i Sri Lanka | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sri Lanka

Nom amb que fou conegut, fins el 1972,Ceilan, Nom oficial deRepública Socialista Democràtica de Sri Lanka, Nom oficial deSri Lankā Prajathanthrika Samajavadi Janarajaya (si), Nom oficial deIlangai Jananayaka Socia (ta)
Nom amb que fou conegut, fins el 1972,Ceilan, Nom oficial deRepública Socialista Democràtica de Sri Lanka, Nom oficial deSri Lankā Prajathanthrika Samajavadi Janarajaya (si), Nom oficial deIlangai Jananayaka Socia (ta)

Estat insular de l’Àsia situat a l’oceà Índic, uns 80 km al SE de l’Índia; la capital administrativa és Colombo i la capital legislativa Sri Jayawardenapura (121.370 h [est. 2007]).
Població: 
20.318.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
65.610 km2

La geografia física

El relleu

Separada de l’Índia pel golf de Mannar i l’estret de Palk, l’illa de Sri Lanka resta, però, poc o molt enllaçada al continent mitjançant un rosari d’esculls i bancs de sorra anomenat Pont d’Adams. L’estructura geològica de l’illa s’emparenta estretament amb la del continent proper: el sòcol precambrià, constituït de quarsites, gneis, esquists i calcàries cristal·lines, és part integrant de l’escut araboindi i aflora per tota l’illa, amb l’excepció de la península de Jaffna, al N, on desapareix sota una cobertura sedimentària de calcàries miocèniques. El sòcol dóna origen a un extens nucli muntanyós en el sector meridional de l’illa, amb enèrgiques crestes quarsítiques (en constitueixen les màximes altituds: Pidurutalagala, 2.524 m; Adams Peak, 2.243 m) i valls profundament encaixades, on neixen els principals cursos d’aigua de l’illa. Entre aquest nucli muntanyós del S i l’àrea miocènica del N, caracteritzada per un tipus de relleu càrstic, es disposa un sector de transició, que ocupa tot el Sri Lanka central, amb un paisatge de petites planes i relleus residuals modests. Les planes costaneres són especialment desenvolupades a l’W i al S, amb nombroses llacunes i cordons litorals; al N i a l’E, la costa es fa més abrupta.

El clima, la hidrografia i la vegetació

Sri Lanka presenta un clima tropical plujós, bé que modificat pels monsons. Les temperatures tenen molt poca amplitud (entre 1° i 4°C). Les regions sud-occidentals de l’illa reben una major quantitat de pluges (de 2.000 a 5.000 mm), provocades principalment pel monsó del SW; les regions septentrionals i orientals, per contra, reben les pluges del monsó del NE, poc abundants, i tenen una estació seca molt marcada. L’illa és drenada per nombrosos rius, curts i aprofitats per al regadiu, sobretot a les regions centrals, dels quals els més importants són el Paranggi, l’Aruvi, el Kala, el Deduru, el Maha i el Ging al vessant occidental, el Walawe, el Kirindi i el Kumbukkan, al meridional, i el Gal, el Maduru, el Mahaweli i el Yan, a l’oriental. El SW és ocupat per la selva pluvial. A la resta de l’illa predomina la selva monsònica, amb arbres que perden la fulla en venir l’època eixuta. La selva és interrompuda per àrees de sabana (patana).

