Situació i presentació
L’actual municipi de Soriguera, de 106,39 km2, es creà el 1972 quan al terme tradicional de Soriguera li fou annexat el municipi d’Estac. Limita al N amb Sort, Rialb i Llavorsí, a l’E amb Montferrer i Castellbò, al SE amb Noves de Segre (ambdós de l’Alt Urgell) i al S i a l’W amb Baix Pallars.
El terme de Soriguera confronta en bona part, a llevant, amb la comarca de l’Alt Urgell, seguint aproximadament el camí a Sant Joan de l’Erm Vell, santuari al vèrtex més septentrional del terme, ja dins el municipi de Montferrer i Castellbò. A tramuntana, pel serrat de Sant Feliu i la Costa Negra i per la serra de la Solana, limita amb el terme de Sort; per aquesta mateixa Costa, la Torreta i la Portella termeneja amb Rialb i, seguint l’antic camí de Sort a Sant Joan de l’Erm, confronta amb Llavorsí. A ponent, pel curs de la Noguera Pallaresa, limita en part amb Sort; a migdia, per la carena de la serra de Baén, amb Baix Pallars, i des de l’Ereta de Mollet fins a la Pedra del Cantó, amb Noves de Segre.
El municipi comprèn dos sectors que corresponen a les terres dels antics termes, a banda i banda de la Noguera Pallaresa. El terme tradicional de Soriguera és situat a l’esquerra de la Noguera Pallaresa i inclou bàsicament la vall de Soriguera (dita antigament de Siarb), drenada pel riu del Cantó, tot el curs del qual és dins el terme. Neix sota la Pedra del Cantó i el port del Cantó, que fan de divisòria d’aigües amb la conca del Segre, i en arribar al poble de Soriguera ha rebut ja, per la dreta, el riuet de les Comes de Rubió, que neix a les comes del mateix nom, i el barranc de Coma Sarrera, que ho fa al vessant de ponent de Coma Sarrera, de 2.148 m, a més d’altres rierols menors; el riu del Cantó desguassa a la Noguera Pallaresa vora les partides del Prat de la Rateta i de Saverneda. La vall de Soriguera s’estén entre les serres de Taús i de Baén a migdia (muntanya de Baén, 1.913 m; pui de Sant Quir, 1.792 m) i la de Rubió (la Torreta de l’Orri o Tossal de l’Orri o de Rubió, 2.437 m) a tramuntana.
El terme tradicional d’Estac s’estenia preferentment a la dreta de la Noguera Pallaresa, des del barranc de Malmercat (afluent per l’esquerra) fins a l’estret d’Arboló; comprèn la vall del riu d’Escós, per la dreta, que neix als vessants meridionals del cap de la Muntanyeta (2.225 m), i és envoltada per la serra de la Solana (1.663 m) al N, mentre que el límit de ponent amb la vall d’Ancs és format pel serrat de Mencui (1.849 m), la roca de la Creu (1.580 m) i el pic de Costoia (1.527 m). En aquest sector es troben tots els nuclis de població, llevat d’Arcalís i el santuari d’Arboló, que es troben al sector de l’esquerra del riu, als vessants septentrionals de la serra de Baén (1.913 m) entre el barranc de Malmercat i el santuari d’Arboló.
Si bé la major part del terme de Soriguera pertany a la conca de la Noguera, un minúscul sector a migjorn, entre l’Ereta i els puis de Sant Quir i d’Adrall, on hi ha el despoblat de Freixa, correspon a la conca del Segre: hi neix el barranc del Peu de Mollet, com s’anomena la capçalera del riu de Castellàs.
El municipi comprèn, a més del poble de Soriguera, cap administratiu, la vila de Vilamur, centre històric, els pobles d’Estac, Rubió, Llagunes, Embonui, Malmercat, Freixa, Escós, Arcalís i Mencui, els llogarets de Baro, Puiforniu i Tornafort, les antigues caseries i quadres de Saverneda i Llavaners, el santuari d’Arboló i l’antic castell de la Mola de Baro.
