Surinam

República de Surinam, Republiek Suriname (nl), Republic of Suriname (en)

Estat de l’Amèrica meridional, un dels tres que formen la regió de la Guaiana, entre la Guyana a l’W, la Guaiana Francesa a l’E, el Brasil al S i l’Atlàntic al N; la capital és Paramaribo.

La geografia

El territori és format per un altiplà de roques cristal·lines que, morfològicament, forma part del massís de la Guaiana i que accidenta el S del país, fracturat per moviments tectònics, i sobre el qual s’aixequen alguns relleus, com els de Wilhelmina, que assoleixen la màxima altitud (1.280 m). El N és format per una plana costanera al·luvial, on hi ha la zona agrícola. El clima és equatorial, amb estacions seca i plujosa, amb una temperatura mitjana anual de 27°C. La selva pluvial equatorial cobreix el 95% del territori.

Els recursos econòmics del país es basen en l’explotació de bauxita —que, en part, transforma en alúmina—, la producció de la qual col·loca aquest país entre els cinc primers productors mundials. L’agricultura ocupa solament el 0,3% del territori, i el primer conreu és l’arròs, que ha superat tots els altres conreus inclosos el tradicional de la canya de sucre i el nou de la palmera d’oli, seguits del cafè, les bananes, l’oli de palma i els cítrics. El bosc produeix una notable varietat de fustes bones. La pesca és molt escassa pel que fa al peix, però els crustacis han esdevingut una font de riquesa. A més de l’electrometal·lúrgia, centrada en la bauxita, destaquen les indústries alimentàries, del tabac, de la construcció, de la fusta, del calçat i de la química. Les comunicacions internes només dibuixen una xarxa contínua a la plataforma litoral, seguida per dues carreteres transversals est-oest. Els eixos longitudinals sud-nord són constituïts pels rius navegables, fronterers o interiors, units per canals a la plana litoral, amb una xarxa total de 1.500 km navegables. El port principal és Paramaribo, i l’aeroport, Zanderij. El comerç se centra en la importació de matèries primeres i semielaborades i petroli refinat, en canvi d’alúmina, alumini, arròs, crustacis, bauxita, fusta i bananes. Els principals proveïdors són els EUA, els Països Baixos, Trinitat i Tobago, el Japó, l’Alemanya Federal i la Gran Bretanya, i els clients, també els EUA i els Països Baixos. El saldo és enormement desfavorable, amb excepcions com el 1980 i el 1984, però, fins i tot en aquest any, el dèficit de la balança de serveis arrossegà el de la balança comercial, dèficit agreujat a la balança corrent. La unitat monetària és el florí. La població, molt escassa (2 h/km2), comprèn diversos grups ètnics, els més importants dels quals són els indis (35%), seguits dels criolls (32%), indonesis (15%), negres (10%), amerindis (3%) i xinesos (3%). El creixement ha estat molt ràpid, no solament a causa de la immigració, sinó també de l’elevat índex de natalitat, que se situa al voltant del 30‰. La població, urbana en el 45%, es concentra a la costa, on hi ha la capital, que té el 20% de la població total; a l’interior, pràcticament despoblat, hi ha algunes tribus indígenes. Quant a la religió, el 27% és hindú, el 23%, catòlic, el 20%, musulmà, i el 19%, protestant. L’holandès i l’anglès són idiomes oficials. Surinam és membre de l’ONU i de l’OEA.

