i Subirats | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Subirats

Municipi
Alt Penedès
Vista aèria del castell de Subirats i de la parròquia de Sant Pere del Castell
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Penedès, al límit amb el Baix Llobregat i el Garraf.
Població: 
3.099 h
[2009]
Extensió: 
56 km2

Situació i presentació

Amb una extensió territorial de 55,92 km2, Subirats és el municipi més extens de l’Alt Penedès. És situat a llevant de la comarca. Confronta al N amb Sant Sadurní d’Anoia i Gelida; a l’E amb Cervelló i Vallirana, municipis del Baix Llobregat; al SE amb Olesa de Bonesvalls; al SW amb Avinyonet del Penedès, l’enclavament del Cortei (del municipi de la Granada) i Santa Fe del Penedès, i a l’W amb el Pla del Penedès i Terrassola i Lavit. El terme comprèn, a part el poble de Sant Pau d’Ordal, cap de municipi, diversos nuclis de població i caseries, com ara els pobles d’Ordal, la Torre-ramona i Lavern, i les caseries o els barris del Portatge, Can Rossell, els Casots, el Rebato, Can Batista, Can Bas, les Cases de Ca l’Avi, Can Cartró i una gran quantitat de masos, a més d’urbanitzacions (Can Rossell, la Muntanya Rodona i Casablanca).

El nom del municipi té l’origen en l’antic castell de Subirats, situat en un contrafort de la serra d’Ordal, al S de la Torre-ramona. Pel terme de Subirats passen les vies de comunicació més importants de l’Alt Penedès. La N-340 el travessa des del coll de la Creu d’Ordal (507 m), a llevant, fins a Cantallops (200 m), a ponent. La C-243 de Vilafranca a Martorell, al N, segueix des de Sant Sadurní la riba dreta de l’Anoia i passa sota el castell de Subirats i la Torra-ramona. La AP-7, gairebé paral·lela a la carretera de Martorell, n'és separada, però, pel curs de la riera de Lavernó, que és al N de l’autopista i al S de la carretera comarcal. De Sant Sadurní, on hi ha l’enllaç amb l’autopista, surt una carretera local que passa pels Casots i Can Rossell i conflueix a la carretera estatal, prop de Sant Pau d’Ordal. El ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca del Penedès té estació a 1 km del poble de Lavern i a 3 km de Sant Pau d’Ordal.

El marc físic

La part oriental és accidentada pels darrers contraforts calcaris del massís de Garraf, on hi ha les serres d’Ordal, de materials cretacis, a ponent del coll de la Creu d’Ordal (507 m). Els punts més alts són a la carena per on passa la divisòria amb els termes situats més a llevant, on hi ha el turó de Montcau (643 m), al límit amb Gelida, el puig del Telègraf (563 m), al límit amb Cervelló, i altres pujols amb altituds superiors als 500 m en la partió de termes amb Olesa de Bonesvalls, com els puigs del Bosc Glaçat (501 m), el Pi de les Quatre Soques (563 m), l’Oró (574 m) i les Mentides (538 m). Aquest sector és cobert d’una gran quantitat de pinedes.

La part occidental, al fons de la depressió, situada per sota dels 200 m, és molt aprofitada pels conreus. Entre una part i l’altra el terreny forma un modelat divers, amb els comellars, els pendents suaus dels contraforts de la serra, superfícies de poc pendent, barrancs oberts pels torrents, etc. Els materials són formats per les calcàries i dolomies cretàcies de la serra i pels dipòsits miocènics, oligocènics i quaternaris de la plana. La part accidentada, eminentment cretàcia, amb clapes miocèniques residuals, és constituïda per calcàries i dolomies, pobres en fòssils; únicament pels voltants del coll de la Creu d’Ordal es troben seccions de rudistes, grup de mol·luscs pelecípodes de vida sedentària, fixats al fons de la mar per una de les dues valves, generalment de forma cònica, mentre que l’altra els servia d’opercle.

