i Sudan | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sudan

Nom amb què fou coneguda també, des del 1899 fins al 1956, elSudan Angloegipci, Nom oficial deRepública del Sudan, Nom oficial deAl-Ǧumhūrīyat al-Sūdān (ar)
Nom amb què fou coneguda també, des del 1899 fins al 1956, elSudan Angloegipci, Nom oficial deRepública del Sudan, Nom oficial deAl-Ǧumhūrīyat al-Sūdān (ar)

Estat de l’Àfrica oriental, que limita al N amb Egipte, a l’E amb la mar Roja, Eritrea i Etiòpia, al S amb la República del Sudan del Sud i a l’W amb la República Centreafricana i el Txad; la capital és Khartum.
Població: 
36.798.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.844.797 km2

La geografia física

La major part del Sudan és una gran plana travessada en direcció S-N pel Nil i els seus tributaris; la perifèria és constituïda per sistemes muntanyosos, en algunes àrees força accidentats. Al nord s’estén una gran zona desèrtica, separada de la mar Roja per un llarg sistema rocallós, que ateny els 2 780 m al Ǧabal Hamoyet; una zona també rocallosa constitueix la frontera amb l’altiplà etiòpic. Al Sud, a la frontera amb la República del Sudan del Sud, la gran plana sudanesa dóna inici a l’anomenat Nil Blanc. A l’W abunden els altiplans sorrencs, interromputs pels relleus del Kurdufān (1.000 m) i del Dārfūr (Ǧabal Marra, 3.088 m). El centre es deprimeix cap a la vall del Nil: de S a N l’altitud mitjana disminueix des dels 370-400 fins a atènyer 160 m al Wādī Ḥalfā’, fronterer amb Egispte. El clima és tropical i àrid; la pluviositat disminueix de S a N (des dels 162 mm anuals a Khartum fins als 111 mm a Būr Sūdān). De N a S se succeeixen el desert, amb flora sahariana; el semidesert del Sahel, que s’estén fins a Khartum; els espinars àrids; la sabana seca amb vegetals espinosos, que ocupa una enorme extensió.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

La major part de la població activa (cap al 70% a la meitat dels anys noranta) es dedica a l’agricultura i a la ramaderia, que aporta aproximadament un 35% del PIB. Només un 5% de la superfície és conreada, destinada en gran part a la subsistència. Des del punt de vista comercial, el conreu més important del país és el del cotó, que, estès per la fèrtil terra al·luvial d’Al-Ǧazira i de Tawkar, equival a més del 20% del valor de les exportacions; tot i això, el pes relatiu de la producció sudanesa de fibra respecte al total mundial ha disminuït al llarg del període 1980-2000. Així, de la novena posició que ocupava el 1984 passà a la vintena el 1996. Aquesta davallada és deguda a la confluència de diversos factors, com ara l’abandó de la política agrària del Govern i les condicions climàtiques adverses (sequeres i inundacions), entre d’altres. A les regions més meridionals i orientals, les més poblades, s’hi fan conreus de subsistència, bàsicament blat i melca, ordi, mill, blat de moro, arròs, canya de sucre, patates, mandioca, blat, moniatos, nyams, llegums i hortalisses. Juntament amb el cotó hom comercialitza també la melca i altres conreus, com els dàtils i el sèsam, del qual és un dels primers productors mundial, i altres oleaginoses, com els cacauets i el ricí. La ramaderia, bàsica per a l’economia sudanesa i a la qual es dedica la nombrosa població nòmada, s’estén per tot el país i és de bovins, ovins i cabrum; són importants també els camells i els cavalls. Al Nil i els seus afluents hom practica la pesca, que representa el 85% de la total.

La mineria i la indústria

La producció minera és pràcticament inexistent, bé que hom coneix l’existència de jaciments de minerals que resten sense explotar o subexplotats: hom extreu cromita, or, sal, manganès, magnesita i mica. A la mar Roja hom ha projectat amb l’Aràbia Saudita l’extracció conjunta de zinc, argent i coure, i hi ha un bon jaciment aurífer a la franja sudanesa de la plataforma continental.  