La geografia econòmica i l’economia

Plantació de te a Sri Lanka
© Vicspacewalker / Dreamstime.com / Fototeca.cat
País subdesenvolupat, el sector primari ocupa prop de la meitat de la població activa. Els principals productes agrícoles són el te (del qual és el tercer productor mundial), l’arròs, el cautxú i el cocoter, i en un segon nivell, conreus alimentaris, com ara el blat de moro, el mill, els llegums, el moniato, la patata, la mandioca, oleaginosos, com ara el cacauet, el sèsam i el cotó, productes colonials, com ara el cafè, el tabac, el cacauet, la canya de sucre i les espècies de “les Índies” (canyella “de Ceilan”, cardamom, citronella, pebrer i l’areca), fruiters, com ara l’ananàs i el llimoner, i els productes d’horta. La ramaderia obté, sobretot, carn de boví, d’aviram i de búfal, llet de vaca, de búfal i de cabra, cuir de boví i de búfal, i energia de búfal, de boví i d’elefant. L’explotació forestal té una certa importància. El sector secundari només ocupa un sisè de la població activa. Les indústries extractives principals són el grafit (primer productor mundial), les pedres precioses de la regió de Radnapura i la sal comuna (Anayiravu, Puttalam, Palaviya). Més interès econòmic tenen la ilmenita i minerals afins, extrets de les sorres. Les indústries manufactureres són poc desenvolupades, i la majoria deriven de les activitats agropecuàries, com ara la producció de copra, de sucre, olis, de la pell, el cautxú (pneumàtics), de la fusta i el paper, la cervesa, el tabac i el cotó. Altres indústries destacades són les del ciment i la construcció, el refinatge de petroli i altres indústries químiques (adobs, productes farmacèutics), ceràmica i siderúrgia, però es troben frenades per la manca d’energia. Les principals indústries són localitzades a Colombo, Maha Nuwara i Jaffna. La xarxa de transports terrestres és formada per un sistema discret de ferrocarrils i un altre de carreteres, de les quals les tres quartes parts de les principals són asfaltades. El 90% del tràfic interior es fa per carretera. Els ports principals són a Colombo i a Trincomalee, i els aeroports, a Colombo, Jaffna i Trincomalee. El comerç exterior es caracteritza per la importació de més de la meitat dels béns agrícoles necessaris i gairebé la totalitat dels béns manufacturats, però, com a tants d’altres estats del Tercer Món, el petroli ha esdevingut la primera importació i una quarta part de les importacions. Del total de les exportacions, el te representa més dels dos cinquens i el cautxú, un onzè. Els principals compradors són els EUA, l’Iraq, la Gran Bretanya, la RF d’Alemanya, l’URSS i el Japó. I els venedors, el Japó, l’Aràbia Saudita, els EUA, l’Índia, Singapur, l’Alemanya Federal i la Gran Bretanya. La balança de pagaments presenta uns dèficits persistents, originats per la balança de mercaderies (-21%) i la de serveis (-41%), però són compensats en la balança corrent per les transferències privades i públiques.

La geografia humana i la societat

La població és repartida molt desigualment; les densitats més elevades es registren a la meitat sud-occidental de l’illa, mentre que la meitat nord-oriental té unes densitats molt febles. Constitueixen el nucli de la població els singalesos (74%) i els tàmils (18%); uns altres grups ètnics són els descendents d’àrabs, els burghers i els malais. Les principals religions practicades són el budisme (que practica un 69% de la població, principalment singalesos), l’hinduisme (15%, principalment tàmils), el mahometisme (8%) i el cristianisme (7%). Les principals llengües parlades són el singalès, el tàmil i l’anglès. Sri Lanka ha estat escenari de greus desordres provocats per la important minoria dels tàmils, sobretot arran de la proclamació del singalès com a llengua oficial (juliol del 1957); el 1966 hom acceptà el tàmil com a segona llengua oficial a les províncies septentrionals i orientals i el 1978 el reconegué com a segona llengua nacional. Fins el 1970 Sri Lanka era un domini membre del Commonwealth amb un règim parlamentari a l’anglesa; el 1972 es convertí en república independent, tot i que continuà dins el Commonwealth. Segons la constitució del 1978, és una república presidencialista. El poder executiu resideix en el cap de l’estat, elegit cada sis anys. El legislatiu l’exerceix un parlament unicameral, el qual es renova totalment cada sis anys. Sri Lanka és membre de l’ONU.

