i Sora | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sora

Municipi
Osona
Vista general de Sora
© Laura Martínez Ajona
Municipi d’Osona.
Població: 
180 h
[2009]
Extensió: 
32 km2

Situació i presentació

És al sector septentrional de la comarca. Limita al N amb el municipi ripollès de les Llosses, a l’E amb Montesquiu i Sant Quirze de Besora, al SE amb Orís, al S amb Sant Boi de Lluçanès i al SW i W, amb Sant Agustí de Lluçanès i Alpens, respectivament. El terme de Sora ha estat inclòs tradicionalment en el Lluçanès, tot i que mai no ha tingut una vinculació específica amb aquesta subcomarca, i sí amb els antics termes meridionals del Ripollès.

Les terres del municipi són força accidentades, abocades als vessants septentrionals de la serra dels Munts (1059 m), límit geogràfic amb el Lluçanès, i on es troben els veïnats del Serradet, Cussons i Corbatera. Es formaren al llarg de les primeres èpoques del paleogen terciari, durant l’era cenozoica. La vall de Sora és envoltada d’alts cims, de més de 1 000 m al sector N o de Sovelles i per sota d’aquesta altitud a l’W, al sector de la Tremolosa. El sector meridional és drenat per la riera de Cussons, que desguassa al Ter, a l’altura del poble de Sant Quirze de Besora. Biogeogràficament, es troba dins el domini de la vegetació eurosiberiana, i potencialment hom hi trobaria un bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ). Part del territori municipal està integrat al Parc del Castell de Montesquiu.

El terme comprèn, a més del poble de Sora, cap de municipi, els veïnats de Cussons, el Serradet i Corbatera, i un bon nombre de masies disperses. Una carretera local, que ressegueix el curs de la riera de Sora, uneix el poble amb la C-17 de Barcelona a Ripoll. Pel sector meridional, resseguint la vall de Cussons, passa una segona carretera que uneix els pobles de Sant Quirze de Besora amb Borredà pel collet de Sant Agustí

La població i l'economia

Les primeres dades de població ( sorencs ) es remunten al 1330, any que Sora tenia més de 70 famílies, les quals el 1380 havien baixat a 20. La població es mantingué estable fins al final del segle XVI; així, el 1592 es compten un total de 21 famílies. El 1626 hi havia a Sora 24 pagesies i 15 casetes “de casa i hort”. El 1718 la població registrada era de 193 h. Al llarg del segle XVIII es donà un augment espectacular que, tot i el retrocés dels primers anys del segle XIX, féu que la població arribés als 668 h el 1857. D’ençà d’aquesta data i fins el 1900 la població perdé 215 h. L’impuls demogràfic es deixà sentir entre el 1900 i el 1920, període en què la població augmentà en 181 h. La despoblació de molts indrets féu que la població s’estabilitzés per sobre del mig miler d’habitants entre el 1930 i 1950. A partir de la dècada de 1950 fins ja les acaballes del segle XX la població continuà disminuint de forma considerable: 357 h el 1970, 268 h el 1981 h, 211 h el 1991 i 182 h el 2001. L’any 2005 hi havia 213 h.

Sora, tot i ser un municipi eminentment rural, també desenvolupa una certa indústria seguint les pautes marcades pels termes de Sant Quirze de Besora i Montesquiu. Els principals conreus són el farratge i els cereals (ordi, blat, civada), i les activitats ramaderes més destacables són la cria de bestiar porcí i boví.

Pel que fa a la indústria, el 1989 es va aprovar el projecte d’urbanització del pla parcial industrial del terme de Sora, segons el qual es començà a construir el polígon industrial de la Teuleria. Aquest polígon és situat prop del veïnat del Serradet, al costat de la carretera de Sant Quirze de Besora a Borredà, i s’hi han instal·lat empreses de sectors diversos.

El poble de Sora i altres indrets del terme

Església de Sant Pere de Sora
© Laura Martínez Ajona
El poble de Sora (104 h el 2005) es troba al bell mig de les terres municipals, a la vall homònima. L’edifici de l’ajuntament fou arranjat al final del 1991, convertint l’antiga escola, situada a la planta baixa, en una sala polivalent. L’església de Sant Pere de Sora, al vessant esquerre de la vall, fou refeta a partir del principi del segle XVII; l’edifici, espaiós i poc característic, fou acabat vers el 1660. El campanar es féu en dues etapes (1665-66 i 1752). El 1881 es construí la capella del Santíssim, i el 1896 es decorà l’interior. Hom hi troba també la rectoria, renovada el 1892. La festa major se celebra el dia 29 de juny, per la festivitat de sant Pere.