Els terrenys del NW del terme, miocènics i oligocènics, tenen una flora i fauna abundants, continentals o d’esculls, amb jaciments de lignit que avui ja no s’exploten. Hom estimà que la conca lignitífera de Subirats devia tenir uns 6 km2 d’extensió, amb una disponibilitat de tres milions i mig de tones. La part alta del terme es caracteritza per la monotonia de relleus arrodonits, amb els consegüents fenòmens càrstics (rasclers, cavitats, tarters o pedruscalls) alternats amb torrenteres molt erosionades (sots o fondals). Té interès l’avenc d’Ordal, a la serra del Pi de Molló (526 m), 1,4 km al N de la parròquia de Sant Esteve.

Les aigües del terme de Subirats pertanyen majoritàriament a la xarxa hidrogràfica de l’Anoia, al qual desguassa la riera de Lavernó, a l’extrem septentrional del terme. En són tributaris el torrent dels Gorgs, que coincideix amb el límit sud-occidental, i el seu afluent, la riera de la Creu d’Ordal, que es forma sota el puig del Telègraf i al poble d’Ordal s’ajunta amb la riera de la Bruixa, que baixa del puig de les Agulles (Gelida), i amb el torrent de Can Revella; aigua avall d’Ordal, la riera de la Creu d’Ordal s’anomena riera del Maset del Rovira. Només una mínima part del terme, a l’extrem meridional, ja al límit amb Avinyonet i Olesa de Bonesvalls, pertany a la conca hidrogràfica de la riera de Ribes.

La població i l'economia

El poblament del terme de Subirats és disseminat en petits nuclis i caseries. La població del municipi augmentà fins el 1920 (671 h el 1787, 1037 h el 1820, 2394 el 1857, 2989 h el 1900 i 3207 h el 1920). A partir d’aquest moment tingué una clara tendència a la regressió: 3115 h el 1936, 2769 h el 1950, 2537 h el 1970, 2214 h el 1981, 2083 el 1991 i 2820 h el 2005. La població s’incrementa a l’estiu amb unes 500 persones, distribuïda de manera irregular en els nombrosos nuclis del terme.

La font econòmica més important del municipi és l’agricultura, sobretot la vinya, que ocupa les tres quartes parts de les terres llaurades i tendeix a augmentar, substituint altres conreus, com ara els fruiters, que és el segon producte. El raïm es destina majoritàriament a la fabricació de vins escumosos. Durant els segles XVIII i XIX ja tenia molta importància la indústria vinícola. La mineria, que havia estat un sector dinàmic, es trobava al final del segle XX en període d’estancament i solament s’explotaven en part les pedreres de calcària del Telègraf i unes argileres entre Sant Pau i Cantallops. Tingueren força importància les bòbiles i els forns de calç. Les mines de carbó de pedra, prop dels Casots, s’abandonaren abans del 1850.

Tot i ésser un municipi predominantment agrícola hi ha algunes indústries, sobretot a les vores del riu i de les rieres. Al segle XII ja s’esmenten molins vora l’Anoia, però no és fins al segle XVIII que els molins fariners i paperers tenen caràcter industrial. Madoz documenta a mitjan segle XIX una fàbrica d’aiguardent a Sant Pau, i molins de paper, farina i una fàbrica de vidre a Subirats, fundada el 1833, que deixà de funcionar el 1933. L’estiueig té força importància i dóna vida als diferents nuclis amb l’arribada de gent els caps de setmana i, sobretot, per les vacances. A part les urbanitzacions ja esmentades, hom ha construït noves cases disperses i han estat restaurades antigues cases del segle XIX.