La història

De la prehistòria fins al domini britànic

El Paleolític d’aquesta illa presenta peces de caràcter mosterià, i la tipologia arriba a incloure fulles de tosc aspecte aurinyacià. Durant el Mesolític es desenvolupà una cultura amb micròlits. El Neolític fou portat a l’illa en un estadi avançat pels vedes, que, procedents probablement de l’Índia, hi introduïren un einam de talla molt rudimentària. Els vedes actuals tenen una cultura molt endarrerida, empren eines de quarsites tallades, semblants a les trobades en diverses coves prehistòriques de Sri Lanka, amb la qual cosa aquesta fase cultural pot ésser comparada amb una mena de Paleolític inferior. Anomenada Lankā a les antigues obres sànscrites, rebé posteriorment el nom de Taprobane o Tambapaṇṇi. La seva història es caracteritza per les freqüents invasions de què ha estat objecte. Durant l’antiguitat fou habitada pels vedes, i, segons el Rāmāyana, fou conquerida per Rāma i defensada per Rāvaṇa. Al segle VI aC fou envaïda per Viajya, príncep del nord de l’Índia, el qual es casà amb la filla del rei i inaugurà una dinastia que durà vuit segles. El 307 aC, durant el regnat de Tissa, hom adoptà el budisme com a religió nacional, i Sri Lanka arribà a ésser un dels principals centres d’aquesta religió. Els tàmils feren diverses incursions a l’illa durant els segles XI, XIII i XIV, i els xinesos, que n'utilitzaven el port per a comerciar amb els àrabs, n'ocuparen una part, del 1408 al 1438. El 1505 hi fou iniciada la penetració dels portuguesos amb Lorenzo de Almeida; el 1520 construïren una fortalesa a Colombo. El domini portuguès s’expandí el 1560 amb motiu de l’atac de la ciutat de Jaffna per part pel virrei de l’Índia Constantí de Braganza, amb l’excusa que el rei perseguia els cristians. A partir del segle XVII els holandesos substituïren gradualment els portuguesos: el 1602 l’expedició de Joris de Spielberg desembarcà a Batticaloa i s’alià amb el rei Kandy, enemic dels portuguesos. A poc a poc passaren als holandesos totes les possessions portugueses: Gālla, Negombo (1644), Colombo (1656), Manar i Jaffna (1658). El domini holandès, que durà fins al segle XIX, només respectà l’independència del regne de Kandy. Els britànics intentaren d’establir-s’hi a mitjan segle XVIII, però no ho aconseguiren fins a la fi del segle: en 1795-96 Stewart ocupà Trincomalee, Jaffna, Kalpitiya, Noganuva i Colombo. Per la pau d’Amiens (1802), Sri Lanka passà a la Gran Bretanya, que l’annexà a la presidència de Madràs. Kandy resistí als anglesos i continuà independent fins el 1815. La colonització britànica fomentà l’agricultura de plantació, de la qual la que més prosperà fou la del cautxú. El 1931 fou aprovada una constitució en la qual hom feia electiu quasi tot el consell d’estat, i el 1946 hom arribà a una plena autonomia interior sota un gabinet responsable.

Els primers trenta anys de la independència

El 1948, esdevingué un estat independent pertanyent al Commonwealth, amb el nom de Ceilan. L’any següent fou aprovada la llei que privà del dret de vot els tàmils. El Front Unit del Poble, encapçalat per Salomon Bandaranaike, amb idees socialistes força moderades, guanyà les eleccions del 1956 enfront dels conservadors, que detenien el poder des del 1948. Després de l’assassinat de Bandaranaike (1959) i del curt govern de Wijayanada Dehanayake, les eleccions del juliol del 1960 donaren la victòria al Partit de la Llibertat, dirigit per Sirimavo Bandaranaike, vídua de Salomon, la qual seguí una política de tipus socialista similar a la del Front Unit del Poble; l’aliança amb el Partit Comunista (1964) fou una de les causes que Bandaranaike fos derrotada a les eleccions del 1965, però uns quants anys després (maig del 1970) Bandaranaike i el Front Unit (integrat pel Partit de la Llibertat, el Partit Lanka Sama Samaja, trotskista, i el Partit Comunista) aconseguiren novament la direcció del país. El 1972 deixà d’ésser una monarquia dins el Commonwealth i es convertí en república independent amb el nom actual. El govern de Bandaranaike limità la propietat privada i nacionalitzà (1975) les empreses del país i les estrangeres. Les eleccions del 1977 donaren el poder al Partit Nacional Unit, que tot seguit aprovà una esmena constitucional que transformà el règim en presidencialista. J.R. Jayewardene es convertí, l’any 1978, en el primer president de Sri Lanka. Confirmat en el poder en les eleccions presidencials del 1982, Jayawardene convocà un referèndum per tal d’allargar la legislatura fins el 1989. El maig del 1983 tingueren lloc eleccions locals en les quals el partit en el poder, el Partit Nacional Unit, confirmà la seva hegemonia en les regions amb majoria singalesa.

La guerra civil (1983-2005)