Pel terme de Sora hi ha repartides també un seguit d’esglésies destacables: l’església de Sant Pere del Puig, l’església de Sant Pere del Pla i la de Sant Joan de Noguer.

En un turó al vessant esquerre de la vall de Cussons, hi ha l’església de Sant Pere del Puig, que fou sufragània tradicional de l’església de Sant Pere de Sora. És un edifici d’una sola nau, de construcció romànica (segle XII). El portal actual, situat al costat de ponent, no és l’originari, i a la seva llinda té gravada la data de 1720, època en què potser sofrí modificacions. El culte no hi tingué mai una certa continuïtat. Al segle XVII la població augmentà, de manera que hom celebrà missa els diumenges fins a l’arranjament parroquial del 1867. El culte de l’església acabà el 1936. La utilització de les seves teules per a reparar la teulada de l’església parroquial provocà l’ensorrament de la volta.

L’església de Sant Pere el Pla també fou sufragània de Sant Pere de Sora. Es troba a la dreta de la riera de Cussons, vers els masos de l’Espadaler i Solallong. És documentada el 1147. El culte hi perdurà fins al principi del segle XIX. Part de la vella edificació del segle XII fou utilitzada en el mas de Sant Pere el Pla.

L’església de Sant Joan del Noguer, en un turó a l’esquerra de la riera de Sora, prop del mas de Sant Joan, antic mas del Noguer, és documentada ja el 1245. És un edifici rectangular, de tradició romànica, amb porta al migdia, que es manté sencer, bé que sense culte.

Entre les importants masies del terme, de grans casals i algunes de tradició secular, hi ha Viladamunt i Viladavall, amb una capella dedicada a l’Anunciació, existent ja el 1771, Terradelles, Casaramona, la Mata, Rocafiguera, amb una capella de Sant Joan documentada des del 1686, la Posa, Solallong, l’Espadaler i la Sala.

La història

La vall i l’església de Sant Pere de Sora pertanyien al monestir de Sant Joan de les Abadesses; és probable que el 906 li fossin ja donades pel comte Guifré al moment de la dotació inicial. Al llarg del segle X el monestir augmentà el patrimoni, i així, en la consagració de la nova església, el 960, li foren confirmats els delmes i les primícies de les viles i alous d’Oriols, Sora, Engelats, Teutelda, Terradelles, Ginebrosa, Joanet, Duocastella i Alou d’Odevagri, que integraven el terme de Sora. En extingir-se el monestir el 1017, la darrera abadessa, Ingilberga, retingué en vida aquest domini, que més tard recuperà el comte de Barcelona.

El terme s’organitzà tot seguit en domini senyorial, centrat al castell de Duocastella (Doscastells), nom provinent d’una antiga vila; les poques restes es troben prop del mas Rocafiguera, i per això també és conegut per castell de Rocafiguera. El castell és documentat ja el 1023. Sota domini comtal i reial en foren feudataris els Duocastella, els Freixenet i els Manlleu fins el 1229, any en què passà a la comanda hospitalera de Vic, que hi erigí un dels centres de la seva comanda, intitulada en 1229-52 domus de Vico et de Duocastella , però, a causa de les dificultats amb els vells castlans, cediren de nou el domini al rei.

El castell retornà a mans de cavallers seculars, els Santagustí, els Sala i els Gurbsariera, i el 1628 passà per venda a Lluís Descatllar, senyor i baró de Besora. El rei féu vendes de la jurisdicció total el 1338 i el 1358, i, malgrat que els súbdits de Sora intentaren de redimir-se de llurs senyors i tornar al domini reial, no ho aconseguiren mai i estigueren sota el domini de barons fins a la fi de l’Antic Règim.

El terme de Duocastella incloïa només la parròquia de Sant Pere de Sora amb les seves sufragànies, i escapaven encara de la seva jurisdicció un sector del vessant de la dels Munts, de la quadra de Sant Genís, i una part del sector del Pi, del dominiripollès descrit en parlar de Sant Agustí de Lluçanès.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...