El poble de Sant Pau d'Ordal

El poble de Sant Pau d’Ordal, cap de municipi, és situat a 243 m d’altitud, a la part meridional del terme. Sant Pau forma conurbació amb el llogaret de Cantallops, del terme municipal d’Avinyonet del Penedès. El 2005 tenia 586 h. L’església parroquial de Sant Pau d’Ordal, molt antiga, s’esmenta el 1059. De la primitiva obra romànica només queda el sector de la portada, la base del campanar i una pica baptismal d’immersió, adossada al mur meridional de l’església. A l’exterior hi ha un sarcòfag exempt de pedra, buidat interiorment en forma antropomorfa. N'hi ha de semblants a Olèrdola i a Sant Pere Molanta i cal aclarir que no s’han de confondre amb les tombes antropomorfes excavades en un sòl petri. L’església de Sant Pau depenia dels senyors del castell de Subirats, els quals l’any 1095 la donaren al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs i, des d’aquella data, fou considerada com una quadra del dit monestir. A la primeria del segle XV, quan Montserrat adquirí el priorat de Sant Sebastià, la quadra de Sant Pau d’Ordal passà així mateix a dependre de l’esmentada abadia benedictina de Montserrat. A l’inici del segle XX es fusionà amb el terme de Subirats, del qual ja depenia originàriament. Segons el fogatjament de vers 1365-70, 25 focs corresponien a Sant Pau d’Ordal. Gràcies a la seva situació, ben comunicada, la població es va mantenir i fins i tot va augmentar, de manera que és el nucli més actiu i poblat del terme de Subirats. A la rodalia resten vestigis d’una torre defensiva al puig de la Guàrdia (388 m).

El terme disposa, des del 1968, de l’únic museu d’esperanto que hi ha a l’Estat espanyol, l’anomenat Hispania Esperanto-Muzeo. Els centres culturals tenen una llarga tradició històrica ja que el 1914 fou fundat el Centre Agrícola de Sant Pau d’Ordal. La festa major de Sant Pau s’escau el darrer diumenge de gener. Els habitants de Cantallops abans celebraven conjuntament la festa major amb els de Sant Pau, però actualment ho fan amb els del sector de Cantallops corresponent a Avinyonet, a l’octubre.

Altres indrets del terme

Cantallops i el Portatge

Tocant al terme d’Avinyonet, i compartit amb aquest municipi, hi ha el poble de Cantallops, amb 61 h empadronats el 2005. Prop sorgí la urbanització la Muntanya Rodona, que tenia 65 h el 2005. Segons el fogatjament de vers 1365-70, la quadra de Cantallops era del prior de Sant Pau del Camp de Barcelona. Al NW de Cantallops hi ha el raval del Carrer d’en Rovira. És freqüent veure a Subirats i en altres termes de l’Alt Penedès caseries arrenglerades costat per costat, com si fos un carrer de ciutat transportat a camp obert.

El Portatge, dit també el Pago, és una caseria situada sobre la carretera N-340, a una altitud de 330 m i a 2 km de Cantallops en direcció a Barcelona. Tenia 70 h el 2005. Era el lloc on abans s’exigia el dret de portatge als traginers o vianants que hi passaven. Avui és un llogaret de poques cases.

L'antic castell de Subirats

Accés al castell de Subirats
© CIC-Moià
Dóna nom al municipi l’antic castell de Subirats, encimbellat en un contrafort de la serra d’Ordal, a 304 m d’altitud, al S de la Torre-ramona. Des del castell de Subirats, que ha estat qualificat de balcó del Penedès, es veuen les muntanyes de l’Alt Penedès i, més enllà, el puig de Montagut i el Montmell, al límit entre el Baix Penedès i lrAlt Camp. Des del castell es domina la plana per on corre l’Anoia i per on passava el camí que es dirigia a la marca, a la frontera. Les majors elevacions de les serres d’Ordal, però, impedeixen la visió vers el pla del Penedès (la torre del Llopard només podia fer d’enllaç visual en època posterior). Per la seva posició estratègica, el castell de Subirats era un punt fortificat d’observació vers les terres de ponent, d’on procedien les escomeses sarraïnes. El castell, de domini comtal, fou bastit en un indret que havia estat aprisiat, i consta el 917 com a residència del vescomte de Barcelona, Ermenard, i del seu germà Udalard. A mitjan segle X, però, Olèrdola, que ja era ferma possessió dels comtes, per les seves millors condicions estratègiques, desplaçà Subirats en el paper de plaça forta fronterera. El terme del castell de Subirats comprengué fins el 1764 l’actual municipi de Sant Sadurní i la parròquia de Monistrol d’Anoia.

