Josep Maria Subirachs i Sitjar
Fill de Josep Subirachs Casanovas, obrer de la fàbrica de tints Rottier, i de Josepa Sitjar Ferrer. Treballà al taller d’un daurador i el 1942 ja participà en una exposició col·lectiva al Poblenou, el seu barri. Fou aprenent amb Enric Monjo i Garriga (1942-47) i alumne lliure a Belles Arts (1945), però qui exercí sobre ell un profund mestratge fou Enric Casanovas i Roy (1947-48).
Exposà individualment a la Casa del Llibre de Barcelona el 1948, i l’any següent, en grup, a Girona i al Segon Saló d’Octubre barceloní, on també ho féu en posteriors edicions. Cofundador del grup Postectura, exposà a les Galeries Laietanes. Becat per l’Institut Francès, anà a París (1951). Fou invitat a la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte (1951) i seleccionat per a la Segona Internacional de São Paulo (1953). Guanyà el primer premi d’escultura al Segon Saló del Jazz de Barcelona (1953). Residí a Bèlgica (1954-56), on exposà, sol o en grup, a Anvers, Bruges, Knokke i Brussel·les. Guanyà una medalla de bronze a la Biennal d’Alexandria el 1957, any en què exposà sol a la galeria El Jardín de Barcelona. El 1958 obtingué el premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona per l’escultura Catedral i el Juli González de l’Associació d’Artistes Actuals per l’esculturaTekel. Els anys successius exposà extensament, de manera individual, a Madrid (1960, 1963, 1966, 1968, 1970 i 1977), Chicago (1962), Barcelona (1962, 1967 i, anualment, d’ençà del 1971), París (1962 i 1964), Nova York (1964), Zuric (1965), Bilbao (1966), Stamford (1967), Düsseldorf i Venècia —sala especial a la Biennal— (1968), Amsterdam (1974), Saragossa i Sabadell (1975). El 1974, a Barcelona, obtingué el premi de la Crítica. Participà també en un gran nombre d’exposicions col·lectives europees i americanes.
Fins el 1951 acusà la influència del Noucentisme en obres en què ja predominava, però, l’estilització (Diàleg, 1949, Barcelona, col·l. Imbert). El seu Maniquí-ídol (1951, col·l. Imbert) marca la transició cap a un expressionisme de formes anguloses i cànon distorsionat (Europa, 1953, col·l. M. Cuixart), on ja apareixen clarament les textures que caracteritzaran les seves superfícies. L’estilització el portà a l’abstracció el 1954: les primeres escultures abstractes públiques de Barcelona foren Forma 212 (1957, Llars Mundet) i Evocació marinera (1958-60, Barceloneta). El 1959 feu el gran conjunt expressionista del santuari de la Virgen del Camino de Lleó i Les Taules de la Llei (en col·laboració amb A. Cumella) per a la façana de la nova facultat de dret de Barcelona. Del 1963 són el memorial a les víctimes de les inundacions del Vallès, a Rubí, i el monument barceloní a N. Monturiol, que donà pas a una etapa en què apareixen sovint elements figuratius. Posteriorment feu diverses obres públiques: creu de Sant Miquel a Montserrat (1962), monuments a Barcelona (1963-68, Montjuïc), a Pompeu Fabra (1965, Planoles) i a les Olimpíades (1968, Mèxic DF), les obres A l’altra banda del mur (1971-72, Museo de Escultura al Aire Libre de Madrid) i L’empremta (1973, parc de Santa Cruz de Tenerife), i el monument a l’Hospitalet de Llobregat (1975). Integrà obres en conjunts arquitectònics: nova Casa de la Ciutat de Barcelona (1964-69), Banc de Sabadell a Barcelona (1971) i edifici Induban a Barcelona (1971-72), i concebé estructures arquitectòniques al zoo de Madrid (1970) i a l’edifici Medilar de Barcelona (1976). En 1975-76 feu la gran porta de l’antic Palau Reial Major de Barcelona, i aquest darrer any decorà la llotja de pas del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Barcelona. L’any 1976 feu el monument a Ramon Llull, a Montserrat, on també realitzà la capella del Santíssim (1978), i posteriorment els monuments a la Generalitat de Catalunya, a Cervera (1982); a Francesc Macià, a Vilanova i la Geltrú (1983); a Pau Casals, a Sant Salvador del Vendrell (1984); a Salvador Espriu, a Santa Coloma de Farners (1986), i a Borrell II, a Cardona (1986). També feu el monument als constructors de la catedral de Girona (1986) i reprengué el tema olímpic amb el projecte d’una escultura monumental a Seül, Corea (1987).
Treballà amb tota classe de materials: terra cuita, bronze, ferro, fusta, pedra, formigó, fibrociment, marbre i també coure, alumini, vidre, vori, llautó, acer i, especialment en la seva darrera etapa, combinà fragments pictòrics —de tècnica realista— amb l’escultura. Com a gravador conreà l’aiguafort, la litografia, la serigrafia, el linòleum i la punta seca. Té obres a museus de Madrid, Barcelona, Eivissa, Bilbao, Sevilla, T'aipei, Anvers, Ginebra i el Vaticà, i també a Nova York, Dallas, Cleveland, Birmingham i altres dels EUA. Dedicat a tota mena de realitzacions, des dels grans conjunts fins a les medalles o fins i tot elements utilitaris, imposà un nou concepte d’escultura a Catalunya i fou un dels escultors reconeguts a tot el món per l'originalitat, en l’obra del qual s’adverteixen escasses influències. El caracteritza un alt domini de la tècnica i una gran escrupolositat formal. En la seva obra madura, sòbria, complexa i conceptista, jugà amb formes en tascó i elements en tensió, combinant sovint materials dispars, figures en negatiu, perfils formant cornises, seqüències seriades i elements clàssics —capitells, cariàtides, hídries, fornícules, balustrades—, i a un nivell conceptual amb un cert gust pels contrastos, la ironia, la paradoxa visual i l’erotisme. Sense demagògies, portà d’una manera constant i efectiva l’art nou al carrer, i aconseguí ser un dels pocs exemples de popularitat de l’avantguardisme.
Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1982) i de la Real Academia de las Bellas Artes de San Fernando (1989), rebé nombroses distincions i premis: Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1982), títol de cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres (1986), Medalla d’Or del Ministeri de Cultura (1998) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la ciutat de Barcelona (2012). Li van ser dedicades diverses retrospectives: la mostra “Subirachs. Idea, matèria, forma”, a Mataró (2001), “Subirachs. Volums, textures, símbols. Obres de 1953 a 2002”, a la Sala Verdaguer del Palau Moja, i el 2007 l’exposició "Subirachs a Montserrat".
El seu fill Roger Subirachs i Burgaya (Barcelona, 11 de setembre de 1956 – Sant Climent de Llobregat, Baix Llobregat, 30 d’agost de 2017) fou dibuixant de còmics actiu els anys setanta i vuitanta en publicacions underground com El Víbora i Cairo, on signava com a Roger. Posteriorment es dedicà a l’escenografia en pel·lícules (Tirant lo Blanc, de Vicenç Aranda, 2006) i en sèries de televisió (Makinavaja, 1997, Pepe Carvalho, 1999).