i Baruch de Spinoza | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Baruch de Spinoza

Baruch de Spinoza
© Fototeca.cat
filosofia filos
Filòsof holandès de família jueva originària de la península Ibèrica, d’on havia hagut d’exiliar-se.
Amsterdam, 24 de novembre de 1632 — l'Haia, 21 de febrer de 1677

Educat a la sinagoga d’Amsterdam, en fou expulsat per les seves idees. Zelós de la seva independència ideològica, es marginà de totes les confessions religioses i també dels medis universitaris, vivint pobrament de la seva professió de rellotger i sovint de la caritat d’alguns amics. Imbuït de l’exigència matematicoracionalista, que tant l’impressionà en Descartes, perseguí tot rastre d’arbitrarietat en la concepció de la realitat: res no pot no ésser necessari, determinat.

Aquesta convicció és la raó fonamental de la seva hostilitat a tot el sobrenatural i el lliure (entès com a quelcom que implica una opció); queden així exclosos els miracles i, més radicalment, el concepte mateix de creació, tant per la llibertat que suposaria en Déu com per l’absurd d’una ''substància creada’, és a dir, “independent” en l’ésser i en l’obrar (pren la definició de Descartes) i, d’altra banda, “dependent” en tot de Déu. Només existeix, doncs, una substància il·limitada (res distint no la pot limitar), que manifesta la seva riquesa ontològica en infinits “atributs”, cadascun dels quals revesteix també infinites concrecions o “modes”. Multiplicitat, però alhora identitat substancial: “Déu o la Natura”, escriu, perquè veu la seva relació semblant, per exemple, a l’existent entre la natura d’una figura geomètrica i les propietats que l’expliciten, sense distingir-se'n. Això equivalia a resoldre el problema —tan debatut aleshores— de la causalitat entre l’ànima i el cos (en general, entre el “pensament” i l’"extensió”, els dos únics atributs que l’home coneix de la substància) negant-li tot sentit: la unicitat de substància assegura la sincronització de tots els “modes” en què aquella s’expressa; no hi ha altra causalitat que la immanent, i la pretesa llibertat humana no passa d’ésser ignorància de la necessitat racional que mou l’home.

L’ideal ètic consistirà a saber veure tots els esdeveniments com a racionalment necessaris, brollant espontanis (suprema llibertat) de Déu. D’aquesta visió naixerà l'amor Dei intellectualis, en el qual religió i filosofia es confonen en la més alta saviesa. Aquesta idea prepara ja l’Esperit Absolut de Hegel: no en va hom ha dit que Hegel és un Spinoza fermentat per Kant.

Quant a les seves obres, exceptuat el Tractatus theologico-politicus, que publicà en vida (1670), bé que anònimament, les obres foren editades pòstumament (1677) en un volum que comprenia, entre altres, el lúcid Tractatus de intellectus emendatione i la fonamental Ethica more geometrico demonstrata.

Col·laboració: 
LlCu
Llegir més...