Si bé l’alta jurisdicció del castell de Subirats pertangué a la casa comtal barcelonina, en posseïren el domini directe els vescomtes de Barcelona, excepte per un curt període, immediatament posterior a la invasió d’Almansor, en què Ènnec Bonfill de Cervelló fou senyor de Subirats. A la primeria del segle XI posseïa el castell Geribert, fill del vescomte Guitard; de la seva muller Ermengarda, que era filla del comte Borrell de Barcelona, el castell de Subirats passà a mans de Mir Geribert, el qual s’intitulà príncep d’Olèrdola. En el seu tes-tament del 1060 deixà el castell a la seva vídua, Guisla de Besora. El 1067 el castell era d’Arnau Mir, fill de Mir Geribert, succeït pel seu fill Jordà de Santmartí, i d’aquest passà a altres personatges de la família, que es cognomenaren de Subirats o de Santmartí, ja que posseïen tots dos castells. Els succeïren els Vilaragut (segles XIII i XIV). Pel fogatjament de vers el 1370 se sap que el castell de Subirats era de Berenguer d’Abella, majordom i conseller de l’infant Joan. Posteriorment pervingué als Cervelló (1377); acabada la guerra contra Joan II, però, els béns de Guerau Alemany de Cervelló foren confiscats per la seva lleialtat a la causa de la generalitat, i el castell de Subirats fou concedit a Roderic de Perea. Reincorporat a la corona el 1493, poc temps després el rei Ferran vengué la castlania a Miquel Joan de Gralla, alt funcionari reial. Els Gralla posseïren la castlania del castell de Subirats fins el 1611, que fou venuda als Milsocors.

El castell de Subirats fou enderrocat durant la guerra dels Segadors pel marquès de Los Vélez. Aleshores la corona s’atorgà el domini de les parròquies del terme de Subirats. De l’abandó total del castell donava fe Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico Estadístico Histórico, publicat el 1849.

De les restes conservades del castell de Subirats es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres rodones i que al mig hi havia la torre mestra. S'hi han trobat teules i restes de ceràmica iberoromana, cosa que evidencia una anterior ocupació del lloc.

El santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta

Situada en un pla inferior, proper al castell de Subirats, hi ha l’església de Sant Pere del Castell, documentada, com aquest, des del 917, data en què era dedicada a Santa Maria, sant Pere i sant Joan. Fou parròquia del terme de Subirats fins el 1930, que esdevingué el santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, ja que hi havia estat traslladada la imatge venerada a la capella que hi havia el 1726 a la font de la Salut, al peu del castell. L’església, romànica, fou beneïda el 29 d’abril de 1973. L’església de Sant Pere del Castell és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta apuntada. L’absis semicircular és mig excavat en la roca i és cobert amb volta de canó. La porta és del 1807 i hi ha capelles laterals del segle XVIII. L’1 de maig s’hi celebra l’aplec de la Mare de Déu de la Fontsanta i la festa del Pa i l’Empenta. A llevant de l’església hi ha un petit cementiri. També hi aparegué un sarcòfag. El 1977 s’hi instal·là una petita comunitat de benedictines dependent de Sant Pere de les Puelles.

