i Suïssa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Suïssa

Nom oficial deConfederació Suïssa, Nom oficial deConfédération Suisse (fr), Nom oficial deSchweizerische Eidgenossenschaft (de), Nom oficial deConfederazione Svizzera (it)
Nom oficial deConfederació Suïssa, Nom oficial deConfédération Suisse (fr), Nom oficial deSchweizerische Eidgenossenschaft (de), Nom oficial deConfederazione Svizzera (it)

Estat de l’Europa central, entre Alemanya al N, Liechtenstein i Àustria a l’E, Itàlia al S i França a l’W; la capital és Berna.
Població: 
7.998.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
41.285 km2

La geografia física

El relleu i la geologia

Hom hi pot distingir tres grans conjunts naturals: a l’E i S, la gran massa dels Alps, que ocupen més de la meitat del territori; al centre, la regió plana i vital del país, el Mittelland; i a l’W, el Jura. Els Alps, estretament units a la història de la Confederació, ocupen el 60% del país, i si bé no hi tenen les màximes altituds, sí que aquesta gran serralada hi presenta la major complexitat, i la seva topografia ha afavorit el desenvolupament de les particularitats suïsses. Un dels trets més característics és la manca de separació clara entre els grans Alps centrals i els Prealps, els quals es troben soldats als grans massissos interiors. El gran conjunt alpí és dividit en dos sectors pel solc central del Roine-Rin, que correspon a les altes valls d’aquests dos rius, els quals han donat origen a les regions del Valais, a l’W, i del Rheintal, a l’E i, alhora, constitueix el principal eix de circulació interalpina. Al nord d’aquest solc hi ha els Prealps calcaris i un conjunt de massissos cristal·lins (Jungfrau, 4.159 m; Finsteraarhorn, 4.227; Aletschhorn, 4.195) que formen els Alps Bernesos, els quals apareixen fragmentats en petites unitats (Grindelwald, Simmental, Lötschental). Al S i a l’E hi ha els Alps Penins, els Grisons i els Lepontins; en aquest sector hi ha els cims més alts de Suïssa: Monte Rosa, 4 634 m; Weisshorn, 4.512 m; Dom, 4 554 m; Cerví, 4.470 m, i Bernina, 4.052 m. El Mittelland s’estén de SW a NE, des del llac Léman fins al de Constança, entre les muntanyes del Jura i els Alps; ocupa aproximadament una tercera part del país i constitueix una àmplia cubeta de molassa oligocènica i miocènica coberta de materials quaternaris, sobretot dipòsits fluvioglacials, que n'han determinat el paisatge. L’altitud mitjana és d’uns 600 m i presenta horitzontalitat, principalment al país de Vaud, anomenat també altiplà suís; en alguns sectors, com a les proximitats del Jura, és ondulat. És la regió més rica del país i concentra la majoria de la població. El Jura és una serralada perifèrica de poca altitud, de la qual correspon a Suïssa el vessant oriental, que cau sobre el Mittelland com una veritable muralla de SW a NE. Apareix com un feix de plecs calcaris tallats que assoleix la màxima altitud al sector meridional (Tendre, 1.683 m) i que presenta formes tabulars al N, tallades pels afluents del Rin.

Paisatge del Jungfrau, a Suïssa
© Fototeca.cat

El clima

El clima és fred, amb hiverns rigorosos (llevat del sector més meridional del Ticino i de Ginebra); la temperatura mitjana el mes de gener és de 0°C. Els estius són suaus, i les temperatures mitjanes del mes més calorós no assoleixen els 20°, amb una gran diferència tèrmica entre la nit i el dia. Les pluges són abundants, principalment en forma de neu (Zuric, 1.109 mm), que augmenten amb l’altitud, i els dies de neu van des d’una trentena al Mittelland, a més de 125 al Sant Gotard. Un vent característic de Suïssa és el foehn, procedent del S, que provoca la fosa de les neus i un augment de la temperatura que permet el conreu de la vinya en alguns indrets del cantó dels Grisons.

La hidrografia

Les muntanyes suïsses són el principal nus de dispersió d’aigües d’Europa; així, els rius suïssos pertanyen a quatre conques, les més importants de les quals són la del Rin i la del Roine, rius que neixen al Sant Gotard i que recullen més de la tercera part de les aigües suïsses a través de nombrosos afluents. El Rin drena unes 2/3 parts i rep, entre altres, l’Aare, el riu més important que drena el Mittelland. Van a parar al Roine les aigües del Valais i una part del Jura. Les altres dues conques són la del Danubi, al qual envia l’aigua la Suïssa oriental a través de l’Inn (Engiadina), i la del Po, que rep les aigües del Ticino. Els llacs tenen una gran importància: ocupen antigues cubetes glacials a la zona dels Prealps o al peu del Jura i són molt nombrosos (Léman, de Neuchâtel, de Thun, dels Quatre Cantons, de Zuric, etc).

La vegetació

La vegetació de l’altiplà central i de la muntanya mitjana és centreeuropea (rouredes humides i fagedes). El caràcter dels paisatges de la part meridional del país és determinat per la vegetació rica i complexa dels els Alps. Al Ticino el paisatge, força humit, presenta ja algunes pinzellades de caràcter submediterrani.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

El sector agrícola ha seguit la regressió pròpia dels països industrialitzats: el 1994 ocupava el 3,4% de la població activa i contribuïa en un 2,6% al PIB. És organitzada sobretot a partir d’explotacions familiars i rep importants subvencions estatals. La superfície total conreada és de l’11% del territori. La regió agrícola més important és el Mittelland, i els conreus més destacats són els cereals (blat, ordi, blat de moro, civada i sègol), les patates, la bleda-rave sucrera, el tabac, les plantes oleaginoses (colza), les hortalisses i els arbres fruiters (pomeres, pereres, pruneres i cirerers), que no abasten la totalitat de les necessitats. La vinya, que és conreada als vessants assolellats de les valls abrigades, al Valais i a les vores del llac Léman i del de Zuric, ocupa unes 14.000 ha. Té un lloc molt destacat la ramaderia (el 29% del territori és dedicat a pastures), que es caracteritza per la selecció de races i que és representada, principalment, per la ramaderia bovina, destinada a la producció de llet, la qual ha originat una de les primeres indústries del país. També té importància la ramaderia porcina i l’ovina. La producció de fusta, notable gràcies a la considerable extensió de bosc (32% de la superfície), procedeix en més de dos terços de boscs comunals, d’acord amb la distribució de la propietat forestal.