Aquest mateix any, tanmateix, els violents enfrontaments amb la minoria tàmil s’intensificaren, especialment a Colombo i Jaffna, i provocaren uns 400 morts. El govern declarà l’estat de setge i imposà la censura. El conflicte, però, no feu més que enquistar-se. Els grups nacionalistes tàmils, encapçalats pels Tigres d’Alliberament de Tamil Eelam (LTTE) no acceptaren les mesures de descentralització administrativa proposades pel govern, que consideraven insuficients, i mantingueren l'activitat guerrillera que rebia el suport de la  comunitat tàmil de l’Índia. Un acord entre Sri Lanka i l’Índia, signat l’any 1987, permeté a l’exèrcit indi, amb l’ajut d’elements tàmils de l’illa, d’intervenir contra el LTTE. A aquest conflicte s’afegí l’oposició del nacionalista singalès Janata Vimukthi Peramuna (JVP) o Front d’Alliberament del Poble que rebutjà la intervenció índia propiciada pel president Ranasinghe Premadasa, qualificant-la de traïció. Com a resposta, a mitjan 1989 les milícies governamentals castigaren ferotgement els llogarets sospitosos de donar aixopluc a simpatitzants del JVP. En part gràcies al fracàs electoral de Rajiv Gandhi començà a fer-se efectiva la retirada de les tropes índies el març del 1990, amb la qual cosa hom privà el JVP del seu principal argument de propaganda, és a dir la intervenció de l’exèrcit indi contra el LTTE, el qual recuperà temporalment el control del nord i est del país, tot i que després la situació es decantà a favor de l’exèrcit de Sri Lanka. En aquesta fase, moriren unes 30.000 persones i el mateix president Premadasa fou assassinat el 1993, suposadament per un separatista tàmil. El nou president Dingiri Banda Wijetunga, escollit pel parlament i fins llavors primer ministre, inicià una frustrada obertura cap als LTTE, de manera que prosseguí la confrontació armada entre les milícies tàmils i les forces governamentals.

El 1994 hom celebrà eleccions generals. La coalició Aliança Popular, liderada per Chandrika Kumaratunga Bandaranaike, resultà guanyadora i derrotà el Partit per la Unitat Nacional, en el poder els darrers disset anys. El programa polític de la nova presidenta inclogué les negociacions sense condicions amb els LTTE, però, malgrat els intents de les dues parts per iniciar converses de pau, els enfrontaments armats entre la guerrilla i les forces armades continuaren. Al llarg del 1995 i el 1996 la guerra civil s’agreujà. Les propostes de la presidència de l’estat d’oferir una major autonomia política i administrativa als tàmils no trobaren resposta per part dels grups independentistes. Alhora que el nou govern mantenia els intents de solucionar el conflicte per la via militar proposà una nova estructura federal per al país que recollís les aspiracions tàmils. Al maig del 1997, Kumaratunga signà amb el líder de l’oposició, Ranil Wickremesinghe, un acord per a desbloquejar les reformes institucionals. Tot i així, ni el Partit Nacional Unificat de l’oposició ni els LTTE mostraren una actitud de cooperació amb la proposta de federalització, que també topà amb l’oposició del clergat budista. Des del maig del 1997 fins al final del 1998 moriren milers de soldats en l’intent d’habilitar la ruta cap a la península de Jaffna, a través de la zona de Vanni controlada pels rebels. La necessitat d’aprovar les reformes per dues terceres parts dels parlamentaris i la debilitat de la mateixa majoria provocaren l’avançament de les eleccions (1999), que foren novament guanyades pel partit presidencial, amb el 51,1% dels vots. Durant l’any 2000 la guerra civil s’intensificà, tot i que els LTTE oferiren un alto el foc a canvi de l’evacuació de Jaffna, però el govern rebutjà l’oferta.

Les eleccions d’octubre del 2000 tornaren a donar la victòria a l’Aliança Popular en el govern amb 107 dels 225 escons, que, no obstant això, no foren suficients per a reformar la Constitució. El conflicte entre el govern i la guerrilla tàmil (que, des que esclatà al principi dels anys vuitanta causà prop de 65 000 morts i centenars de milers de refugiats) entrà en una fase crítica quan a l’abril del 2000 els LTTE consolidaren en una ofensiva el control del nord del país, i al juliol del 2001 dugueren a terme un gravíssim atemptat suïcida a l’aeroport de Colombo. Aquests anys estigueren marcats també per la inestabilitat parlamentària: malgrat que a l’octubre del 2000 l’Aliança Popular de la presidenta Chadrika Kumaratunga guanyà les eleccions generals, per tal de salvar el govern d’una moció de censura suspengué el parlament durant dos mesos, però al desembre hagué de dissoldre'l i convocar noves eleccions, en les quals l’opositor Partit Nacional Unit emergí com a guanyador. El nou primer ministre Ranil Wickremesinghe inicià un mandat centrat en l’assoliment d’un acord de pau (cosa que l’enfrontà amb la presidenta, molt menys conciliadora). Al febrer del 2002 govern i LTTE signaren un alto el foc i iniciaren negociacions amb la mediació de Noruega. Els mesos següents es restabliren les comunicacions amb Jaffna després de dotze anys, al setembre s’aixecà la prohibició sobre el LTTE i al desembre hom acordà establir regions autònomes tàmils al N i a l’E. Els progressos s’interromperen des de l’abril del 2003 amb la suspensió de les converses per part dels tàmils, i, al novembre, amb la suspensió del parlament i la dimissió de Wickremesinghe, forçada per Kumaratunga. Al març del 2004 un dels caps de l’LTTE es declarà contrari al procés de pau.