La vall de Soriguera és travessada per la carretera N-260, que enllaça el Pallars Sobirà amb l’Alt Urgell, fins a l’altura d’Adrall, passant pel port del Cantó. Aquesta carretera substituí l’antic camí que unia les conques de la Noguera Pallaresa i del Segre per Sant Joan de l’Erm. Alhora la N-260 travessa el terme en direcció N-S seguint la riba dreta de la Noguera Pallaresa.
La població i l’economia
Segons el fogatjament vers el 1380 els llocs que formen el municipi tradicional de Soriguera sumaven 60 focs. El 1553 hi havia uns 82 focs i en el cens del 1718 consten 631 h, que augmentaren fins a 928 el 1860; a partir d’aquest moment començà la minva demogràfica (el 1877 hi havia 838 h, 727 h el 1887 i 579 h el 1900). El 1920 la població havia augmentat a 672 h, i a 720 h el 1930. El 1940 n’hi havia 525, 503 el 1960 i 311 el 1970.
Pel que fa al terme tradicional d’Estac, la població sumava 35 focs el 1553, i al llarg del segle XVIII passà dels 331 h el 1718 als 417 h el 1787. El 1860 assolí el nombre més elevat d’habitants de la seva història (710 h), paral·lelament al màxim comarcal, però aviat baixà i es mantingué amb alts i baixos entre els 300 h i els 400 h (383 h el 1900, 483 h el 1920, 386 h el 1940, 312 h el 1950); els anys posteriors foren força recessius: 259 h el 1960 i 114 h el 1970.
La primera dada oficial de població després de l’annexió del terme d’Estac al de Soriguera és la del padró del 1975, quan el municipi tenia un total de 329 h, xifra que baixà fins a 260 h en el cens del 1981; d’ençà d’aquest moment la població va experimentar una lleugera recuperació fins assolir 299 h el 1999 i 336 h el 2005.
L’economia es basava antigament en la ramaderia —hi havia tota classe de bestiar però, sobretot, boví—, en l’explotació del bosc i en l’agricultura. Es conreava sègol i altres cereals, patates, mongetes i alfals. El 1932 s’implantaren cooperatives lleteres cosa que comportà un nou enfocament agrícola, on els cereals i altres conreus de consum cediren el lloc als propis per al manteniment del bestiar, com els prats de dall i el farratge. Hi havia també pastures, caça de llebres, perdius i conills, i a la Noguera, pesca de truites. A la segona meitat del segle XIX són documentats tres molins fariners, el d’Ermengol, el de Franquet i el del Bisbe.
A la darrera dècada del segle XX hi havia una predominància de boscos de pi roig i pi negre, combinat amb pastures naturals, principalment, a les zones més enlairades del terme. També hi havia conreus de farratge. Pel que fa a la ramaderia, predominava el bestiar oví i boví, que en els darrers anys ha crescut de manera continuada, i en menor mesura, l’equí.
El municipi gaudeix d’una oferta d’allotjament variada (pensions, residència casa de pagès, càmping).
Els pobles de Soriguera i Vilamur
El poble de Soriguera (1.192 m; 20 h el 2001) és situat a la vora dreta del riu del Cantó, al curs alt. Forma un petit nucli esglaonat a l’estreta vall del riu. L’església parroquial, que era sufragània de la de Junyent, és dedicada a santa Eulàlia.
El centre històric del terme, la vila de Vilamur (1.264 m; 63 h el 2001), és situat al peu de la carretera del Cantó, al vessant sud-occidental de la Torreta de l’Orri i de les Collades on la vall s’eixampla i domina una bona part de la ribera de Sort. Antic cap del vescomtat homònim, Vilamur conserva encara un notable aire medieval. La seva ordenació urbanística respon a criteris defensius. L’església parroquial de la Mare de Déu de Medina, vora la qual hi ha un portal de construcció moderna, és romànica, en gran part del segle XIII. Amb un absis semicircular, l’església té sengles capelles, a manera de transsepte, que com la resta dels murs mostren un bell aparellat a l’exterior. Avui tapiada, la porta de migdia, apuntada, és ornamentada amb motius zoomòrfics i geomètrics. Hi ha restes de la murada i una antiga font dita del Moro. Dins la població, la capella de la Mare de Déu del Roser fou convertida en safareig públic. A la Casa Framquer hi havia hagut una capella amb aquesta advocació de la Mare de Déu del Roser. Hom fa festa major per la Mare de Déu d’Agost.