A totes dues bandes de la carretera estatal, el poble d’Ordal és format per la parròquia de Sant Esteve (398 m d’altitud) i el petit i antic nucli de Can Revella, vora el cementiri parroquial. Són ravals d’Ordal, ultra els esmentats barris de Can Revella i de la parròquia de Sant Esteve, Can Parellada i el Vidre, topònim aquest que recorda una fàbrica que hi hagué. El 2005 tenia 625 h. Des del coll de la Creu d’Ordal, fita del terme i punt culminant de la carretera estatal, es pot veure un extens panorama de la comarca del Baix Llobregat. Segons el fogatjament de vers el 1370, la quadra d’Ordal, amb 7 focs, era de l’Hospital de Cervelló, situat al poble veí d’Olesa de Bonesvalls. Ordal tingué poca entitat durant molts segles però la construcció de la carretera estatal de Barcelona a València, al començament del segle XIX, afavorí en part el seu desenvolupament. Tanmateix, aquesta carretera va ser, durant la guerra del Francès, constant escenari de moviments de tropes, fortificacions i lluites, com la famosa batalla d’Ordal del 9 de setembre de 1813, en la qual les tropes del general Manso, col·laborant amb el cos expedicionari anglosicilià, rebutjaren la divisió francesa comandada pel general Suchet.

Pel que fa a les activitats culturals destaca el Centre Parroquial d’Ordal, fundat el 1900, i l’Ateneu Ordalenc, inagurat el 1929. El poble d’Ordal celebra la festa major el primer diumenge d’agost. Per Reis s’organitza una cavalcada amb carrosses que va a Sant Pau d’Ordal i a Lavern, on es fa el repartiment de joguines.

La Torre-ramona, el Rebato i el sector de Can Bosc

El poble de la Torre-ramona (138 m d’altitud) és situat sota el castell de Subirats, davant el Molí d’en Bosc. El lloc també és conegut per Subirats de Baix i estigué molt relacionat amb el castell de Subirats, ja que, quan aquest perdé la importància estratègica que tingué en època medieval, els castlans van preferir de viure al pla, en indrets més fàcilment accessibles. Així, el nom del poble és el del casal que presideix el lloc, la torre Ramona (o torre Ramon), que fou construïda, segons el seu escut, per la família Gralla, que senyorejà el castell i el terme al segle XVI. Posteriorment, la torre Ramona passà a diverses mans, com ara la famí- lia Ramona (segle XVIII), la més coneguda. La torre Ramona és una casa palau gòtica, del segle XVI, que conserva de l’antiga fortificació un mur emmerletat. Hom diu que al celler de la casa hi havia l’entrada a una mina que comunicava amb el castell. Al poble de la Torre-ramona hi ha l’església de Sant Joan Sesrovires, parròquia des del 1930, que antigament era sufragània de l’església del castell. D’origen romànic, és un edifici d’una sola nau, sobrealçada, i un absis semicircular, també sobrealçat. La porta és a la façana del nord. Dista 3,5 km de Sant Sadurní. El poble celebra la festa major el primer diumenge de Pasqua Florida.

El poble de la Torre-ramona, junt amb el barri Casablanca i les caseries del Rebato i Can Bosc, forma una entitat de població anomenada Sant Joan, que agrupava 89 h el 2005. La urbanització Casablanca tenia 289 h el 2005.

El Rebato és una barriada situada a la riba dreta de l’Anoia, i el seu nom correspon al de la masia a l’entorn de la qual es formà. Queda al N de l’autopista, de la via del ferrocarril i de la carretera de Gelida.

Al N de l’Anoia, però encara dins el terme de Subirats, que conservà la seva jurisdicció fins a tocar els Espiells (217 m), hi ha els masos de Can Bosc i el Maseter (Maset d’Espiells), el primer dels quals és el documentat de més antic. Al segle XIV s’anomenava Mas Carbons i pertanyia a la capella de Santa Maria de Vilarnau, que és situada en un meandre de l’Anoia, més avall de la confluència amb la riera de Lavernó. Al N de Can Bosc hi ha el mas de Cal Sant Isidre, i al NW, el de Can Farré de la Riba, que és propietat de Can Bosc. Hom sap que existia ja al segle XVIII i portava el nom de Mas Bardina.

