista Acta Geologica Hispanica . Col·laborà activament amb l’Institut Geològic i Miner i al Mapa geológico nacional . Entre les seves obres cal esmentar també Terrazas cuaternarias diformes de la cuenca del Ebro (1953), Evolución del borde NE de la Meseta española durante el terciario (1954), Recherches morphologiques dans le nord-ouest de la Péninsule Ibérique (1954), en col·laboració amb P.Birot, Le quaternaire marin des Baléares et ses rapports avec les côtes méditerranéennes de la Péninsule Ibérique (1960) i, en col·laboració, Geografía regional de España (1968). El 1983 li fou concedida la creu d’Alfons el Savi.

Col·laboració: 
JRe / JIg / CCV
Llegir més...