Altres indrets del terme
Puiforniu, Embonui, Tornafort, Malmercat, Llavaners i Saverneda
A ponent de Soriguera, a l’esquerra del riu del Cantó, hi ha el llogaret de Puiforniu o Puigforniu (11 h el 2001). Hi conflueixen els vells camins de Soriguera, Vilamur i Tornafort. La seva església de Santa Cecília depèn de la parròquia de Malmercat.
El poble d’Embonui (12 h el 2001) és situat a tramuntana del de Vilamur, sota el serrat de Sant Feliu. L’església és dedicada a santa Eugènia.
El lloc de Tornafort (1.309 m; 34 h el 2001) és emplaçat al vessant septentrional de la serra de Baén. Hi conflueix un camí que comunica Malmercat i la vall de la Noguera Pallaresa amb Puiforniu i Soriguera. L’església de Santa Coloma és sufragània de la de Malmercat; a la nau s’obren unes arcades de mig punt que comuniquen amb les capelles laterals, sobre les quals corre una tribuna al nivell del cor. La festa major se celebra el tercer cap de setmana d’agost.
A ponent de Tornafort, enlairat sobre la Noguera Pallaresa, es dreça el poble de Malmercat (953 m; 21 h el 2001), a la dreta del barranc homònim, que aflueix a la Noguera per l’esquerra. S’hi conserva un edifici senyorial conegut com a casa de Macaeno o castell de Bielsa; té una capella dedicada a santa Eulàlia. L’església parroquial de Sant Andreu de Malmercat, d’origen romànic, té un absis trapezial cobert amb volta de canó. Hom fa festa major el primer cap de setmana d’agost.
La caseria i antiga quadra de Llavaners és situada a l’esquerra del riu del Cantó, vora el camí de Malmercat a Soriguera. Hi havia l’antiga ermita de Sant Serni, en ruïnes el 1962.
De l’antiga quadra i caseria de Saverneda (5 h el 2001) resta el topònim en una partida propera a la desembocadura del riu del Cantó a la Noguera. Hi ha la capella de la Immaculada.
La Llosa del Comdat és una cista megalítica de Soriguera. S’hi han trobat materials corresponents al bronze mitjà.
Llagunes, Rubió i Freixa
A llevant de Soriguera, vora la confluència del barranc de Coma Sarrera amb el riu del Cantó, hi ha el poble de Llagunes (1.308 m; 51 h el 2001), documentat ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (datada el 819). El 1014 fou donat pel comte de Pallars a la seva germana Ermengarda. Formà part del vescomtat de Vilamur. L’església parroquial és dedicada a sant Martí. La festa major s’escau el segon cap de setmana d’agost.
Al començament de la dècada del 1990 es de(1.628 m), 1 km al NE del nucli de les Llagunes, el jaciment arqueològic situat a major alçada de tot Catalunya; és el poblat medieval de Santa Creu. Sembla que és un assentament datat entorn del 1500 aC que degué ser abandonat al segle XIII. El poblat va ser ocupat des de l’edat de Bronze fins a l’alta edat mitjana, quan l’assentament es desplaçà a l’actual poble de Llagunes.
El poble de Rubió és situat a llevant del terme, a la dreta del barranc de les Comes de Rubió, que desemboca al riu del Cantó sota el port del Cantó. Rubió, a 1.687 m, és un dels nuclis habitats permanentment situat a més altitud dels Països Catalans. L’església de Sant Salvador depèn de la de les Llagunes. La festa major s’escau l’1 d’agost. El port del Cantó, que es coneix també com a coll de la Pedra del Cantó, sembla que rep aquest segon nom de l’existència d’una pedra dreta que ha estat identificada tradicionalment com un menhir.