A mitjan anys setanta al S del país hom descobrí unes considerables reserves de petroli, i hom construí oleoductes que des dels jaciments d’Abyei (Kurdufan) i l’Alt Nil transportaven el cru en direcció Khartum, on era en part refinat i transportat fins a Port Khartum, des d’on és també refinat i exportat.

No obstant això, des del 1983 fins al 2005 la guerra civil i n'ha impedit l’explotació regular tant pels sabotatges com pels embaragaments. Després de l’acord de pau de 2005, ambdues parts acordaren repartir-se els beneficis del petroli, però l’assignació dels camps de petroli a la zona fronterera ha estat i constitueix un dels principals litigis amb el nou estat Sudan del Sud, independent des del juliol de 2011.

El 1976 foren descoberts a la mar Roja jaciments de ferro, calculats en uns 250 milions de tones. L’energia elèctrica, molt escassa, és fornida a mitges per dues centrals hidroelèctriques i una tèrmica de petroli. La indústria constitueix prop del 17% del PIB i s’hi dedica poc menys del 10% de la població activa. Els sectors més importants són el del ciment, el sucrer, el tèxtil (Khartum), el cerveser, el d’olis (de cacauet i de sèsam) i els de farina de blat, alcohol, tabac, calçat i, més modernament, adobs i metal·lúrgia.

Les comunicacions

La xarxa de ferrocarrils cobreix, al llarg d’uns 4.000 km, el N del país i en vertebra tot l’eix vital, d’Egipte fins a la República del Sudan, a l’extrem sud, alternant amb el sistema del Nil Blanc-Nil. El ferrocarril escurça trams, i substitueix la navegació (línies regulars de passatge i de càrrega) on per accidents orogràfics és inviable. Hi ha una línia d’'Aṭbara a Port Sudan. La xarxa navegable només comprèn sobretot el Nil (especialment després de la independència del Sud). La xarxa de carreteres (uns 10.000 km el 2003) és molt deficient i menys de la meitat asfaltada. A Khartum i Port Sudan hi ha aeroports.

El comerç exterior

El 2009 les importacions eren principalment de maquinària i equipament (27%), béns manufacturats (25%), equipament de transport (13%), productes alimentaris (7,2%) i derivats del petroli (4%). En les exportacions, el petroli dominava gairebé amb exclusivitat (88%), mentre que altres productes ocupaven un lloc molt secundari, especialement el bestiar, el cotó, alguns altres productes agrícoles i alguns minerals. Des dels primers anys la Xina ha esdevingut el soci comercial preferent (20% de les importacions i 75% de les exportacions l’any 2009), i també aquest any eren proveïdors l’Índia, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i el Japó, amb percentatges entre el 4% i el 6% i clients amb menys del 2%. El saldo negatiu és una constant del comerç exterior sudanès: el 2009 el dèficit fou del 10,6%.

L’economia  

L’economia sudanesa s’havia mantingut estacionària durant el període 1965-73, en què el creixement del PIB es limità al 0,2% anual, però s’accelerà al decenni següent fins al 6,3% anual. El creixement de la població explica, però, que en conjunt durant el període 1965-83 el PIB per habitant cresqués l’1,3% per any. Posteriorment, la situació no canvià substancialment, ja que en el període 1980-90 el PIB fou de l’1,5% anual.

El conflicte civil al S del país de 1983 a 2005 bloquejà el desenvolupament d’alguns dels territoris amb més recursos potencials. D’altra banda, les grans despeses del Govern sudanès en armament per a combatre la guerrilla (6,6% del PNB el 1996; proporcionalment un dels més elevats del món) han acumulat el deute extern de manera molt greu (a la meitat dels anys noranta, duplicava el PNB).