La mineria i la indústria

Els recursos minerals són escassos: només es destaca la sal (Bex i Rheinfelden), i el ferro ha estat abandonat. En canvi, hom ha trobat gas natural. El sector industrial (23% del PIB i 20% de la població activa el 1995), orientat vers una indústria de transformació, es caracteritza per la seva tecnologia avançada i per l’alt valor dels seus productes, que ocupen un primer lloc en el mercat mundial en alguns articles. Fou aixecat a partir d’una sola font d’energia, la hidràulica, els dos terços de la qual són fornits pels tres cantons meridionals, ocupats en bona part pels Alps Axials, el Valais (capçalera del Roine), el Ticino (conca alta del Ticino, afluent del Po) i els Grisons (capçaleres del Rin —en part— i de l’Inn, afluent del Danubi). Actualment, l’electricitat generada per les centrals hidroelèctriques és en part exportada i, en un 60%, consumida al país; el 40% restant és quasi totalment generada per cinc centrals nuclears. Tanmateix, el 80% dels requeriments energètics del país provenen de la importació d’hidrocarburs. La branca industrial més important és la de les indústries mecàniques, sector concentrat al N del país: maquinària elèctrica, tèxtil, màquines eines, peces i recanvis, automòbils (muntatge), etc. Segueixen la indústria electrònica, les especialitats de telecomunicacions i ordinadors, estructures metàl·liques, cables i electrometal·lúrgia (acer, ferro colat, alumini), instruments de precisió, la farmacèutica i química (refineries de petroli, elaboració de gas de ciutat, fibres artificials, pigments, plàstics, pesticides, adobs nitrogenats, àcid sulfúric), molt concentrada a Basilea; la rellotgera, amb el centre a Ginebra, que ha aconseguit superar la crisi provocada per la competència dels rellotges digitals i electrònics del Japó, Hong Kong i els EUA i s’ha mantingut com a primera potència exportadora del sector; la de la confecció i el calçat, la tèxtil (de cotó, llana, fibres artificials i sintètiques, gènere de punt, randes), l’alimentària (formatge, xocolata, carn, sucre, mantega, cervesa, vi, farina i productes lactis diversos), a més de paper, pneumàtics, tabac, joieria, etc i la de la construcció.

Els transports i les comunicacions

Les abundants carreteres (71.055 km el 1996) i ferrocarrils (5.030 km, uns 2.000 dels quals corresponen a funiculars i cremalleres gestionats per més de 50 companyies privades) converteixen Suïssa en un veritable nus de comunicació del trànsit centreeuropeu, que quan s’adreça a Itàlia o a l’Àustria interior és catalitzat pels túnels dels Alps, dels quals destaca el de Sant Gotard, obert el 1980. Per tal de completar les carreteres axials, que suporten un trànsit densíssim, hom les ha duplicat amb una xarxa d’autopistes (1.594 km el 1996). La navegació internacional es realitza per Basilea, setè dels ports del Rin, a 21 km per riu de la frontera francoalemanya. Malgrat ser un país interior, Suïssa posseeix una flota mercant que opera en tots els mars del món i que té els ports centrals a la mar del Nord, Marsella i Gènova. La navegació lacustre, molt secundària, presta serveis a l’interior i a les fronteres (el llac Léman té serveis regulars amb Franca, el Maggiore amb Itàlia i el de Constança amb Alemanya i Àustria). L’aeroport de més trànsit és el de Zuric. També són internacionals els de Basilea i (amb França) Basilea-Mülhausen. La companyia Swissair, de titularitat pública, té participació sobre d’altres companyies privades.

Els serveis

El 1995, els serveis aportaven el 67% del PIB i ocupaven el 67% de la població activa. El comerç exterior (1996) se centra, quant a les importacions, en maquinària i aparells electrònics (22,6%), productes químics (14,7%), vehicles (12,2%) i articles alimentaris (9%). Les exportacions inclouen màquinària i aparells electrònics (30%), productes químics (27,6%), instruments de precisió i rellotges (15,6%) i metalls (8,7%). El principal proveïdor i comprador és Alemanya, seguit a distància per França; Itàlia, la Gran Bretanya i els EUA s’alternen en els llocs següents. El saldo tendeix a ser equilibrat, amb marges de dèficit (3,4% el 1991) o beneficis (3,2% el 1993) moderats que, en qualsevol cas, resten esborrats pels amplis saldos positius de la balança de pagaments i serveis, malgrat les transferències dels treballadors estrangers, el percentatge més nombrós d’Europa sobre la població activa total (26% el 1991). La banca i les finances en general, així com les assegurances, tenen una gran importància no tan sols en l’economia suïssa sinó també en la internacional. Suïssa és un centre financer de primer ordre (borses de valors internacionals de Basilea, Ginebra i, sobretot, Zuric). L’estabilitat del país, com també la llei del secret bancari (1934) i el sistema dels comptes numerats, han afavorit l’afluència de capitals estrangers i el desenvolupament de la banca, que ha finançat la indústria. Bé que el 1995 hi havia 413 bancs suïssos, la meitat dels actius corresponia a tres entitats: Crédit Suisse, Schweizerische Bankgesellschaft i Schweizerische Bankverein, les quals tenen una presència internacional de primer ordre. A banda de la banca comercial i privada en general, hi ha 25 bancs gestionats pels cantons. Lligat a l’expansió bancària, el sector de les assegurances és un dels primers del món, i les empreses més importants tenen una sòlida implantació arreu del món occidental. D’altra banda, el turisme, centrat als Alps, on hom ha aprofitat les condicions idònies per als esports d’hivern i l’espectacularitat dels paratges naturals, són una important font d’ingressos.

L'economia

Suïssa és un dels estats més pròspers del món i, entre els europeus, el primer pel que fa a la renda per habitant (40.630 $ el 1995). Aquesta prosperitat, que arrenca de la segona meitat del s. XIX i que rebé un fortíssim impuls després de les dues guerres mundials, és deguda a una conjunció de factors, entre els quals l’estabilitat política resultant tant de l’estricta neutralitat i, per tant, de l’absència ininterrompuda de conflictes bèl·lics, com de la ‘pau social’ interna procurada des del mateix estat; han pesat també l’orientació de la indústria envers l’exportació de productes d’un alt valor afegit i el desenvolupament d’un poderós sector financer que s’ha projectat amb força internacionalment i que alhora, a causa de les seves peculiaritats, atreu capitals d’arreu del món. L’evolució del PIB ha seguit una trajectòria ascendent: 1,4% anual de mitjana en 1965-83 i de l’1,7% en 1984-94. Tanmateix, el 1990 s’inicià un període d’inestabilitat, en part de caràcter monetari, reflectida en les mesures adoptades per tal d’aturar la inflació, que alentí el creixement, i també en la fortalesa del franc suís, que constituïa un fre a les exportacions. D’altra banda, la inestabilitat també obeeix a factors més estructurals: malgrat l’ingrés de Suïssa al FMI i al Banc Mundial el 1992, incidiren negativament en l’evolució econòmica del país els resultats dels referèndums que impediren l’adhesió de Suïssa a la Zona Econòmica Europea (1992) i la desregulació del mercat laboral (1996). Des dels primers anys noranta, a més, la descoberta d’un gran nombre de fons bancaris no declarats dipositats en entitats suïsses per víctimes de l’Holocaust ha posat en qüestió la probitat del sistema bancari suís. El 1996 l’atur era del 4,6%.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