Lavern

El poble de Lavern és situat a 217 m d’altitud, a la part occidental del terme, en una vall entre els pujols de la Guàrdia, a llevant, i de Lavern (242 m), a ponent. El 2005 tenia 416 h. Té una estació de ferrocarril a 1 km del poble. L’església parroquial de Sant Pere de Lavern, una mica separada del poble, és al N de l’autopista i de la via del tren, prop de la riera de Lavernó. És una església moderna, neoromànica, que conserva una pica baptismal d’immersió. Vora seu hi ha el cementiri parroquial. Lésia és documentada des del 1152. El 1153 la parròquia tenia 12 focs. Can Maristany, al N del poble de Lavern i prop del ferrocarril, és propietat del comte de Lavern, títol concedit el 1911 a Pere Guerau Maristany i Oliver (1863-1927), doctor en ciències, que impulsà la conquesta dels mercats de l’Amèrica del Sud per als vins catalans. Can Milà de la Roca, a ponent de Lavern, vora el pujol de la Guàrdia, fou la casa pairal de Joan Casanovas i Maristany (1890-1942), que fou president del Parlament de Catalunya (1933-36) i del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya (1936). El 1918 fou fundat el Centre Cultural Lavern. Lavern celebra la festa major el darrer diumenge de juny.

Can Rossell i els Casots

La caseria de Can Rossell és situada a 325 m d’altitud, al N de Sant Pau d’Ordal, equidistant de la carretera que va per Lavern al Pla del Penedès i de la que porta a Sant Sadurní d’Anoia. El 2005 tenia 53 h empadronats. Molt a prop hi ha la urbanització de Can Rossell, que tenia 86 h el 2005. Un quilòmetre a ponent d’aquesta caseria trobem el lloc de Can Savall, antiga masia i església del municipi de Subirats, que, equivocadament, en el diccionari de Pascual Madoz (1849) consta com a quadra de Sabadell, situat a 220 m, a la vora del torrent de Savall, que desguassa a la riera de Lavernó. El 1927 fou fundat un centre recreatiu. La festa local s’escau el primer de maig.

El lloc dels Casots, amb 86 h el 2005, és situat vora la carretera que va a Sant Sadurní. Prop dels Casots hi ha el mas de Can Llopard de la Costa, que en la llinda d’una finestra porta gravat l’any 1714, data que deu correspondre a una reconstrucció del mas. És més antiga la veïna torre de Can Llopard (290 m d’altitud), de planta circular, guaita del proper castell de Subirats, que domina visualment les valls de l’Anoia i de la riera de Lavernó. En aquest lloc celebren la festa major el primer diumenge de Pasqua Florida.

El Pas de les Piles

El Pas de les Piles és un barri de cases format a la riba dreta de l’Anoia, a la raconada que forma aquest riu amb el seu afluent, la riera de Lavernó, prop d’un gual, amb passeres, per on passava un camí antic. El lloc inclou, entre d’altres, els masos de Cal Perera, Cal Fermí Font, Cal Ràfols i la Foradada.

Prop del Pas de les Piles hi ha la Foradada, topònim que, segons Font i Sagué, obeiria a un fenomen natural produït per l’erosió a l’interior d’un meandre, que, acostant les dues corbes origina una mena d’istme, cada vegada més estret, fins que es romp per la part més prima i forma un portell o pont natural, per on s’aboca l’aigua que canvia de curs. El topònim és documentat en les Rationes Decimarum Hispaniae dels anys 1279-80 publicades per Rius i Serra, en les quals s’esmenten la capella de Sant Miquel de la Foradada. Aquesta capella va ser destruïda per una riuada, probablement al segle XVIII.

Can Batista, Can Bas, les Cases de Ca l'Avi i Can Cartró

A l’esquerra de la riera de Lavernó hi ha les caseries de Can Batista, amb 78 h el 2005, Can Bas, amb 53 h el 2005, les Cases de Ca l’Avi, amb 94 h el 2005, i Can Cartró, amb 168 h el 2005.