D’altra banda, l’elevadíssima inflació i les sancions internacionals imposades des del 1997 per motius polítics han obstaculitzat les negociacions per a la concessió d’ajudes i per a l’arranjament del deute extern. La millora fou substancial des de l’acabament formal de les hostilitats l’any 2005, sobretat per a l’explotació petroliera: la renda per habitant sudanesa era de 300 $ el 1995, un 53% inferior a la mitjana africana i l’any 2009 de 1.230 $, només un 11% inferior.

La geografia humana i la societat

El creixement natural de la població és molt elevat (21,4‰ el 2009 enfront d’una mitjana mundial del 11‰), atribuïble al manteniment d’una taxa de natalitat molt elevada (37‰; 20,3‰ de mitjana mundial que compensa l’elevada mortalitat, especialment la infantil, del 108‰). Després de la independència de la República del Sudan del Sud (9 de juliol de 2009), la composició ètnica del Sudan ha esdevingut encara més dominada pels musulmans sudanesos de cultura i llengua àrabs, que superen de llarg el 50% de la població. Els pobles nubians, són a molta distància (al voltant del 6%-9%) els més nombrosos, seguits dels beja i els fur.

Sudan. Tribu nòmada
© Corel / Bob Burch
El repartiment de la població és irregular: les densitats més fortes es donen a la regió del Nil Blau (29 h/km2) i a la capital (64 h/km2), mentre que la resta presenta unes densitats febles o molt febles; el conjunt del país té una densitat de 13 h/km2. La capital, Khartum, juntament amb Umm Durmān i Khartum nord, formen el conjunt urbà més important del país. La població urbana representa menys del 30% del total. L’àrab n'és l’idioma oficial i l’islam la religió oficial. 

República independent des del 1956, els intents d’imposar l’hegemonia islàmica per part del Govern, dominat pels musulmans sudanesos del nord, provocaren la reacció dels pobles no musulmans del sud, els quals des d’aleshores hostilitzaren el Govern amb una guerra de guerrilles, El 1985 tingué lloc un cop d’estat, després del qual hom suprimí la constitució i dissolgué l’assemblea legislativa. L’any següent hom instaurà un Govern civil i elegí una assemblea constituent, règim enderrocat novament el 1989 pels militars, els quals imposaren un Govern regit per la llei islàmica. El 1992 fou creada una assemblea nacional de 400 membres, l’elecció dels quals era sotmesa a fortes restriccions. Després dels acords de pau de Naivasha (2005), hom proclmà una nova constitució i s’instaurà un parlament bicameral de 450 membres, més de la meitat dels quals pertanyents a l’oficialista Partit Nacional i la resta a l’oposició del Sud, que obtingué càrrecs al govern.

El tractat de pau també contemplava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per al Sud. Celebrat al gener de 2011, el resultat afirmatiu del qual donà lloc a la República del Sudan del Sud (9 de juliol), estat sobirà i independent del Sudan que incloïa les tres regions meridionals del país (Baḥr al-Gazāl, Equatorial i Nil Superior), amb les corresponents subdivisions administratives (fins aleshores anomenades “estats”).

El Sudan és membre de l’ONU, de l’OUA i de la Lliga Àrab.

La història

Del domini egipci a la islamització

Conegut antigament per Kuš (principi del segon mil·lenni aC), fou dominat pels egipcis (s. XVI-X aC). Més tard (s. VIII aC), amb la Núbia, constituí el regne de K , amb capital a Napata i després a Meroe. El desconeixement del meroític fa molt difícil un estudi detallat d’aquest període tan ric, d’altra banda, de documentació arqueològica. Tot i la influència hel·lenística i romana, Núbia restà independent fins a mitjan s. IV; no resistí, però, les ràtzies dels nòmades i, sobretot, els atacs dels reis etiòpics d'Axum.

La conversió dels nubians al cristianisme (s. VI-VII) marca l’inici de la independització cultural respecte a Egipte, així com l’aparició dels diversos regnes nubians. El pas de la Núbia cristiana a l’islam fou marcat pels successius establiments de mercaders àrabs, bé que el territori actual ja pagava tribut als califes d’Egipte des del s. VII. Fraccionat en diversos estats cristians (Sennār, Dongola, Dārfūr, Kurdufān, etc.), el darrer, el d’Aloa, amb capital a Soba, sucumbí sota la invasió dels pastors negres funj al s. XV.