Durant el s. XX la població de Suïssa gairebé s’ha duplicat (3,5 milions el 1900), però aquest augment no és pas degut a una forta natalitat, ja que aquesta no supera el 15‰, en conjunt, fins el decenni dels anys quaranta. Es recuperà després de la Segona Guerra Mundial, i arribà al 20‰ el 1946, any a partir del qual ha anat descendint, fins a arribar a l’11,5‰ (1984), índex al voltant del qual s’ha estabilitzat. La mortalitat ha mantingut una baixa regular (11,3‰, el 1946, fins a estabilitzar-se al voltant del 9‰), cosa que ha determinat un creixement natural de la població lent (2,8‰ el 1996). Des dels anys seixanta, bona part del creixement demogràfic és conseqüència, principalment, de la immigració. El nombre d’estrangers era, l’any 1963, de 600.000 i el 1973 d’1.052.505. Malgrat que les mesures antiimmigratòries feren disminuir-ne el nombre a 960.674 el 1986, el 1992 tornaven a ser 1.182.000. La densitat de la població és de 172,4 h/km2 (1996), però apareix molt desigualment repartida, i es concentra a les valls i al centre. El 1996 la població urbana representava el 67,7%; la ciutat més important és Zuric, que, incloent-hi la seva aglomeració, supera els 700.000 h; la segueixen Basilea, Ginebra i Berna (la capital), les aglomeracions de les quals superen els 300.000 h, i Lausana, Lucerna i Winterthur, que passen de 100.000 h.

La societat

Pobles i llengües

La pluralitat lingüística de Suïssa (alemany, francès, italià i romanx) reposa sobre uns substrats ètnics diferents i molt reculats en el temps: celtoromans, alamànics, borgonyons, llombards i retoromans. El poble cèltic dels helvecis, establert en extenses zones entre el Jura i els Alps, fou dominat per Cèsar (58 aC) i annexat a la Gàl·lia. El 15 aC els romans subjugaren també el poble rètic, escampat des dels Alps orientals fins a la ratlla est dels llacs de Zuric i Constança. Durant el s. V dos pobles germànics, els borgonyons i els alamànics, envaïren, per l’W i pel NW, respectivament, l’Helvècia i (els alamànics) gran part de la Rètia. Mentre que els borgonyons foren assimilats pels helvecis romanitzats de l’W, els alamànics germanitzaren progressivament la banda est i central del territori, interposant-se així entre els gal·loromans borgonyons i els retoromànics. Els llombards del Ticino (al S dels Alps) no es veieren afectats per l’expansió alamànica. A causa d’aquesta fragmentació del país s’anà configurant la seva varietat lingüística. L’actual frontera entre l’alemany i el francès —la línia de N a S que va des de l’W de Basilea fins al Valais, passant pel llac de Bienne (Biel), per Friburg i pel riu Sarine (Saane)— restà ja constituïda, amb petites oscil·lacions posteriors, durant l’alta edat mitjana. Cal remarcar que tant l’alemany com l’italià escrits són llengües apreses a l’escola, mentre que, en la major part de la vida quotidiana, el respectiu grup ètnic —fins l’home més culte— empra el seu dialecte territorial: l’alemany suís (schwyzertüütsch, nom global de diferents parlars) i el llombard. A la Suïssa de parla francesa hi ha encara petites illes —als Alps de Friburg i en algunes valls del Valais— del francoprovençal de Borgonya, però a la resta del territori s’ha anat estenent, ja des del s. XVII, el francès comú. Quant al romanx, a causa, sobretot, de la seva situació geogràfica entre els massissos aïlladors dels Alps i dels enfrontaments de la reforma religiosa, la llengua presenta diverses variants romanx. El 1990 l’alemany (i schwyzertüütsch) era parlat per un 65% de la població autòctona suïssa; el francès, pel 19,2%; l’italià (llombard), pel 7,6%, i el romanx, pel 0,6%. Una de les característiques de l’estat federal suís és l’equilibri que hom ha volgut aconseguir entre les tres llengües majoritàries. Ja a la primera constitució federal del 1848 hom reconeixia que “els tres idiomes principals de Suïssa, l’alemany, el francès i l’italià, són llengües nacionals de la Confederació”. Aquest respecte és menys clar en el cas del romanx, l’oficialitat del qual obeí bàsicament a la necessitat de barrar el pas a una possible infiltració nazi-feixista, preocupació que portà el 1938 a aprovar en un referèndum el romanx com a quarta llengua nacional i oficial al cantó dels Grisons, bé que aquest estatut no ha conduït a augmentar-ne el nombre de parlants. El 1982 fou creada una variant supradialectal del romanx per a funcions administratives. L’alemany, el francès i l’italià són considerats idiomes oficials, bé que en l’administració, a l’escola, als mitjans de comunicació, etc., hom empra només la llengua de la respectiva zona lingüística. Les variants suïsses d’aquestes llengües tendeixen a ser esborrades per les modalitats estàndards que s’ensenyen a l’escola i que són associades, en general, a la idea de modernitat enfront de l’arcaisme que hom pressuposa als parlants de dialectes autòctons.

La religió

La reforma religiosa del s. XVI, promoguda sobretot des de Zuric (Zwingli), Ginebra (Farel, Calví) i Berna (Farel), dividí definitivament els cantons de la Confederació en catòlics i protestants. Aquesta escissió confessional provocà guerres de religió (de Kappel, 1529 i 1531; de Villmergen, 1556 i 1712), la darrera de les quals Sonderbund esclatà el 1847. El 1848, en constituir, la secular Confederació de “llocs” o cantons, un estat federal, la primera constitució federal garantí a tots els ciutadans la triple llibertat de fe, consciència i culte (amb l’única excepció —conseqüència de la radicalitat del Kulturkampf— que prohibia tota activitat pública als jesuïtes i la creació de nous convents al territori helvètic, mesures discriminatòries que el 1973 foren esborrades de la constitució després d’un referèndum). Les creences majoritàries a Suïssa són la protestant i la catòlica. Fins al final del decenni dels anys quaranta el percentatge de la població reformada sobrepassava amb escreix el de la catòlica (56,3% i 41,6%, respectivament). A partir dels anys cinquanta, a causa sobretot de la forta immigració procedent de països de tradició catòlica, aquesta augmentà ràpidament, fins a excedir la protestant (el 1990, 46,2% de protestants i 40% de catòlics). L’Església Catòlica és dividida en sis diòcesis (Chur, Basilea, Lausana-Ginebra-Friburg, Sion, Sankt Gallen i Lugano), una de les quals (Chur) inclou també Liechtenstein. Les esglésies protestants són unides en la Federació Suïssa d’Esglésies protestants, fundada el 1920.

