Josep Maria Subirachs i Sitjar

Fill de Josep Subirachs Casanovas, obrer de la fàbrica de tints Rottier, i de Josepa Sitjar Ferrer. Treballà al taller d’un daurador i el 1942 ja participà en una exposició col·lectiva al Poblenou, el seu barri. Fou aprenent amb Enric Monjo i Garriga (1942-47) i alumne lliure a Belles Arts (1945), però qui exercí sobre ell un profund mestratge fou Enric Casanovas i Roy (1947-48).

Exposà individualment a la Casa del Llibre de Barcelona el 1948, i l’any següent, en grup, a Girona i al Segon Saló d’Octubre barceloní, on també ho féu en posteriors edicions. Cofundador del grup Postectura, exposà a les Galeries Laietanes. Becat per l’Institut Francès, anà a París (1951). Fou invitat a la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte (1951) i seleccionat per a la Segona Internacional de São Paulo (1953). Guanyà el primer premi d’escultura al Segon Saló del Jazz de Barcelona (1953). Residí a Bèlgica (1954-56), on exposà, sol o en grup, a Anvers, Bruges, Knokke i Brussel·les. Guanyà una medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria el 1957, any en què exposà sol a la galeria El Jardín de Barcelona. El 1958 obtingué el premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona per l’escultura Catedral i el Juli González de l’Associació d’Artistes Actuals per l’esculturaTekel. Els anys successius exposà extensament, de manera individual, a Madrid (1960, 1963, 1966, 1968, 1970 i 1977), Chicago (1962), Barcelona (1962, 1967 i, anualment, d’ençà del 1971), París (1962 i 1964), Nova York (1964), Zuric (1965), Bilbao (1966), Stamford (1967), Düsseldorf i Venècia —sala especial a la Biennal— (1968), Amsterdam (1974), Saragossa i Sabadell (1975). El 1974, a Barcelona, obtingué el premi de la Crítica. Participà també en un gran nombre d’exposicions col·lectives europees i americanes.

Fins el 1951 acusà la influència del Noucentisme en obres en què ja predominava, però, l’estilització (Diàleg, 1949, Barcelona, col·l. Imbert). El seu Maniquí-ídol (1951, col·l. Imbert) marca la transició cap a un expressionisme de formes anguloses i cànon distorsionat (Europa, 1953, col·l. M. Cuixart), on ja apareixen clarament les textures que caracteritzaran les seves superfícies. L’estilització el portà a l’abstracció el 1954: les primeres escultures abstractes públiques de Barcelona foren Forma 212 (1957, Llars Mundet) i Evocació marinera (1958-60, Barceloneta). El 1959 feu el gran conjunt expressionista del santuari de la Virgen del Camino de Lleó i Les Taules de la Llei (en col·laboració amb A. Cumella) per a la façana de la nova facultat de dret de Barcelona. Del 1963 són el memorial a les víctimes de les inundacions del Vallès, a Rubí, i el monument barceloní a N. Monturiol, que donà pas a una etapa en què apareixen sovint elements figuratius. Posteriorment feu diverses obres públiques: creu de Sant Miquel a Montserrat (1962), monuments a Barcelona (1963-68, Montjuïc), a Pompeu Fabra (1965, Planoles) i a les Olimpíades (1968, Mèxic DF), les obres A l’altra banda del mur (1971-72, Museo de Escultura al Aire Libre de Madrid) i L’empremta (1973, parc de Santa Cruz de Tenerife), i el monument a l’Hospitalet de Llobregat (1975). Integrà obres en conjunts arquitectònics: nova Casa de la Ciutat de Barcelona (1964-69), Banc de Sabadell a Barcelona (1971) i edifici Induban a Barcelona (1971-72), i concebé estructures arquitectòniques al zoo de Madrid (1970) i a l’edifici Medilar de Barcelona (1976). En 1975-76 feu la gran porta de l’antic Palau Reial Major de Barcelona, i aquest darrer any decorà la llotja de pas del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Barcelona. L’any 1976 feu el monument a Ramon Llull, a Montserrat, on també realitzà la capella del Santíssim (1978), i posteriorment els monuments a la Generalitat de Catalunya, a Cervera (1982); a Francesc Macià, a Vilanova i la Geltrú (1983); a Pau Casals, a Sant Salvador del Vendrell (1984); a Salvador Espriu, a Santa Coloma de Farners (1986), i a Borrell II, a Cardona (1986). També feu el monument als constructors de la catedral de Girona (1986) i reprengué el tema olímpic amb el projecte d’una escultura monumental a Seül, Corea (1987).