Aquests, islamitzats lentament i víctimes continuades de les expedicions esclavistes de mercaders d’Al-Ḥiǧāz i del Iemen, fundaren el regne del seu nom, amb capital a Sennār, que es mantingué independent fins que fou conquerit per les tropes del kediv Muḥammad ‘Alī, comandades pel francès Sèves. 

De l’annexió a Egipte a la independència

El territori annexat a Egipte fou organitzat com a província, amb capital a la fortalesa militar de Khartum, fundada aleshores. A l’W, el soldanat del Dārfūr no fou annexat fins el 1874. L’administració del territori fou encomanada a funcionaris europeus, britànics sobretot, davant la insurrecció latent, que esclatà el 1881 amb l’autoproclamació del xeic Muḥammad Aḥmad ibn 'Abd Allāh com a mahdī i amb la declaració de guerra santa contra els opressors, tant egipcis com britànics.

Presa Kharṭūm (1884), que defensava el general Charles George Gordon, la revolta mahdista, continuada per 'Abd Allāh ibn Muḥammad al-Ta'ā'išī, fou sufocada pel general britànic Kitchener (1898). Després d’haver estat signat l’establiment d’un condomini angloegipci al país (1899), les reivindicacions nacionalistes no pararen de manifestar-se (expulsió de tropes i funcionaris egipcis el 1924, creació del Partit Nacional Unionista el 1946 amb el suport de la burgesia panarabista, etc.). Concedida la semiautonomia el 1948, la caiguda de Faruk a Egipte (1952) permeté d’aconseguir l’autogovern sudanès l’any 1953 i la independència definitiva el 1956.

La dictadura al-Numeyrī  i el règim civil

Després de la dictadura militar del mariscal Ibrahim Abboud (1958-64) una revolta popular establí un Govern civil, també efímer, derrocat el 1969 pel general Ǧa'far al-Numeyrī, d’orientació més progressista. El 1971, dominat amb l’ajut libi i egipci un intent de cop d’estat, al-Numeyrī es convertí en president de la república (reelegit el 1977 i el 1983) i la Unió Socialista Sudanesa, creada el 1972, en l’únic partit polític reconegut al país. Hom concedí l’autonomia al territori no musulmà del Sud de l’Estat (1972), zona que des del 1955 s’havia rebel·lat al Govern musulmà del nord.

El règim s’acostà políticament a l’Aràbia Saudita, als EUA i a Egipte (país amb el qual signà l’any 1976 un pacte defensiu) i, l’any 1983, redividí el Sud del país en tres regions més petites i hi imposà la llei islàmica, la qual cosa provocà l’esclat de la guerra contra l’oposició no islàmica del Sud encapçalada pel Moviment d’Alliberament Popular del Sudan (MAPS), liderat per John Garang. Aquest fet, acompanyat de la deterioració de l’economia, menà al derrocament d’al-Numeyrī en un cop d’estat incruent (1985), després del qual convocà eleccions.

Celebrades l’any següent, en sorgí un Govern de coalició entre els dos partits més votats: el Partit Umma (PU) i el Partit Unionista Democràtic (PUD). Sadiq al-Mahdi, del PU, esdevingué primer ministre. La guerrilla del MAPS i els altres partits del Sud i el nou Govern alternaren els enfrontaments amb la negociació, que es revelà infructuosa, sobretot arran de la negativa del Govern de derogar la llei islàmica i la divisió del país en tres regions.

Al mateix temps, al-Mahdi, amb grans dificultats per mantenir units els partits del Govern, hagué d’ampliar la coalició a altres partits (1988). A part de la inestable situació política, el Sudan patí aquests anys una forta depressió econòmica, agreujada pels nombrosos refugiats, procedents sobretot d’Etiòpia i el Txad, i que provocà periòdicament onades de fam. Pel que fa a les relacions exteriors, al-Numeyrī mantingué molt bones relacions amb el bloc occidental i Egipte.