L'ensenyament

Fins al s. XVIII predominaren, segons la confessió (catòlica o protestant) dels cantons, els models d’escola promoguts per Petrus Canisius i Joan Calví, respectivament. Al s. XIX tingué una gran influència en la renovació de l’ensenyament popular la pedagogia activa i afectiva propulsada per Pestalozzi. L’any 1874, en la revisió de la primera constitució federal del 1848, fou legislada l’escolarització obligatòria des dels set fins als quinze anys. Aquesta és gratuïta i dura, segons els cantons, de set anys a nou. Les classes són mixtes. L’estructuració federal de Suïssa fa que l’àmbit de l’ensenyament sigui de competència cantonal. La Confederació té només un cert marge d’influència en els instituts de segon ensenyament, a les escoles professionals i, d’una manera indirecta (per mitjà de les subvencions), a les 9 universitats cantonals, 31 instituts tècnics superiors, 12 escoles d’administració d’empreses, 18 instituts de ciències socials i 11 escoles superiors de música i arts plàstiques (1997). Recauen sota la jurisdicció federal solament l’Eidgenössische Technische Hochschule de Zuric i l’École Polytechnique Fédérale de Lausana. L’ordenació cantonal de l’ensenyament comporta una gran varietat de sistemes escolars, però hom pot establir, tanmateix, una certa homogeneïtat entre ells. L’escola primària (administrada pels municipis) dura de quatre a sis anys i dóna pas, segons les aptituds de l’alumne, a dos tipus d’educació secundària inferior. Una part dels alumnes ingressa als instituts d’educació secundària superior (Gymnasium o Collège), en acabar la qual hom obté un certificat d’aptitud per a l’educació superior i universitària. És àmpliament estès l’ensenyament privat.

La informació

La premsa té una llarga tradició. Durant el s. XVIII s’inicià la publicació de diversos diaris, tres dels quals apareixen encara avui dia: la Feuille d’Avis de Neuchâtel (1738), el Neue Zürcher Zeitung (1780) i la Gazette de Lausane (1798). Fou, però, durant el s. XIX i els primers decennis del s. XX que la premsa diària assolí una gran embranzida. La llibertat d’expressió (garantida ja a la primera constitució federal del 1848), el sistema federal, la pluralitat de llengües i de confessions, l’hàbit de lectura i les millores en els serveis postals són factors decisius d’una abundant premsa a tots els nivells: comarcal, cantonal, d’àrea lingüística, confessional, independent, de partit, etc. A partir dels anys cinquanta la premsa de gran tiratge (basada en la concentració de capitals i en un creixent mercat publicitari), juntament amb l’aparició de la televisió, significaren una greu amenaça per a les publicacions d’escasses possibilitats econòmiques i imposaren la desaparició o la fusió de molts diaris: hom passà de 500 títols el 1960 a uns 350 el 1970 i a uns 122 el 1986. Tanmateix, l’estructura política i lingüística cantonal afavoreix l’existència de nombroses publicacions (101 diaris el 1996), la majoria d’un tiratge inferior als 50.000 exemplars. L’agència suïssa de comunicacions (SDA), fundada el 1894, canalitza i distribueix la informació interior; també elabora la informació internacional, procedent sobretot de l’Agence France-Presse (AFP), Deutsche Presse-Agentur (DPA) i Reuter. Els principals diaris són (tiratges del 1996): Blick (Zuric), 335.143 exemplars; Tages Anzeiger (Zuric), 282.222 i Neue Zürcher Zeitung (Zuric), 158.168. Quant a la ràdio, el 1923 fou inaugurada a Lausana la primera emissora de Suïssa (la tercera d’Europa). Al cap de tres anys fou creada la Unió Radiofònica Suïssa, com a convergència de diferents societats radiofòniques de caràcter local. Aquesta unió fou substituïda, el 1931, per la Societat Suïssa de Ràdio (SRG), amb dues emissores a escala de país i segons la demarcació lingüística: a Sottens (Vaud) i a Beromünster (Lucerna), i amb estudis a diverses ciutats. L’any abans (1930) s’havia constituït també l’Ente Autonomo per la Radiodiffusione nella Svizzera Italiana, amb seu a Lugano. El 1995 el nombre de concessions de ràdio era de més de 2,5 milions. La televisió fou introduïda el 1953. Dos anys més tard la seva programació fou integrada a la SRG. El 1964 fou reglamentada novament la situació jurídica de la SRG. El 1968 començaren les emissions en color (sistema PAL). Partint del criteri federal i de la pluralitat lingüística, la SRG disposa de set estudis radiofònics (Zuric, Basilea, Berna, Lausana, Ginebra, Lugano i Chur) i de tres societats i estudis de televisió: la societat de ràdio i televisió de la Suïssa alemanya i romanxa (Zuric), la societat de radiodifusió i de televisió de la Suïssa francesa (Ginebra) i la societat cooperativa per a la radiotelevisió a la Suïssa italiana (Lugano).

