i Francesc Sunyer i Capdevila | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Francesc Sunyer i Capdevila

Història    Medicina
Francesc Sunyer i Capdevila
© Fototeca.cat
història de la medicina hist med i història hist
Metge i polític.
Roses, Alt Empordà, 1826 — Roses, Alt Empordà, 1898

Estudiant de medicina a Barcelona el 1842, es relacionà amb el grup republicà d’Abdó Terradas, i el 1843 s’uní al moviment centralista i prengué part en la defensa del castell de Figueres. La seva tasca conspiradora li reportà el 1845 la detenció i el bandejament a Tarragona. Tanmateix, pogué acabar la carrera de medicina el 1850; llavors fixà la seva residència a Figueres. Intervingué des d’allà en la revolució del juliol del 1854 i, posteriorment, amb Tubau intentà d’organitzar la resistència a l’Empordà contra O'Donnell. A Barcelona, on residia des del 1860, assolí aviat anomenada com a metge especialitzat en la lluita antituberculosa, molt conegut en els barris populars i, alhora, es convertí en un brillant agitador del partit democràtic —fou un dels signants del Manifest dels demòcrates espanyols del 1864—, amb una preocupació especial per la propaganda de l’ateisme i l’anticlericalisme en els seus escrits en l' Almanaque Democràtico (1864-65). Hagué d’emigrar a França (1866-67) després del fracassat moviment revolucionari del juny del 1866. Prengué una part molt activa en la Revolució de Setembre i fou nomenat per la junta revolucionària de Barcelona tinent d’alcalde; després fou alcalde per elecció popular (gener del 1869). Formà part de les corts constituents, fou elegit diputat per Girona per un gran nombre de vots, i allí el seu discurs antireligiós (conegut amb el títol de Guerra a Dios ) del 26 d’abril de 1869 provocà un gran escàndol, que augmentà en publicar l’opuscle Dios (1869). El mateix any, encara, s’apressà a encapçalar a l’Empordà la Insurrecció Federal d’octubre. Malgrat ésser condemnat a mort en rebel·lia, tornà a Madrid per ocupar el seu escon, i amb la pujada d’Amadeu I fou indultat (1870). El 1872 fou de nou elegit diputat per Girona i tornà a intentar la rebel·lió contra les quintes (novembre del 1872). Publicà Tratado popular de la tisis (1872). En proclamar-se la Primera República, fou primer diputat provincial de Barcelona i poc després diputat a corts per Figueres. Ocupà el ministeri d’ultramar en el segon govern de Pi i Margall (28 de juny — 18 de juliol de 1873), i féu costat a aquest en els intents de conciliació amb la Insurrecció Cantonalista. Sota la Restauració es retirà de la vida política activa i retornà a l’exercici de la medicina.

Col·laboració: 
PGa
Llegir més...