El poble de Freixa, és situat a la capçalera del riu de Castellàs. Hi ha l’església de Sant Sadurní.
Estac, Mencui, Escós, Baro i Arcalís
El poble d’Estac (19 h el 2001) és als vessants septentrionals de la vall del riu d’Escós, enlairat a 1.167 m d’altitud, en un coster dels vessants meridionals de la serra de la Solana, dominant la vall d’Escós. Les cases s’enfilen pel coster, centrades per l’església parroquial de Sant Marçal, de pedra, amb una nau i el característic campanar de torre amb el cos superior vuitavat i coberta piramidal. Al SE hi ha les escasses restes de l’ermita de Sant Sebastià, d’origen romànic, i al N l’ermita de Sant Romà. Hom fa festa major per la Mare de Déu d’Agost.
A la capçalera de la vall d’Escós, el poble agregat de Mencui (1 h el 2001) s’enlaira a 1.256 m, als vessants SE del serrat de Mencui. La petita església de Sant Clem (o Climent), que era sufragània de la d’Estac té una nau i característic campanar vuitavat. Antigament era una parròquia independent, sota l’advocació de Santa Maria.
A la part central de la vall, al vessant esquerre i vora el riu d’Escós, hi ha el poble d’Escós (22 h el 2001), a 774 m d’altitud. L’església de Sant Esteve, sufragània de la d’Estac, és adossada a les cases, amb un petit campanar quadrat. Hom fa festa major el tercer cap de setmana d’octubre.
El poble de Baro, o les Cases de Baro (41 h el 2001), és a 640 m d’altitud, a la dreta de la Noguera Pallaresa, aigua amunt de la confluència amb el riu d’Escós. Les cases s’allarguen vora la carretera de Tremp a Sort. Hi ha una petita capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, dependent d’Arcalís. La festa major s’escau el segon diumenge de setembre.
A l’altra banda de la Noguera Pallaresa, enlairat a 769 m i dominant la vall del riu, es dreça el poble agregat d’Arcalís; 23 h el 2001. L’església parroquial de Sant Lliser (o Lleïr) és un ampli edifici d’una nau, amb campanar de cos superior vuitavat. Al NE hi ha les ruïnes de l’església de la Mare de Déu de Seranyà, d’origen romànic, i a migdia les de la capella de Sant Martí, també d’origen romànic, que potser corresponen a les de la capella de l’antic castell de la Mola de Baro. La festa major s’escau el 27 d’agost.
El santuari de la Mare de Déu d’Arboló
Especial interès té el santuari de la Mare de Déu d’Arboló, situat ja al límit amb el de Baix Pallars, en una roca espadada (640 m) damunt la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, a l’engorjat conegut per estret d’Arboló que separa les anomenades riberes de Gerri i de Sort. És un edifici romànic, de mitjan segle XII, de pedra rogenca (carreus de gamma cromàtica variada), d’una nau, absis semicircular amb arcuacions, i tres finestres i campanaret quadrat damunt el centre de la nau; s’hi venera la imatge de la Mare de Déu d’Arboló, de molta devoció a la comarca. S’hi accedeix des d’un pont que travessa el riu.
El lloc és esmentat en els primers documents relatius al monestir de Gerri, restaurat el 807 pel prevere Espanell; en el privilegi d’immunitat i confirmació de béns del comte de Tolosa Frèdol, del 849, es diu: “Et supra ipso castro qui dicitur Erbolone simul cum illo oratorio Sanctae Mariae quod ibidem fundatus est et pervadit usque ad vadum anticum qui est trans ipso oratorio Sanctae Mariae vel trans ipso castro Erbolone.” D’aquest castell d’Arboló de què parla el document, hi ha notícies fins al segle XII. Se celebra al santuari un aplec el primer diumenge de maig.