El govern i l'administració

La primera constitució federal suïssa (1848) convertí l’antiga Confederació de “llocs” o cantons en un estat d’estructura federada i democràtica, integrat per 25 cantons sobirans (19 cantons complets i 6 semicantons). Després del plebiscit dels jurassians (1974), ratificat pel de tota la Confederació (1978), fou creat (1979) el nou cantó de Jura (el 26), amb capital a Delémont, separat del cantó de Berna. Aquesta configuració federal de Suïssa fa que el poder no sigui exercit des d’un únic centre unitari, sinó que es trobi repartit entre diferents instàncies: la federal, la cantonal i la municipal. A escala federal, el poder legislatiu és representat per l’assemblea federal, i l’executiu pel consell federal, ambdós amb seu a Berna. El poder judicial és de competència cantonal, bé que hi ha un tribunal federal d’apel·lació (a Lausana), però amb atribucions molt limitades (en sentències cantonals, quan el demandant pot al·legar una infracció del dret federal; en conflictes entre un cantó i la federació o entre cantons, etc.). Hi ha també un tribunal d’assegurances, amb seu a Lucerna. L’assemblea federal consta de dues cambres: el consell nacional, integrat per dos-cents diputats elegits proporcionalment segons el nombre d’habitants de cada cantó, i el consell dels estats (o cantons), amb quaranta-sis membres (dos per cantó i un per cada semicantó). El consell federal, o govern, consta de set membres i és elegit cada quatre anys per l’assemblea federal, tenint en compte els diferents partits, idiomes i confessions. Cada conseller és cap d’un departament, i un d’ells és elegit per l’assemblea federal (per un any i gairebé de forma rotativa) com a president de la Confederació. Partint del principi col·legial, el president federal és el “primer entre els iguals”. L’assemblea federal elegeix també els membres del tribunal federal, els del tribunal d’assegurances, el cap de la cancelleria federal i, en perill de guerra, el general suprem de l’exèrcit. En l’àmbit cantonal, el poder legislatiu és representat pel gran consell, l’executiu pel consell d’estat i el judicial pel tribunal cantonal o de districte. Els municipis, a llur torn, gaudeixen d’una àmplia autonomia. Les competències exclusives de la Confederació se cenyeixen als àmbits de la política exterior, duanes, moneda, pesos i mesures, correus i telèfons. La resta de competències, com ara la instrucció pública, la sanitat, l’oficialitat de les confessions, les carreteres, el pauperisme, etc., té el centre de gravitació en l’administració cantonal i municipal, bé que n'hi ha que es coordinen i són compartides també amb la Confederació, com ara els ferrocarrils, la navegació, el servei militar, la protecció civil, la policia i els imposts. A més de la democràcia representativa (les dues cambres), Suïssa disposa també de la democràcia directa, tipificada pel referèndum facultatiu i la iniciativa popular (tant a escala federal i cantonal com municipal). En el camp federal, tota llei elaborada per l’assemblea federal és subjecta, constitucionalment, abans d’entrar en vigor, al referèndum durant un període de noranta dies. En aquest termini, 50.000 signatures o bé 8 cantons poden exigir un plebiscit popular per tal de decidir si la llei és acceptada o rebutjada. Per a revisar la constitució o afegir-hi algun apèndix, els ciutadans tenen a mà la iniciativa popular, per a la qual calen 100.000 signatures. En cinc petits cantons (Glarus, Appenzell Ausser-Rhoden, Appenzell Inner-Rhoden, Obwalden i Nidwalden) i en algun districte del de Schwyz se celebren encara les tradicionals Landsgemeinden (‘assemblees comunals’), en les quals els ciutadans, reunits a la plaça del cap de districte, discuteixen els assumptes de l’ordre del dia i decideixen en votació pública, alçant la mà, sobre lleis, pressuposts, etc., i elegeixen,alhora, llurs governants. La neutralitat política és una altra característica de l’estat suís. Al congrés de Viena (1815), les potències vencedores de Napoleó, majoritàriament favorables a Suïssa, li reconegueren les actuals fronteres i alhora la seva neutralitat permanent, “en bé de la política de tot Europa”. De cara enfora, Suïssa no intervé militarment a favor o en contra de cap dels bàndols bel·ligerants. En temps de pau, s’absté també de tota mena d’aliances comprometedores. De cara endins, la neutralitat pressuposa el manteniment d’un bon exèrcit per tal d’assegurar la independència política i la integritat de les fronteres. El servei militar no es fa d’una sola vegada, sinó en diferents tongades, des de vint anys fins a cinquanta. El país disposa també d’una eficaç defensa civil, amb cellers i soterranis antiatòmics. Suïssa és membre de l’EFTA i de l’OCDE.

La història

Dels orígens als inicis de la Confederació

El territori de la Suïssa actual començà a ésser poblat a la fi del Paleolític superior. Durant el Neolític hi aparegueren petits centres agrícoles. A l’edat del bronze s’hi establiren poblats lacustres (palafits), i a la del ferro s’hi desenvoluparen les civilitzacions celtes de cultura de Hallstatt i sobretot de La Tène. El poble celta dels helvecis (que donà el nom de Confederació Helvètica a Suïssa) envaí (100 aC) àmplies zones entre el Jura i els Alps, però més tard (58 aC) fou subjugat per Cèsar i annexat a la Gàl·lia. El 15 aC els romans, delerosos de dominar totes les vies alpines, conqueriren el poble rètic i crearen la província de Rètia. L’element cèltic i després gal·loromà representa, sens dubte, una primera base diferenciadora entre la suïssa alamànica i Alemanya. Durant les migracions dels pobles (s V), els borgonyons envaïren la banda oest d’Helvècia i assimilaren la llengua dels indígenes romanitzats. El 445 s’independitzaren de Roma i estengueren llur domini fins al Valais i les ribes de l’Aare. Els alamans ocuparen la Suïssa nord i central, i hi imposaren llur parla. El Ticino i una part de la Rètia continuaren units a Itàlia. Aquest repartiment politicoadministratiu del país conformà la seva diversitat etnicolingüística. A l’època merovíngia i carolíngia, la Suïssa del nord dels Alps formava part de l’imperi franc. A la caiguda d’aquest (vers el 900), la zona oest passà al domini de Borgonya, i la part principal a l’imperi germànic, a través del ducat de Suàbia. Amb la integració de Borgonya a l’Imperi (1032-34), s’aconseguí una certa unió entre les parts del territori, però aquesta s’anà afeblint a causa del predomini de diferents famílies nobiliàries, com la dels ducs de Zähringen (1090-1218) i, més tard, la dels comtes de Savoia a l’oest, la de Kyburg a l’est i sobretot la dels Habsburg al centre del país. L’intent dels Habsburg de crear unes estructures més unitàries fou desbaratat per les comunitats muntanyenques d’Uri (indret estratègic per a dominar el pas alpí del Sant Gotard), Schwyz i Unterwalden. Uri i Schwyz aconseguiren (1231 i 1240, respectivament) cartes de franquesa de l’emperador Frederic II i, juntament amb Unterwalden, es juramentaren (1291) en aliança eterna (Ewiger Bund) per tal de defensar llur independència contra els Habsburg, i així establiren els primers fonaments de la Confederació Helvètica (llegenda de Guillem Tell).