La dictadura de Bashir

El 30 de juny de 1989 un pronunciament militar posava fi al règim de Sadiq al Mahdi, i el nou cap d’estat, el general 'Umar Hassan Ahmad al-Bashir, entaulava al cap de poc negociacions amb John Garang. Malgrat la mediació d’Egipte i del Zaire, les negociacions no donaren resultat perquè el règim controlat no acceptà les demandes dels no musulmans del Sud. A l’interior, els intents dels partits polítics tradicionals i els sindicats de minar el règim militar toparen amb una ferotge repressió i l’exèrcit fou sotmès a una depuració d’elements contraris a l’islamisme.

D’altra banda, la fam, conseqüència d’una terrible sequera, afectava, a mitjan 1991, de 7 a 9 milions de persones, i l’ajut internacional s’hi mostrà reticent pel temor que les tones de blat enviades fossin només distribuïdes a les poblacions del nord del país. A mitjan anys noranta, centenars de milers de desplaçats, en perill de mort per la fam i les malalties, foren el resultat de la continuació de la guerra al Sud. Des del seu inici a mitjan anys vuitanta, l’estimació del nombre de víctimes mortals era els primers anys del segle XXI al voltant dels dos milions.

A partir del 1992 el règim sudanès, tot i simular una certa obertura, mantingué la seva política islamista amb el suport de l’Iran i Líbia, i la persistència de la ferotge repressió contra el moviment d’emancipació del Sud comportà que el Govern sudanès fos condemnat per la comissió de drets humans de l’ONU.

Uganda i Eritrea, en conflicte amb Khartum, donaren suport al MAPS i a l’opositora Aliança Democràtica Nacional. Per la seva banda, els Estats Units l’inclogueren en la llista d’estats patrocinadors del terrorisme i l’FMI l’exclogué de l’organització. 

Tot i que el lliurament a França del famós terrorista Carlos (1994) permeté al Govern islamista de millorar momentàniament les seves relacions amb el Govern francès i fins i tot obtenir-ne ajut militar, l’isolament internacional es reforçà el 1995, després de l’atemptat integrista contra Ḥusnī Mubārak (en el qual hom implicà el Govern sudanès). El 1996 es fundà el Partit Nacional del Congrés (PNC), únic partit polític permès, de caràcter islamista, arabista i conservador

Les negociacions iniciades al juny del 1997 conclogueren al maig del 1998 amb un acord per a realitzar un referèndum d’autodeterminació; no obstant això, l’escassa predisposició per al seu acompliment per ambdues parts tingué com a conseqüència el reinici de les hostilitats.

L’agost del 1998 els Estats Units bombardejaren una fàbrica de productes farmacèutics com a represàlia pels atemptats contra les seves ambaixades a Kenya i Tanzània, atribuïts a l’islamista Ossama Bin Laden, resident habitual al Sudan. El conflicte perjudicà també la indústria petroliera, les primeres exportacions de la qual començaren el 1999, a causa dels atacs de la guerrilla a les explotacions i dels embargaments decretats pels EUA, tot  i que el Govern sudanès ha pogut eludir les conseqüències d’aquesta mesura a través de les relacions comercials amb els països emergents, la Xina i l’Índia en primer lloc.

L’aprovació d’una nova constitució al març del 1998 inicià una incipient liberalització política, i al març del 2000, Khartum restablí les relacions diplomàtiques amb Egipte en un intent de trencar l’aïllament internacional. En el mateix sentit, la pressió internacional i les tensions entre el president Bashir i el seu antic aliat Hassan al-Turabi, cap de l’oficialista PNC, contribuïren els primers anys del s. XXI a un inici de conciliació amb la guerrilla del Sud liderada per John Garang

Entre el febrer i el maig del 2001, el Govern dugué a terme una campanya contra el PNC, en el curs de la qual hi hagué un gran nombre de detencions i empresonaments, entre els quals el del mateix Turabi, acusat d’haver signat un acord de negociació amb Garang. A partir d’aleshores, la influència d’aquest declinà inexorablement i passà a l’oposició. Els atemptats de l’onze de setembre a Nova York convertiren el Sudan en un dels estats sospitosos de donar suport al terrorisme internacional, cosa que el féu objecte d’un nou embargament internacional i pressions.