Els primers anys del segle XXI, Sri Lanka patí els pitjors desastres naturals de la seva història recent: al maig del 2003 les inundacions provocaren prop de 200 morts i 5.000 desplaçats, i el 26 de desembre de 2004 una onada gegantina provinent d’un terratrèmol marí (tsunami), amb l’epicentre a Sumatra, causà 36.000 morts aproximadament i centenars de milers de desplaçats, i devastà extenses zones del país. Per fer front al desastre, Sri Lanka hagué de recórrer a l’ajut internacional.

Rajakapsa i la derrota militar dels tàmils

En les eleccions anticipades de l’abril l’Aliança Popular vencé per majoria relativa. Fou nomenat primer ministre Mahinda Rajapaksa. Al juliol del 2004 el primer atemptat suïcida des del 2001 féu témer la fi del procés de pau, que es paralitzà a l’agost del 2005 amb l’assassinat del ministre d’Afers Estrangers. Aquests temors foren confirmats al novembre del 2005, quan Rajakapsa, partidari de mantenir la pressió militar sobre els tàmils, guanyà les eleccions presidencials i nomenà un nou govern amb Ratnasiri Wickremanayake com a primer ministre. Després d’una nova onada d’atemptats, violència i pressió militar, al gener del 2008 el govern es retirà formalment de la treva del 2002 i inicià una ofensiva massiva sobre els feus tàmils al NE de l’illa. Un any després, al gener del 2009, l’exèrcit reconquerí la ciutat de Kilinochchi, des del 1999 en mans dels rebels, als quals servia de quarter general. Malgrat que com a resposta a l’ofensiva l’LTTE llançà una sèrie d’atemptats suïcides sobre Colombo, la mort al febrer del líder de la guerrilla tàmil, Velupilla Prabhakaran precipità la rendició del moviment i la recuperació del control íntegre del territori pel govern. Al març Karuna, l’antic líder de l’LTTE, fou nomenat ministre per a la integració i la reconciliació. Tot i que en l’àmbit militar la victòria fou indiscutible, les Nacions Unides acusaren l’exèrcit de violacions de crims de guerra i al govern de deixar desprotegida la població civil, i prop de 250.000 persones foren confinades en camps d’internament. En el pla intern, però, la victòria militar donà una gran popularitat a Rajakapsa, que es veié contestada pel general Sarath Fonseka, el qual reclamava el protagonisme en la derrota tàmil.

En les eleccions presidencials del gener del 2010 Rajakapsa obtingué tanmateix una victòria clara que li permeté validar el càrrec. La rivalitat entre ambdós, no obstant això, continuà: poc després que Fonseka qüestionés el resultat de les eleccions, tot adduint un frau massiu, Rajakapsa n'ordenà la detenció, que justificà amb la participació en un complot per enderrocar-lo. Jutjat per un delicte de corrupció, un tribunal militar el condemnà a presó fins al maig del 2012, que se li prohibí també l’activitat política. Rajakapsa reforçà el seu poder a l’abril del 2010, quan la coalició que li donava suport guanyà les eleccions legislatives, i al setembre, quan el Parlament suprimí de la Constitució la limitació de mandats. A banda de les crítiques de l’ONU i el Commonwealth per les accions de l’exèrcit els darrers anys del conflicte tàmil, que el president reiteradament es negà a permetre investigar, els anys següents se succeïren les acusacions  de la societat civil i de l’oposició pel que es considerava un deteriorament de l’estat de dret i una deriva autoritària protagonitzats per Rajakapsa. Entre d’altres, al maig del 2013 un comitè parlamentari dominat per partidaris del president destituí la fiscal general, que havia cursat diverses denúncies contra el govern per corrupció. Al setembre d’aquest mateix any, tot i les nombroses acusacions d’intimidació contra l’exèrcit, l’Aliança Nacional Tamil aconseguí una clara majoria al Consell de la Província del Nord, que aspirava a ampliar l’autogovern malgrat la resistència del govern.  Al gener de 2015, la victòria del candidat opositor Maithripala Sirisena en les eleccions presidencials posà fi a una dècada de Rajakapsa en el poder.

Data de revisió: 
2015-01-28
Llegir més...