Consolidació i expansió de la Confederació

Mapa de la formació històrica de Suïssa
© fototeca.cat
Els intents dels Habsburg d’asfixiar la Confederació incipient foren inútils. Els confederats venceren el duc Leopold I d’Àustria a la batalla de Morgarten (1315) i renovaren l’Aliança Eterna, que poc després fou ampliada amb l’entrada de cinc nous “llocs”: Lucerna (1332), Zuric (1351), Zug i Glaris (1352) i Berna (1353), i es constituí així la Confederació dels Vuit Llocs Antics. La Confederació rebé llavors el nom comú de Schwyz, homònim del “lloc” capdavanter dels confederats. Les victòries militars de Sempach (1386) i de Näfels (1388) sobre els Habsburg obligaren aquests a reconèixer (1389) la independència dels confederats i a renunciar definitivament als territoris perduts. El 1415 fou conquerida l’Argòvia i el 1460 la Turgòvia, que passaren a ésser terres vassalles de la Confederació. En l’endemig (1436-50) havien esclatat llargues rivalitats bèl·liques entre Zuric i Schwyz pel comtat de Toggenburg, lloc clau en les vies d’accés a Àustria i als Grisons. Zuric, ajudat pels Habsburg, fou vençut (1443) pels set “llocs”; l’emperador demanà llavors la intervenció d’un exèrcit mercenari francès (armanyaguès), que entrà per Basilea, però els confederats resistiren aferrissadament i en provocaren la retirada. Zuric retornà a la confederació. Els intents d’expansió del duc de Borgonya, Carles I el Temerari, representaren una nova amenaça per als confederats. Aquests signaren la Pau Perpètua (Ewige Richtung) amb Àustria i derrotaren definitivament —amb ajut de llurs aliats— Borgonya en les successives batalles de Grandson (1476), Morat (1476) i Nancy (1477). Els èxits militars contra Borgonya enfortiren l’autoconsciència dels confederats i, alhora, els feren mercenaris envejats per les potències europees (s’inicià, així, la llarga tradició mercenària suïssa). Friburg i Solothurn demanaren d’ingressar a la Confederació i, després d’una forta tibantor entre els “llocs” ciutadans i els de muntanya (apaivagada amb la intervenció de l’ermità i conseller Niklaus von Flüe), hi foren acceptats el 1481. Des de les guerres contra Borgonya les relacions entre els confederats i l’imperi Germànic s’havien anat afeblint notòriament. Això féu que la reforma de l’Imperi prevista per Maximilià I no fos acceptada (per massa unitària) pels confederats. La tensió desembocà en la guerra de Suàbia (1499). La victòria dels confederats representà llur separació real, bé que no jurídica, de l’Imperi. El 1501 s’integraren a la Confederació Basilea i Schaffhausen, i el 1513 Appenzell. Fins el 1803 la Confederació era constituïda per 13 cantons o “llocs”. En plena eufòria d’expansió, els confederats conqueriren (1512) la Llombardia, ocupada per França des del 1499. La greu desfeta, però, a la batalla de Melegnano (1515), a mans dels francesos, significà la renúncia definitiva a aquesta política d’expansió i, alhora, posà els fonaments de la neutralitat suïssa. La pau amb França fou complementada amb una aliança posterior (1521), que determinà gairebé durant 300 anys la política exterior dels confederats.

De la Reforma a la Constitució Federal (1519-1848)

La Reforma religiosa, preparada per les idees humanistes (Basilea), fou introduïda a Zuric per Zwingli el 1519 i s’anà propagant pels cantons de ciutat (Berna, Basilea, Schaffhausen), mentre que als cantons antics (Uri, Schwyz, Zug, Lucerna, etc.) trobà una resistència indeclinable. Les dues guerres de Kappel (la del 1529 i la del 1531, en la qual caigué Zwingli) i la primera de Villmengen (1556), amb resultats favorables als cantons catòlics, significaren el predomini polític d’aquests sobre els cantons protestants. La segona guerra de Villmengen (1712), amb derrota dels catòlics, donà finalment el predomini a Berna i a Zuric. A la Suïssa de parla francesa (que en aquells moments, tret de Friburg, encara no formava part de la Confederació), la Reforma es propagà a Neuchâtel i, sobretot, a Ginebra, després d’haver-s’hi establert Calví el 1536. Aquest mateix any Berna conquerí Vaud (Lausana) i hi introduí també la Reforma. Durant la guerra dels Trenta Anys la Confederació es mantingué neutral, i la pau de Westfàlia (1648) reconegué la seva indepèndència jurídica de l’imperi Germànic. Als s. XVI i XVII les constitucions de caire democràtic anaren desapareixent sota el predomini d’aristocràcies gremials (Zuric, Basilea, Schaffhausen) o de famílies senyorials (Berna, Friburg, Solothurn, Lucerna). Als cantons camperols, amb assemblees comunals, el poder continuà a mans del poble. L’alçament camperol del 1653 i les repetides revoltes i conspiracions contra els senyors foren reprimides amb duresa. Durant els s. XVII i XVIII la Confederació tingué una gran prosperitat econòmica gràcies a diferents factors: ingressos dels mercenaris, agricultura diversificada, industrialització artesana, etc. Començà també la indústria tèxtil a Basilea, Zuric i Sankt Gallen, i la rellotgeria a Ginebra i a Neuchâtel. L’exportació d’aquests productes reportà un capital que afavorí les activitats bancàries de Ginebra, Basilea, Berna i Zuric. L’esclat de la Revolució Francesa provocà diferents alçaments de signe liberal, però foren repetidament ofegats pels governs conservadors. Després de la presa del nord d’Itàlia per part de Napoleó (1796-97), França, interessada a dominar els passos dels Alps, envaí Suïssa i convertí la Confederació en República Helvètica (1798), li imposà una reforma de govern unitari i reduí els cantons a simples districtes administratius. Alguns dels “llocs” aliats (Ginebra, Bienne, bisbat de Basilea) foren annexats a França. La reacció dels confederats contra el centralisme de la República Helvètica mogué Napoleó a promulgar l’Acta de Mediació (1803), que restituí al país l’organització confederada, amb el restabliment de la dieta i la sobirania dels “llocs” o cantons. Alhora, l’Acta de Mediació afegí a la Confederació sis nous cantons: Sankt Gallen, els Grisons, Argòvia, Turgòvia, el Ticino i Vaud. Després de la desfeta de Napoleó, el congrés de Viena (1815) arrodoní la Confederació amb la integració dels tres darrers cantons (Ginebra, el Valais i Neuchâtel), tot garantint-ne la neutralitat permanent. El mateix 1815 fou conclòs un pacte federal entre els cantons. Durant el període de 1830-31, com a ressò de la Revolució de París, la majoria de cantons revisaren llurs constitucions en sentit liberal (Regeneració). Els cantons catòlics s’oposaren al moviment regenerador i s’uniren (1845) en una aliança especial Sonderbund, però foren derrotats militarment el 1847. El 1848 Suïssa redactà la primera constitució federal i, d’una secular confederació de “llocs” o cantons, es convertí en un estat federat, amb un govern central a Berna. El poder fou repartit entre els cantons sobirans i l’estat.

