Fingeix que poc temps abans, quan l’escriptor era a la presó (el Castell Nou de Barcelona), se li aparegué l’esperit de Joan I, acompanyat dels personatges mitològics Orfeu i Tirèsies, d’ocells i de gossos de caça. Es planteja tot seguit el problema de l’existència i la immortalitat de l’ànima, en la qual cosa Metge diu no creure, però que constitueix l’essència del llibre primer, on el rei acaba convencent el seu antic secretari d’aquestes veritats. Al llibre segon Joan I afirma que la seva ànima es troba al purgatori i en camí cert d’assolir la glòria. Al llibre tercer hom aclareix que Orfeu i Tirèsies acompanyen Joan I per tal que aquest purgui la seva desmesurada afecció a la música i a l’astrologia; el primer hi narra els seus amors amb Eurídice i el segon pronuncia una violenta diatriba contra el sexe femení. En el llibre quart Bernat Metge pren la paraula i refuta tots els arguments misògins de Tirèsies, fa un elogi de les dones on esmenta les més famoses de l’antiguitat i les més recents reines catalanes, i l’obra acaba amb una enginyosa i original diatriba contra els homes, d’un gran interès des del punt de vista del vestuari i dels costums. Obra escrita amb intenció política i de defensa personal i del grup dirigent al qual pertanyia l’escriptor, aquest vol palesar la seva ortodòxia, posar de manifest que l’ànima de Joan I no és damnada i defensar l’actitud reial davant el Cisma d’Occident. Els elogis al rei Martí i a la seva muller Maria de Luna responen a aquesta actitud d’autodefensa i de reivindicació. L’obra és escrita en forma de diàleg a l’estil ciceronià i l’autor hi mostra el seu gran coneixement d’autors clàssics i humanistes i del Boccaccio del Corbaccio; això, juntament amb una prosa d’alta i nobilíssima qualitat, fa de l’obra una de les més belles i intel·ligents manifestacions de la prosa catalana de tostemps.