i bisbat de Solsona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

bisbat de Solsona

Mapa del bisbat de Solsona
© fototeca.cat
Demarcació de l’Església catòlica que té per capital la ciutat de Solsona.

Creat el 1593 a expenses de les antigues diòcesis d’Urgell i de Vic, té una extensió de 3 536 km 2 . La constitució de la nova diòcesi de Solsona fou objecte de llargs litigis; inicialment s’hi inclogueren 258 parròquies del bisbat d’Urgell, però els bisbes d’Urgell s’oposaren a la desmembració d’algunes d’elles, i després d’un plet que durà del 1593 al 1621, acabat a precs del rei Felip IV de Castella, amb una butlla del papa Gregori XV, es reduïren a 114. Del bisbat de Vic hi passaren 21 parròquies dels deganats de Tàrrega i Cervera i s’arribà més aviat a una concòrdia, després de renunciar el bisbe de Solsona al deganat dels Prats de Rei amb Calaf i les seves parròquies, que inicialment s’inclogueren també en una concòrdia amb l’abat de Ripoll sobre les parròquies de Merlès, Borredà, Aranyonet, Obiols, Gargallà, Sorba i Salou, que eren pròpies de l’abat i que es consideraren de Solsona, excepte Borredà i Aranyonet, que després del 1835 passaren a Vic. El 1957, li foren unides 22 parròquies més que eren del bisbat de Vic. Actualment té 171 parròquies dividides en 15 arxiprestats, però hom n'estudia la reducció a uns deu. El bisbat de Solsona nasqué del desig de Felip II de Castella de crear prop de la frontera una sèrie de diòcesis que fossin una barrera contra la penetració dels hugonots o protestants. Fou precedit pels de Jaca i Barbastre (1571) i per l’adscripció de la diòcesi d’Elna a l’arquebisbat de Tarragona (1573). Vers el 1589 es tractava a Roma la creació de tres nous bisbats a Catalunya, els de Solsona, Manresa i Balaguer. El rei proposà al papa Sixt V la creació dels tres bisbats, especificant que si no n'eren tres que almenys en fossin dos, donant sempre preferència al de Solsona. La prompta mort del papa Sixt i la ràpida ascenció i mort dels papes Urbà VII (1590), Gregori XIV (1590-91) i Innocenci IX (1591) feren ajornar la petició reial fins a l’arribada del papa Climent VIII (1592-1605), que, d’acord amb la petició del rei, secularitzà totes les canòniques augustinianes de Catalunya i accedí a la creació d’una única diòcesi a Solsona (butlla de l’1 d’agost de 1593). La nova diòcesi fou dotada amb les rendes de l’antiga canònica augustiniana de Santa Maria de Solsona monestir de Solsona , que foren aplicades a la mesa episcopal, i amb les de les canòniques de Vilabertran i Roca-rossa, del bisbat de Girona, les de Sant Pere de Clarà, del bisbat de Barcelona, i les dels priorats suprimits de Gualter i de Cellers, del bisbat d’Urgell, que foren destinades a la dotació de les quatre dignitats i dels dotze canonicats simples que hom erigí a la nova catedral. També destinà el papa les rendes de les canòniques de Serrabona i de Castellnou, del bisbat d’Elna, per dotar la fàbrica o edificació i la sagristia de la catedral. El 1594 fou nomenat el primer bisbe, Lluís de Sanç i Còdol, que passà tot el seu bisbat (1594-1612) maldant per obtenir de les diòcesis de Vic i d’Urgell els territoris que havien estat assignats a la seva diòcesi; cedint a Vic el deganat dels Prats de Rei (1598), continuà amb la Seu d’Urgell la discussió dels límits, sobretot per la frontera dels moderns arxiprestats d’Agramunt i part del d’Artesa de Segre, Ponts i Oliana, que en part aconseguí de salvar el bisbat d’Urgell en temps del segon bisbe Juan Álvaro (1613-23) amb una concòrdia feta el 1621. D’altra banda, per butlla del papa Pau V del 1620, s’erigí en universitat el col·legi de Sant Miquel i de Sant Gabriel, regentat pels dominicans, amb facultat de donar títols, cosa que suplí la manca d’un seminari diocesà, que no es creà fins al s. XIX. El tercer bisbe, que fou també lloctinent de Catalunya, Miguel de los Santos de San Pedro (1624-30), fou el primer a gaudir pacíficament del nou bisbat i publicà les primeres sinodals de la nova diòcesi. Amb motiu de la guerra dels Segadors la diòcesi de Solsona fou ocupada pels francesos entre el 1644 i el 1655 i estigué tretze anys sense bisbe, car ni els bisbes José Laínez ni Juan Chaveri, designats per Felip IV de Castella, ni l’ardiaca d’Urgell, Vicenç Margarit, nomenat pel rei de França, no es pogueren possessionar de la diòcesi. La successió episcopal continuà amb el dominicà Francesc Roger el 1656 i fou ininterrompuda fins el 1838. Després d’una llarga vacant, el govern espanyol i la Santa Seu decidiren en el concordat del 1851 de suprimir aquesta diòcesi. A partir d’aquest moment la catedral restà reduïda a la categoria de col·legiata i la diòcesi fou regida per vicaris capitulars. Aquests continuaren administrant tot el territori de la diòcesi, que s’oposava a tot esquarterament, i crearen el seminari (1846), que fou el centre de l’esperit que portaria a la restauració de la diòcesi. El 1891 s’obtenia que el bisbe de Vic, Josep Morgades, fos nomenat administrador apostòlic, i com que l’única dificultat que posava el govern a la restauració de la diòcesi era la manca de dotació estatal, s’obrí a tota la diòcesi una campanya per reunir al Banco de España un capital suficient per a assegurar la dotació d’un nou bisbe. L’èxit fou total i, havent superat la quantitat exigida, la reina regent Maria Cristina signà el 1895 un decret creant una administració apostòlica de Solsona, independent de la mitra de Vic, per a la qual fou designat el mateix any Ramon Riu i Cabanes, que fou consagrat bisbe. Davant les pressions dels bisbes administradors apostòlics i de la diòcesi, el 1933, el papa Pius XI restaurà per mitjà d’una butlla la seu episcopal de Solsona amb ple dret, cosa que fou reconeguda el 1945 per l’Estat espanyol en el nomenament del bisbe Vicent Enrique i Tarancon. Totes aquestes vicissituds no obstaren perquè la diòcesi de Solsona s’anés desenvolupant al llarg del s. XIX amb la creació del butlletí oficial de la diòcesi, des del 1866, i la introducció de noves congregacions, com les carmelitanes de la caritat, a partir del 1829, o els claretians (1878).Després de la mort de Miquel Moncadas i Noguera (1989), el 1990 fou traslladat a la seu solsonina Antoni Deig i Clotet, nascut a Navars i fins aleshores bisbe de Menorca. Durant la primera legislatura de Jaume Trasserra, hom assolí 17 acords en el Consell Presbiteral, entre els quals destaquen l’agrupació de parròquies i la coordinació de serveis.