La Suïssa moderna

La constitució del 1848, profusament revisada el 1874, és encara vigent avui. Aquesta revisió, entre altres aspectes, acresqué el poder del govern federal en matèria militar i introduí la democràcia directa (dret al referèndum facultatiu si era abonat per 30 000 signatures). S'inicià també la progressiva unificació de les diferents branques del dret i fou creat el tribunal federal, amb seu a Lausana. La democràcia directa fou complementada, el 1891, amb el dret a la iniciativa popular en matèria constitucional (50 000 signatures). Durant la guerra francoalemanya (1870-71) i en les dues guerres mundials, Suïssa es mantingué estrictament neutral. Després de la Primera Guerra Mundial entrà a formar part de les Nacions Unides (amb seu a Ginebra), però amb la condició explícita de no haver d’intervenir en accions militars. Per contra, un cop acabada la Segona Guerra Mundial s’abstingué d’entrar a l’ONU i al Mercat Comú per por d’arriscar massa la seva neutralitat. Des de mitjan s. XX l’estabilitat política interior i la neutralitat de cara enfora (que afavoriren, a més, l’entrada de molt capital estranger) han facilitat un puixant desenvolupament industrial i financer, acompanyat d’un gran creixement demogràfic (autòcton i foraster). A les acaballes de la Primera Guerra Mundial, el moviment obrer, menat pel partit socialista, favorable a la Revolució Russa i a la dictadura del proletariat (Lenin residí a Zuric fins el 1917), creà greus conflictes interiors (oposició al servei militar, vaga general), resolts en part per la força (intervenció de les tropes federals) i en part per la satisfacció d’algunes reivindicacions laborals (augment de sou i setmana laboral de 48 hores). El 1919 el poder governamental es repartí entre quatre grans partits i fou assegurada una estabilitat política que ha continuat, en línies generals, fins avui. El partit socialista renuncià (1936), com en altres països d’Europa, a la dictadura del proletariat, abandonà l’antimilitarisme i s’uní a la política de defensa nacional. El 1937 foren conclosos convenis col·lectius, renovats després periòdicament, entre els sindicats obrers i les organitzacions patronals, els quals convenis han afavorit l’anomenada “pau laboral”. El 1938, davant el perill de l’irredemptisme lingüístic del feixisme italià i de la infiltració nazi, fou reconeguda la llengua romanxa (dels Grisons) com a quarta llengua nacional (al costat de l’alemany, el francès i l’italià). A partir del 1963 hom plantejà (de vegades amb violència) el problema polític del poble francòfon del Jura (annexat al cantó germànic de Berna pel congrés de Viena), que reclamava de constituir-se cantó sobirà. El 1974 els jurassians es pronunciaren, per mitjà d’un referèndum, a favor de la creació d’un cantó propi. Tanmateix, tres districtes del sud, fortament germanitzats, decidiren, en una votació posterior (1975), de continuar units a Berna. Per la seva banda, el Jura del nord acceptà majoritàriament (març del 1977) la nova constitució cantonal. Finalment (24 de setembre de 1978), fou aprovat el plebiscit proposat pel govern federal per a acollir el nou cantó del Jura a la Confederació, cantó que començà a funcionar l’1 de gener de 1979. D’ençà del 1959, el país és governat per una coalició de quatre partits polítics: democratacristià, democrataradical, socialdemòcrata i popular. A partir del 1970 diverses iniciatives contra els estrangers foren rebutjades successivament, però l’any 1987 hom aprovà en referèndum l’enduriment de les restriccions al dret d’asil. Suïssa té un paper creixent en l’àmbit de la solidaritat internacional i és seu de nombroses organitzacions. Membre de l’EFTA (1960) i del Consell d’Europa, l’any 1986 rebutjà en referèndum d’ingressar a l’ONU, tot i el pronunciament favorable del parlament i del govern. La tradicional confiança en l’administració estatal sofrí un xoc el 1989 amb l’escàndol Kopp, quan la ministra de Justícia del Consell federal fou acusada d’haver donat informacions confidencials al seu marit, administrador d’una societat dedicada al blanqueig de diners negres procedents de la droga. La ministra presentà la dimissió, i, tot i que fou absolta pel tribunal federal de Lausana, l’afer posà al descobert greus deficiències de l’aparell estatal. Aquest cas tingué el complement en un nou escàndol, el novembre del 1990, en l’anomenat ‘cas de les fitxes’, que revelà l’existència d’una organització secreta de defensa nacional que, violant el dret de la intimitat individual, tenia sota control les activitats polítiques de diversos centenars de milers de ciutadans suïssos. El novembre del 1988 es rebutjà la proposta de dissolució de l’exèrcit, proposta que, tanmateix, havia merescut l’aprovació del 36% dels votants. Davant el perill de veure's marginada dels actuals corrents integradors d’Europa, Suïssa ha gestionat una eventual adhesió al Fons Monetari Internacional i un ingrés a la CEE, condicionat aquest a la integració conjunta dels països que formen part de l’Associació Europea de Lliure Canvi. Al maig del 1991 el govern suís presentà una demanda d’adhesió a la CE i, un any després, a través d’un referèndum, els suïssos decidiren l’adhesió helvètica al Fons Monetari Internacional. Ambdós esdeveniments portaren a presagiar la fi de l’arrelada tradició suïssa de mantenir-se fora de les organitzacions internacionals. Amb tot, aquestes prediccions aviat es demostraren equivocades: el 6 de desembre de 1992 un altre referèndum decidí, per un estret marge (50,3%), la no-adhesió de Suïssa a l’Espai Econòmic Europeu (l’acord de mercat únic entre la UE i els membres de l’Associació Europea de Lliure Comerç, a la qual pertany Suïssa). La fractura política entre la Suïssa alemanya i la francòfona es posà en evidència en els resultats del referèndum: mentre que la minoria francòfona votà majoritàriament a favor de l’EEE, la majoria alemanya es manifestà en general en sentit contrari. Els resultats del referèndum provocaren una crisi política en el país i dugueren el govern a congelar la demanda d’adhesió a la CE. Uns mesos després tingué lloc una segona crisi política, aquest cop interna: arran de la dimissió del ministre socialista d’afers estrangers, René Felber, els partits de centredreta (majoritaris al parlament) es negaren a nomenar com a successora la candidata del Partit Socialista, la sindicalista Christiane Brunner. Els socialistes estigueren a punt d’abandonar el govern i la ‘fórmula màgica’ (coalició formada per dos ministres socialistes, dos radicals i