Del Protocol de Machako al referèndum d’autodeterminació 

Al gener del 2002 les milícies opositores del Sud i el Govern sudanès signaren un alto el foc parcial, que fou seguit, al juliol, per la signatura de l’anomenat protocol de Machako, que en essència era un preacord de pau. Les negociacions continuaren els anys següents malgrat que l’armistici tan sols fou respectat en part, fins al gener de 2005, en què fou signat un acord que dotava el Sud d’una àmplia autonomia i explicitava el compromís de celebrar un referèndum d’autodeterminació al cap de sis anys. Al juliol fou proclamada una nova constitució que instaurava un parlament biocameral i donava entrada al MAPS al govern, bé que tant aquest com la cambra continuaven dominats pel PNC.

Paral·lelament, a la regió de Dārfūr, a l’est del país, esclatà al principi del 2003 una rebel·lió contra el Govern, que fou acusat de perpetrar-hi un genocidi. El conflicte ha esdevingut un dels més greus des del punt de vista humanitari de la postguerra freda, que enfrontava les milícies paragovernamentals amb els rebels. El conflicte comportà, malgrat les resistències del règim de Bashir, la condemna de l’ONU, els EUA, la UE i la Unió Africana i l’enviament al juliol del 2007 d’una missió de pau compartida entre l’ONU i la UA (UNAMID) que, tanmateix, no aturà els enfrontaments, que al desembre del 2008 s’havien estès a la regió de Kordofān, rica en reserves d’hidrocarburs.

A l’agost del 2005, el líder de la guerrilla del MAPS, John Garang, morí en un accident d’helicòpter. Fou substituït per Salva Kiir, vicepresident del Govern des de la signatura dels acords de pau, al gener del mateix any, el qual no pogué evitar l’empitjorament de les relacions amb el Govern. Al novembre del 2006 es reprengueren les hostilitats entre les forces governamentals i els antics rebels del Sud. Després d’una reconciliació l’any següent, el 2008 hom inicià la controvertida elaboració d’un cens, vital per a la consulta de l’any 2011.

La pressió sobre el règim sudanès s’accentuà encara més quan al març del 2009 el Tribunal Penal Internacional cursà una ordre d’arrest sobre el president al-Bashir, acusat de genocidi i crims contra la humanitat, càrrecs que aquest rebutjà. Per tal de mostrar suport popular i contrarestar les acusacions, Bashir convocà eleccions preseidencials, les primeres en vint-i-quatre anys.

Celebrades a l’abril del 2010, els observadors internacionals en subratllaren el frau massiu i les reiterades pràctiques d’intimidació sobre els votants. Els resultats, però, confirmaren la divisió entre el N musulmà i oficialista i el S animista-cristià i secessionista. Bashir obtingué en tot el territori estatal un suport del 68%, i al Sud Salva Kiir obtingué el 93% dels vots i fou confirmat a la vicepresidència.

Al gener del 2011 se celebrà el referèndum d’autodeterminació al Sud, que fou en conjunt declarat vàlid pels observadors internacionals. En fer públics la Comissió per al Referèndum del Sudan del Sud els resultats oficials preliminars a començaments del mes de febrer, que indicaven un suport aclaparador de la opció secessionista (98,83% dels vots favorables per l’1'17% en contra), el president Bashir declarà que acceptava els resultats. Proclamada oficialment el 9 de juliol de 2011, a la nova República del Sudan del Sud restava pendent, entre altres contenciosos amb el Sudan, la delimitació fronterera en una zona rica en jaciments de cru.

Llegir més...