Orfe i recollit per un oncle seu, serraller, que intentà de donar-li un esdevenidor i el matriculà a l’Escola Normal de València, la seva vida representa un esforç de voluntat admirable per aconseguir les seves pròpies metes i fer-se a ell mateix. Assistí a l’Escola de Menestrals (1877) i fou deixeble de l’escultor Capuz. El 1879 es matriculà a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i compaginà els estudis amb el treball a la serralleria del seu oncle. Anà a Madrid (1882) i copià, al Museo del Prado, obres de Velázquez i Ribera. Obtingué de la diputació de València la pensió per anar a Roma (1884), amb el quadre d’història El crit del Palleter. Fins aleshores fou un modest aprenent avantatjat que lluitava per fer-se un nom dins el realisme minuciós que prevalia a l’escola. A Roma el que predominava era l’academicisme, que mantenia la tradició de la pintura d’història rutinària i escolar. Justificà la pensió amb l'Enterrament de Crist —acceptat, sense entusiasme, per l’Exposición Nacional— i El pare Jofre protegint un boig (1887). Prorrogada la pensió, es casà el 1887 i residí una temporada prop d’Assís. En retornar el 1889 s’instal·là a Madrid definitivament, disposat a fer carrera, i es presentà a nombrosos concursos oficials, que li porporcionaren clientela: entre el 1890 i el 1901 guanyà quinze premis importants a Madrid, París, Viena, Munic, Berlín i Chicago, que consolidaren el seu prestigi, i anà a la recerca del seu propi llenguatge plàstic i de la fama internacional. El 1885 havia anat a París, però no es fixà en els nous camins dels qui exposaven al Salon des Indépendants, sinó que visità una exposició de Bastien-Lepage i poca cosa més. Elogià els mestres del segle XVII i demostrà menyspreu pels italians i els francesos del rococó, però no féu cap referència als grans contemporanis —Degas, Manet—, potser per manca d’interès, escassetat de temps o bé pel seu caràcter antiintel·lectual poc obert a relacions i influències. Quant a la seva relació amb el País Valencià, ell —que estiuejà a la Malvarosa— declarava que hauria fet la seva casa a València i no a Madrid si València hagués estat camí per anar a alguna banda, però deia també que quan parlava en castellà no feia sinó traduir de la seva llengua (1913). Íntim de Blasco i Ibáñez, el blasquisme fou per a ell el context ideològic i cultural on trobà el seu propi estil: la pintura de tesi (L’altra margarida, 1892; I encara diuen que el peix és car, 1895; Trista herència, 1901), que abocà al formalisme del color en les seves famoses escenes rutilants de platja, de les quals hi ha importants mostres al Museo Sorolla, de Madrid. El 1908 conegué el milionari nord-americà Archer M.Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, de Nova York, que el convidà a exposar allà. Aquesta relació transformà sensiblement la seva vida i el convertí definitivament en valor internacional: l’exposició (1909) agrupà 365 obres i fou visitada per 160.000 persones. Amb l’èxit abundaren els encàrrecs, tant de retrats, per a la galeria iconogràfica de la Hispanic Society, com per a particulars. El 1911 exposà a l’Art Institute, de Chicago, i al City Art Museum, de Saint Louis, i Huntington li encarregà la decoració de la sala biblioteca de la Hispanic Society, amb plafons representatius de les regions espanyoles, a fer en cinc anys al preu de 150.000 dòlars: és un període de pintura comercial i d’obligat folklorisme, efectista, teatral i distant, que no suporta la comparació amb qualsevol de les seves escenes de platja, sense negar, tanmateix, la seva mestria cromàtica i l’encert compositiu d’algun dels plafons. A través d’aquest ràpid recorregut, la seva vida roman perfilada com la d’un empedreït treballador que convertí en ofici la seva pintura i procurà de viure'n, sense fer problema del destinatari i el beneficiari de la seva obra. Extremament sensible al color i la llum de la geografia de la seva terra, s’alliberà de traves d’escola i de preocupacions estilístiques. Pintà obsedit per la llum que esfuma els objectes bo i reduint la importància del dibuix, però sense arribar a les audàcies dels Indépendants. Ofereix instintivament un nou concepte de pintura, determinada progressivament a fer sobretot pintura. Les seves tècniques l’apropen als aquarel·listes anglesos (colors dissolts en aigua, transparències, etc) i també als Indépendants impressionistes (pinzellada gruixuda, sovint espàtula), però els seus supòsits són uns altres, i les seves intencions o interessos, diferents. Visqué per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seva activitat un cop reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant en l’àmbit quotidià com social. Fou pintor de la burgesia i mai no pretengué d’impugnar-la. Només els seus quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seva terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco i Ibáñez i les seves idees.
Joaquim Sorolla i Bastida
© Museu de Belles Arts de València
Pintor.