Can Bas (201 m d’altitud) és a l’esquerra de la carretera de Vilafranca a Sant Sadurní. La masia de Can Bas, que dóna nom al lloc, ja existia el 1545, però ha sofert moltes transformacions. L’edifici actual és de dos pisos, el primer amb vuit balcons i el segon amb el mateix nombre de finestres, triforades, a la façana principal. Durant la guerra del Francès fou objecte de depredacions, portades a terme principalment per les tropes del general Suchet, quan es replegaven cap a la frontera. Vora de la caseria de Can Bas hi ha la petita capella de Sant Joan Salerm, primitivament romànica, però molt modificada i arrebossada exteriorment. És d’una sola nau, i de l’obra primitiva resten un arc toral i l’absis, sobrealçat. L’accés a Can Bas i a Sant Joan es fa per un curt camí que es troba a la banda de ponent de la carretera de Vilafranca a Sant Sadurní d’Anoia.

La caseria de les Cases de Ca l’Avi és situada a 197 m d’altitud, a ponent de Can Bas, vora el lí- mit amb el municipi del Pla del Penedès, i dista 6 km de Sant Pau d’Ordal. La seva festa major s’escau a l’octubre.

Al S d’aquesta caseria hi ha la de Can Cartró, a 172 m d’altitud, vora la riera de Lavernó, al punt de confluència amb el torrent dels Gorgs i a tocar del terme de Santa Fe, en terreny pla. Comunica amb la carretera de Vilafranca a Martorell, per un trencall situat a 5,4 km de Sant Sadurní. La festa major se celebra al maig.

Les restes arqueològiques

Entre els vestigis i les restes arqueològiques de temps antic conservades al terme de Subirats cal esmentar la Torrota d’en Pasteres i la Torrota de Can Pinya. La primera és situada al vessant septentrional de la muntanya on hi ha el castell de Subirats, i la segona, a 1 km de distància vers llevant. Aquestes dues torres, que hom havia cregut columbaris d’enterraments romans, sembla que a l’origen devien tenir una finalitat defensiva i que foren aprofitades més tard com a colomars. Tanmateix també podria ser que tinguessin, ja de bon principi, aquesta doble finalitat, de vigilància i defensa i de colomar. Ambdues són de planta quadrada i daten, probablement, de l’època medieval.

A ponent del castell de Subirats hi ha el pujol d’en Figueres, a l’altra banda del torrent del Llop. El topònim prové del Mas d’en Figueres, situat al peu de la muntanya coneguda popularment amb el nom de la muntanya del Cocodril, perquè vista de lluny, des de ponent, s’assembla a aquest rèptil. Al cim d’aquest pujol hi ha les restes d’un poblat ibèric, d’una gran extensió, que conserva vestigis de la muralla que l’envoltava i de construccions de planta rodona o quadrada, fetes amb pedra seca, sense morter. Al Museu de Vilafranca hi ha materials procedents d’aquesta estació arqueològica: ceràmica, moles de molí giratori, pesos de teler, fusaioles, etc.

Al puig del Telègraf hi ha un torricó quadrat que formava part d’un conjunt de torres semblants, moltes ja inexistents, que s’alineaven de València a Barcelona, seguint la costa primer, fins a Sant Vicenç de Calders i, després, seguint la ruta del Penedès pel coll d’Ordal. Es tractava, en realitat, de torres de senyals, de les quals es té notícia el 1640, que esclatà la guerra dels Segadors.

En el sector dels Casots hom descobrí el 1988, un important jaciment paleontològic del Miocè inferior. Entre els animals primitius trobats hi ha cérvols, girafes, cocodrils, rinoceronts, elefants, tortugues, a més de nombrosos fòssils de fruites, plantes i arbres, rèptils i ocells. D’una extensió de 1 800 m2 ha estat considerat un dels més importants de tot Europa.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...