Crioll veneçolà, a 15 anys s’uní als insurrectes i combaté a Veneçuela i Colòmbia. General i lloctinent de Simón Bolívar (1818), li fou encomanat l’alliberament de l’Equador, empresa en la qual reeixí, després de guanyar la batalla de Pichincha (1822).
El 1823 fou enviat al Perú a fi d’impedir la recuperació reialista. Vencedor a Junín i a Ayacucho (1824) —batalles que anorrearen el poder virregnal al Perú—, fou nomenat mariscal d’Ayacucho. Bolívar li encomanà aleshores l’organització de l’alt Perú, i tots dos redactaren una constitució. El 1826 Sucre fou elegit president de la República Bolívar, seguint els desigs dels criolls de Charcas i Potosí, que refusaren l’annexió amb el Perú, Colòmbia i l’Argentina. Es revelà com un excel·lent administrador i consolidà les bases de la nova república. Tanmateix, hagué d’enfrontar-se a una revolta militar a Chuquisaca (1828) i a un atac del Perú, que cercava l’annexió de Bolívia.
Dimití (1828) després de signar el tractat de Piquiza i es retirà a l’Equador; fou substituït per Santa Cruz. El 1829 fou cridat per Bolívar a fi de dirigir la defensa colombiana contra el Perú. Fou reclamat una altra vegada com a representant de l’Equador per a conservar la unitat de la Gran Colòmbia al congrés de Bogotà (1830), que presidí ell mateix. Fallit l’intent, tornà a Quito per tal d’evitar que obtingués la independència, dirigida pel general Juan José Flores, però fou assassinat a la vora de Pasto, potser per agents de José María Obando, governador de Cauca.
Fou el més fidel i el més capacitat dels lloctinents de Bolívar, i un dels capitosts més grans de la independència sud-americana.