L’any 1986 rebé l’encàrrec de dur a terme el conjunt escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família de Barcelona, obra que fou motiu de sorolloses polèmiques, en el qual treballà des del febrer del 1987 fins al 2005, que es col·locà L’Ascensió, darrera figura que culmina el conjunt escultòric. Paral·lelament a la continuació de les escultures per a la Sagrada Família de Gaudí, durant el 1988 realitzà els monuments dedicats a F. García Lorca (Cadaqués) i a Orient i Occident (Seül). L’any 1991 s’inaugurà el seu monument a Francesc Macià, situat a la plaça de Catalunya de Barcelona.

 Treballà amb tota classe de materials: terra cuita, bronze, ferro, fusta, pedra, formigó, fibrociment, marbre i també coure, alumini, vidre, vori, llautó, acer i, especialment en la seva darrera etapa, combinà fragments pictòrics —de tècnica realista— amb l’escultura. Com a gravador conreà l’aiguafort, la litografia, la serigrafia, el linòleum i la punta seca. Té obres a museus de Madrid, Barcelona, Eivissa, Bilbao, Sevilla, T'aipei, Anvers, Ginebra i el Vaticà, i també a Nova York, Dallas, Cleveland, Birmingham i altres dels EUA. Dedicat a tota mena de realitzacions, des dels grans conjunts fins a les medalles o fins i tot elements utilitaris, imposà un nou concepte d’escultura a Catalunya i fou un dels escultors reconeguts a tot el món per l'originalitat, en l’obra del qual s’adverteixen escasses influències. El caracteritza un alt domini de la tècnica i una gran escrupolositat formal. En la seva obra madura, sòbria, complexa i conceptista, jugà amb formes en tascó i elements en tensió, combinant sovint materials dispars, figures en negatiu, perfils formant cornises, seqüències seriades i elements clàssics —capitells, cariàtides, hídries, fornícules, balustrades—, i a un nivell conceptual amb un cert gust pels contrastos, la ironia, la paradoxa visual i l’erotisme. Sense demagògies, portà d’una manera constant i efectiva l’art nou al carrer, i aconseguí ser un dels pocs exemples de popularitat de l’avantguardisme.

Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1982) i de la Real Academia de las Bellas Artes de San Fernando (1989), rebé nombroses distincions i premis: Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1982), títol de cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres (1986), Medalla d’Or del Ministeri de Cultura (1998) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la ciutat de Barcelona (2012). Li van ser dedicades diverses retrospectives: la mostra “Subirachs. Idea, matèria, forma”, a Mataró (2001), “Subirachs. Volums, textures, símbols. Obres de 1953 a 2002”, a la Sala Verdaguer del Palau Moja, i el 2007 l’exposició "Subirachs a Montserrat".

El seu fill Roger Subirachs i Burgaya (Barcelona, 11 de setembre de 1956 – Sant Climent de Llobregat, Baix Llobregat, 30 d’agost de 2017) fou dibuixant de còmics actiu els anys setanta i vuitanta en publicacions underground com El Víbora i Cairo, on signava com a Roger. Posteriorment es dedicà a l’escenografia en pel·lícules (Tirant lo Blanc, de Vicenç Aranda, 2006) i en sèries de televisió (Makinavaja, 1997, Pepe Carvalho, 1999).