La història
L’origen històric del terme se centra en l’antic castell de Vilamur, que presidint la vila del seu nom donà nom al llinatge pallarès dels Vilamur i a la jurisdicció feudal de l’antic vescomtat de Vilamur. Aquesta circumscripció territorial, que comprenia a l’origen la vall de Siarb (avui dita de Soriguera), fou posseïda pels antics vescomtes de Pallars, que durant un breu temps s’anomenaren de Siarb i que adoptaren el nom definitiu el 1135. El primer membre del llinatge que va signar com a vescomte —seguim Ignasi M. Puig i Ferreté— fou Pere (II) de Vilamur, el 1149. En amistat amb els bisbes d’Urgell (Bernat de Vilamur i Ponç de Vilamur foren bisbes d’Urgell) i els vescomtes de Castellbò, els Vilamur foren aliats i establiren convenis amb els comtes de Pallars. Posteriorment, es convertiren en fidels col·laboradors de la monarquia, després que el vescomte Ramon (I) de Vilamur es revoltés contra el rei Pere II amb la noblesa catalana comandada pels comtes de Foix, de Pallars i d’Urgell (en aquesta revolta el cavaller Bernat de Vilamur, oncle del revoltat, es mantingué fidel al rei); vençut a Balaguer (1280), Ramon hagué de lliurar, entre d’altres, els castells de Vilamur, Tornafort i Embonui, que li foren retornats posteriorment. El vescomtat fou detingut pels Vilamur fins al segle XIV. Pere (IX) morí el 1381 i el vescomtat fou regit aleshores per Ramon d’Anglesola (Ramon II de Vilamur), baró de Bellpuig, que en morir (1386) el llegà al seu nebot el comte Hug (II) de Cardona. En endavant continuà vinculat a aquest llinatge fins a la fi del segle XVII, que passà als ducs de Medinaceli.
El 1380 el vescomtat de Vilamur comprenia els llocs de Vilamur, Saverneda, Tornafort, Soriguera, Llagunes, Rubió, lo Bruc, lo Tornador, lo Freixe, els masos de Junyent, la Torre, la Pobla de Segur, el Puig de Segur, Toló, Montllor i Sant Salvador de Toló. Aleshores Malmercat pertanyia al comte de Pallars. Segons Antoni de la Sancha, el 1787 eren del vescomtat de Vilamur (aleshores dels ducs de Medinaceli) els llocs de Vilamur, Tornafort, Soriguera, Llagunes, Rubió, Freixa, Junyent, la Torre, la Pobla de Segur, Sant Salvador de Toló, Montenartró, Herba-savina, Hortoneda, Embonui, Malmercat i les quadres de Saverneda i Llavaners.
L’alou d’Estac (de Estago) és esmentat ja en un instrument de la segona meitat del segle XI, quan es trobava en poder de Ramon V de Pallars Jussà. El castell d’Arcalís (kastrum Archalis) és mencionat l’any 1048, i la parròquia i el castell d’Arcalís, com la vall d’Escós, figuren en les permutes pactades pels comtes cosins Artau I de Pallars Sobirà i Ramon V de Pallars Jussà.
Ja abans, al segle X, en un document aportat per Abadal, surt el castell de la Mola de Baro. Els llocs d’Estac, Arcalís, Escós i Mencui apareixen al principi del segle XVII en mans dels comtes de Vallfogona: havia aportat el domini d’Estac (i segurament dels altres pobles) Peronella de Zurita-Peramola, baronessa de Peramola, als Pinós-Fenollet, vescomtes d’Illa i Canet, barons de Milany, Vallfogona i la Portella; el seu fill Miquel Galceran fou el primer comte de Vallfogona (morí el 1607) i la germana d’aquest, Francesca de Pinós-Fenollet, hereva del patrimoni, l’aportà als ducs d’Híxar i Aliaga per matrimoni. Continuaven en poder dels ducs d’Híxar en el cens del 1718, però en la relació de Galobardes (1831), mentre Arcalís i Mencui continuaven en mans dels Híxar, Estac figura en nom de N. de Geralt, i Escós, dels Jordana i Montaner.