un centrista, que governava el país des del 1959) es veié amenaçada. La crisi es resolgué amb l’acceptació d’una segona candidata d’esquerres, Ruth Dreyfuss, al març del 1994. En les eleccions legislatives del 22 d’octubre de 1995 els millors resultats foren per al Partit Socialista (34 dels 200 escons), favorable a la integració a la UE i que recollí bona part del vot urbà, i els de la dreta populista de la UDC (30 escons), antieuropea i alimentada pel vot rural. Al final del 1996 hom divulgà un informe del ministeri d’exteriors britànic que explicava com els nazis, durant la Segona Guerra Mundial, intercanviaren a Suïssa l’or robat als jueus per divises. Gairebé al mateix temps, nombroses organitzacions i particulars jueus començaren una campanya per a exigir la devolució dels diners que molts jueus víctimes de l’holocaust havien dipositat en bancs suïssos entre el 1937 i el 1945. Durant anys, el secret bancari suís impedí als legítims hereus l’accés a aquests fons. Tot això suscità un important debat sobre el comportament de Suïssa a la Segona Guerra Mundial i sobre la conveniència de mantenir el rigorós secret bancari. Les pressions internacionals obligaren la banca i el parlament a crear comissions per a investigar aquests afers i a establir, al gener del 1997, un fons per a ajudar les víctimes de l’holocaust i les seves famílies. L’any 1997 estigué marcat per les repercussions mediàtiques de la nova dinàmica de l’economia internacional que es reflectí en nombroses fusions d’empreses històriques, fet que comportà un augment de l’atur fins a nivells poc habituals al país (4% el 1997). Com a conseqüència s’aplicaren noves polítiques públiques destinades a combatre l’atur, però també aparegué un creixent sentiment xenòfob entre la població. La famosa política bancària suïssa fou qüestionada de nou arran de les denúncies d’organitzacions jueves dels Estats Units que acusaren els bancs de col·laboracionisme durant la Segona Guerra Mundial. Aquest fet ocasionà la creació d’una comissió d’investigació, les conclusions de la qual es feren públiques al maig del 1998, i per les quals es procedí al pagament d’indemnitzacions per part dels bancs responsables. Al desembre del 1998, el país signà un acord de col·laboració econòmica amb la Unió Europea que posà fi a quinze anys de paralització dels contactes amb l’organització europea. En les eleccions d’octubre del 1999, es produí un fort creixement de la dretana i xenòfoba Unió Democràtica del Centre (UDC) de Christoph Blocher, que fou el partit més votat. L’UDC aconseguí destituir la presidenta del país, Ruth Dreyfuss, substituïda per Adolf Ogi; el partit també impulsà votacions com les del setembre del 2000 per a limitar el percentatge de població immigrant al 18% (l’actual és del 19,3%), tot i que la inciativa fou rebutjada. Al març del 2001, en un referèndum promogut per sectors europeistes, la població rebutjà la incorporació immediata a la Unió Europea. Aquesta opció tingué l’oposició del govern, que sostingué que les negociacions per entrar a la Unió Europea haurien de dur-se a terme en la legislatura 2004-07. Els primers anys del s. XXI, s’accentuà el debat sobre la necessitat d’una més gran participació de la Confederació en les organitzacions internacionals. En referèndum, celebrat al març del 2002, fou aprovat l’ingrés a l’ONU (54% dels vots), que tingué lloc sis mesos més tard. Pel que fa a la Unió Europea, tot i l’aprovació, el 1998, d’una sèrie de tractats econòmics bilaterals, al març del 2001 fou rebutjada l’obertura de converses per a l’ingrés. Aquests debats se superposaren a altres controvèrsies internes, com ara la immigració i la persistència d’uns resultats econòmics mediocres (1,1% de creixement mitjà anual del PIB en 2000-04), l’increment preocupant de l’atur (fins al 4% el 2003) i un nombre inusualment elevat de fallides, entre les quals la de la companyia d’aviació Swissair al gener del 2002. La virulència de les posicions oposades a modificar l'statu quo es reflectí en l’ascens del Partit Popular Suís (SVP) del líder dretà, xenòfob i antieuropeista Christoph Blocher, que en les eleccions de l’octubre del 2003 esdevingué per segon cop la formació més votada (28%). Aquesta victòria li serví per a reclamar amb èxit un augment de la seva representació en el govern (Consell Federal). El SVP tingué un paper destacat en la derrota de la proposta de facilitar la naturalització dels immigrants al setembre del 2004 (si bé en una altra consulta del novembre del 2002 s’havia rebutjat endurir les condicions per a obtenir asil polític), tot i que les qüestions relacionades amb la immigració continuaren essent debatudes els anys següents: al setembre de 2006 s’aprovà en referèndum l’enduriment de les condicions d’asil, i al juny de 2008, en una nova consulta hom rebutjà transferir a les autoritats locals la naturalització dels estrangers. Precedides per una polèmica sobre la propaganda del SVP en favor de la deportació d’estrangers amb càrrecs per delictes o crims, a l’octubre de 2007 se celebraren eleccions, que confirmaren el SVP com la força més votada (29%). Tanmateix, el refús del parlamenrt a renovar la candidatura de Blocher com a conseller a causa de les seves posicions, titllades de xenòfobes, portà a la retirada del govern del partit i el seu pas a l’oposició al desembre, trencant per primer cop el consens històric de la Confederació. Un any després, però, el SVP, es reintegrà al Consell amb motiu del cessament d’un dels seus membres, bé que aquest cop no fou Blocher sinó l’antic president del partit Ueli Maurer en ocupar el càrrec. D’altra banda, en el nou context de la lluita antiterrorista global, els EUA urgiren les autoritats suïsses a la col·laboració per a interceptar possibles comptes d’organitzacions terroristes malgrat el secret bancari. El 2002 i el 2003 també es feren públics, amb gran polèmica, nous informes que qüestionaven l’actuació de les institucions helvètiques amb relació a l’Holocaust. Al juny del 2005 fou aprovada en referèndum la proposta d’adhesió de Suïssa als acords de Schengen i Dublín de la UE, que permetien la lliure contractació de treballadors procedents del deu nou estats membres de la UE, i el 2009 en una nova consulta s’amplià l’adhesió a Romania i Bulgària. Al llarg de l’any 2008 les repercussions de la crisi creditícia mundial colpejaren durament el sector bancari suís, molt internacionalitzat, com es posà de manifest en el pla de rescat del govern de l’entitat financera més important del país (UBS).

Llegir més...