Episcopologi de Solsona

bisbe etapa lloc de naixement
Lluís Sanç i Manegat 1594-1612 Perpinyà
Juan Álvaro 1613-1623 de Calataiud (Aragó)
Miguel de los Santos San Pedro 1624-1630 Castella
Pere Puigmarí i Funes 1630-1634 Abelles (Vallespir)
Diego Serrano y de Sotomayor 1636-1639 Chillón (Andalusia)
Pedro de Santiago Anglada y Sánchez 1640-1644 Jaca (Aragó)
Francesc Roger 1657-1663 Barcelona
Lluís de Ponts i d’Esquerrer 1664-1685 Montclar (Noguera)
Manuel de Alba 1685-1693 Madrid
Juan de Santa María Alonso y Valeria 1694-1699 Albarrasí (Aragó)
Guillem Gonyalons 1699-1708 Alaior (Menorca)
Francesc Dorda 1710-1715 Mataró (Maresme)
Pedro Magaña 1717-1718 Alfaro (Castella)
Tomás Broto y Pérez 1720-1736 Aragó
José Esteban de Noriega y de Araujo 1739-1739 Salamanca (Castella)
Francisco Zarzeño y Martinez 1740-1746 Colmenar de Oreja (Castella)
José de Mezquía y Díaz Arrizala 1746-1772 Salvatierra (País Basc)
Rafael Lasala i Losela 1773-1792 Vinaròs (Baix Maestrat)
Agustín Vázquez Valera y García 1793-1794 Novelua (Galícia)
Pere Nolasc Móra i Sever 1794-1811  Barcelona
Manuel Benito i Tabernero 1814-1830 Salamanca (Castella)
Juan José de Tejada 1832-1838 Ausejo (La Rioja)
seu vacant 1840-1851  
suprimida 1851-1891  
regida per vicaris capitulars sota administradors apostòlics
Josep Morgades i Gili 1891-1895 Cabanyes (Alt Penedès)
Ramon Riu i Cabanes 1895-1900 català
Joan Baptista Benlloch i Vivó 1901-1906 València
Lluís d’Amigó i Ferrer 1907-1913 Massamagrell (Horta)
Francesc Vidal i Barraquer 1914-1919 Cambrils (Baix Camp)
Valentí Comellas i Santamaria 1919-1933 Casserres de Berguedà
restabliment de la diòcesi
Valentí Comellas i Santamaria  1933-1942 Casserres de Berguedà
Vicent Enrique i Tarancón 1945-1964  Borriana (Plana Baixa) 
José Bascuñana Llópez  1964-1974  Oriola 
Joan Martí i Alanis , bisbe d’Urgell (administrador apostòlic)  1974-1977  Milà (Alt Camp) 
Joan Moncadas i Noguera  1977-1989  Muro de Mallorca (Mallorca) 
Antoni Deig i Clotet 1990- 2001 Navars (Bages) 
Jaume Traserra i Cunillera 2001-2010  Granollers (Vallès Oriental)
Xavier Novell i Gomà 2010- Ossó de Sió (l’Urgell)

Col·laboració: 
APl
Llegir més...