i Solidaritat Catalana | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Solidaritat Catalana

història hist
Primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional, l’any 1906.

Arran dels incidents del Cu-cut! es creà un ampli moviment d’oposició al projecte de llei de Jurisdiccions, que aplegava des del carlisme fins a una bona part dels republicans. Organitzà com a primer acte públic la festa de l’homenatge als diputats que votaren contra la llei de Jurisdiccions (20 de maig de 1906). En formaren part dels carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió Republicana (Salmerón, Eusebi Coromines, Junoy, Layret, Bastardas, etc). Només en restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista. Es creà una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel Junyent i el regionalista Francesc Cambó. Així, la Solidaritat Catalana aparegué com un ampli front català que representava diferents sectors socials, malgrat que hi mancava la major part del moviment obrer organitzat —sindicalistes, socialistes, anarquistes i lerrouxistes. La seva formació significà també la divisió del republicanisme català entre solidaris i antisolidaris. Lerroux fou el seu principal atacant; d’aquesta època són els seus discursos més anticatalanistes i anticlericals, com el famós article Rebeldes adreçat als "jóvenes bàrbaros de hoy" (1 de setembre de 1906). Davant les eleccions provincials i generals del 1907 els grups que la formaven decidiren presentar candidatures úniques sota un programa comú, el programa del Tívoli, llegit en aquest teatre el 14 d’abril de 1907. El programa només demanava la derogació de la llei de Jurisdiccions i expressava de forma genèrica i força imprecisa un seguit de reivindicacions (organismes regionals, competències respecte a l’ensenyament, beneficiència i altres serveis), però sense fer-ne cap concreció. L’eclecticisme del programa era fruit de les contradiccions existents en el si del moviment solidari respecte a les reivindicacions autonòmiques: per als dirigents de la Lliga Regionalista la Solidaritat havia de servir per a negociar amb força la transformació de l’estat centralista i aconseguir l’hegemonia política de la burgesia catalana (La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba, és del 1906); per als grups de l’esquerra solidària l’objectiu autonomista no podia ésser rebaixat en unes negociacions amb el govern de Madrid. Les eleccions arribaren després d’una campanya electoral violenta, on les provocacions dels lerrouxistes (atemptat d’Hostafrancs contra Cambó i Salmerón) decidiren els sectors més passius a votar per la candidatura d’ordre, la solidària, enfront de l’anomenada “anarquia lerrouxista”. El dia 21 d’abril de 1907 els candidats solidaris triomfaren arreu de Catalunya. A Barcelona obtingueren més de 50 000 vots i l’elecció dels seus set candidats, mentre que Lerroux, amb tan sols 21 000 sufragis, restava sense acta de diputat. En el conjunt de Catalunya els solidaris guanyaren 41 dels 44 llocs a elegir i recolliren més de 200 000 vots, el 67% dels sufragis vàlids. Però poc temps després les diferències polítiques entre els diferents grups solidaris portaren el moviment a una crisi greu. La Lliga Regionalista considerà que el projecte de llei d’administració local elaborat pel govern conservador d’Antoni Maura —que significava la creació de mancomunitats de serveis entre les diputacions— era aprofitable i calia tractar de millorar-lo. Per contra, l’esquerra solidària refusava el projecte perquè substituïa el sufragi universal pel corporatiu en les eleccions municipals. D’altres fets, com el suport donat per la Lliga a un candidat monàrquic per a la vicepresidència de la diputació de Barcelona, enfront del candidat de l’esquerra solidària, feren augmentar la creixent hostilitat entre els diferents grups solidaris. L’any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l’ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels republicans nacionalistes, trobà la total oposició dels regionalistes i carlins, que feren costat a les forces més integristes —cardenal Casañas—, monàrquiques i àdhuc alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del desembre del 1908 —on el fet de voler copar tots els llocs donà la victòria a Lerroux— es pot ben dir que la Solidaritat Catalana es desfeu. A les municipals del 1909 es presentaren ja candidatures diferents: l’esquerra solidària —CNR, federals i Unió Republicana— ocupà el segon lloc, darrere els lerrouxistes, mentre que tota la dreta unida —Lliga, carlins i monàrquics centralistes— sofria una desfeta total. Aquest fracàs mostrà clarament les greus contradiccions que ja hi havia en el si del moviment catalanista, diferències que separaven més i més la dreta regionalista i pactista de l’esquerra nacionalista i republicana.

Col·laboració: 
BRi
Llegir més...