Segons una primera interpretació, el Sumari no fou sinó la traducció al català d’un original llatí datat en temps del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, segons acredita el mateix cronista a l’inici de l’obra. Però les darreres recerques han arribat a la conclusió que l’obra és un escrit del segle XV que per interessos nobiliaris remet als inicis del segle XII, per guanyar en legitimitat. El Sumari fou així redactat en plena decadència nobiliària, fet que confirmaria aquesta hipòtesi.
El Sumari d’Espanya és una crònica històrica d’interès nobiliari que recull, madurades, les llegendes més importants que s’havien anat formant en èpoques anteriors sobre l’origen mític del comtat de Barcelona i els reis de la Corona d’Aragó. Aquestes llegendes, que aconseguiren la màxima difusió en l’obra de Pere Tomic Històries e conquestes del reyalme d’Aragó e Principat de Catalunya, foren objecte d’ús polític per la noblesa catalana el darrer terç del segle XV, a fi de magnificar els seus orígens. A tal efecte, l’autor donà notable preferència als aspectes genealògics, amb la intenció clara d’afalagar determinades famílies. El cronista rebé l’influx d’alguns historiadors del mateix segle, com l’esmentat Pere Tomic. El Sumari és contemporani d’altres intents similars, com l’obra apòcrifa valenciana de Jaume Febrer, en la qual els nobles valencians cercaren i enaltiren la seva dinastia en la conquesta de Jaume I.
Bibliografia
- Iborra, J. (ed.) (2000): Sumari d’Espanya per Berenguer de Puigpardines. València, Universitat de València.
- Riquer, M. de (1993): Història de la literatura catalana. Part Antiga. 4 vol. Barcelona, Ariel.