La història

Colònia anglesa des del 1651, fou conquerida per les Províncies Unides durant la segona guerra angloholandesa (1665-67), i esdevingué un de llurs dominis arran del tractat de Breda (1667). Dedicat sobretot al conreu de la canya de sucre, el territori rebé immigració molt diversa —anglesa, francesa, alemanya—, a més de la neerlandesa. D’altra banda, hom hi portà esclaus negres. El 1796 Anglaterra s’apoderà de la colònia, però més tard (1816) la reintegrà als Països Baixos. El 1863 hom hi abolí l’esclavitud, cosa que fomentà la immigració de mà d’obra estrangera —índia, pakistanesa, indonèsia—. L’any 1954 obtingué l’autonomia, i pel novembre del 1975 la independència. El 1977 se celebraren eleccions que donaren la majoria parlamentària al partit nacional. Un cop d’estat militar el 1980 donà el poder a un consell nacional militar. H.Chin A Sen esdevingué primer ministre i, després d’un altre cop d’estat el mateix any, acumulà també les funcions de president. El nou règim, que tingué com a home fort el coronel Desi Bouterse, posà fi al règim democràtic, suspengué la constitució i prohibí els partits polítics. Després d’un intent de cop d’estat destinat a restaurar la democràcia (1981), H.Chin A Sen fou obligat a dimitir (1982) i se n'anà als Països Baixos, on creà un moviment opositor als militars. L’any 1985 hom permeté l’activitat dels partits polítics i inaugurà una assemblea nacional composta de 31 membres nomenats pels militars, els sindicats i l’empresariat. El parlament aprovà, l’any 1987, una nova constitució. A les eleccions legislatives d’aquest mateix any, el Front per a la Democràcia i el Desenvolupament (FDD), una coalició entre els tres principals partits de l’oposició, obtingué una aclaparadora victòria i, el gener del 1988, Ramsewak Shankar, exministre d’agricultura, fou nomenat president de la república. Tradicionalment, Surinam mantingué una estreta relació amb Holanda, la seva ex-metròpoli, però a partir de la presa del poder per part dels militars, els contactes es refredaren i Holanda disminuí la seva ajuda. En conseqüència, Surinam efectuà a partir del 1983 un viratge en les relacions internacionals i s’apropà cada cop més a estats del bloc soviètic o no-alineats. Surinam manté també als anys vuitanta una disputa sobre territoris fronterers amb la Guyana i la Guaiana Francesa. El desembre del 1990 el dictador Desi Bouterse arribà a un acord amb Ronnie Brunswijk, cap de la guerrilla antigovernamental Comando de la Jungla, perquè deposés les armes i accedís a negociar. Bouterse, deixà el càrrec el mateix mes i el seu successor, el tinent Yvan Graanogst, dos dies després, destituí el president de la república Ramsewak Shankar. La presidència de l’estat fou ocupada provisionalment per Johan Kraag, i la vice-presidència, pel cap de l’exercutiu, Jules Wigdenbosch, el líder del Partit Democràtic Nacional (DPN), el partit de l’exèrcit. En les eleccions celebrades, finalment, al maig de 1991 aconseguí majoria absoluta el FDD, seguit pel DPN i per l’Alternativa Democràtica 91. Fou creada una comissió per a elaborar una esmena constitucional que recollís expressament la prohibició de l’exèrcit d’intervenir en política. Després del cop d’estat restà bloquejada l’economia del país i la producció d’alúmina davallà notablement. Al setembre del 1991, el candidat del Nou Front per la Democràcia i el Desenvolupament (NFDD), Ronald Venetiaan, resultà elegit nou president de la República, i anomenà Jules Adjodhia nou primer ministre. En les eleccions generals del maig de 1996 resultà novament guanyador l’NFFD, formada per quatre partits, però en no obtenir els 2/3 d’escons de l’Assemblea necessaris per a l’elecció del president de la República es produí una situació de crisi institucional. Finalment, al setembre, el candidat del Partit Democràtic Nacional, Jules Wijdenbosch, que havia estat líder de la junta militar durant els anys vuitanta, fou elegit president gràcies al suport de tres petits partits. Pretaapnairain Radhakishum fou nomenat vicepresident i cap d’un govern de coalició. Al març del 1997, el govern de coalició compost de partidaris de l’exdictador Bouterse anuncià una sèrie de mesures econòmiques per a fer front a la crisi, incloent-hi una rebaixa substancial de taxes a les importacions de productes bàsics. Continuà l’assetjament per part del govern holandès (antiga metròpoli) contra l’exdictador i s’inicià un procés contra ell per acusacions de tràfic de cocaïna. Amb una inflació del 70% i una enorme desigualtat social, les mesures de redreçament de l’economia del govern no agradaren a la població, que durant tot l’any 1998 pressionà amb contínues manifestacions i disturbis el govern per a què anticipés les eleccions. El president les convocà finalment per al maig del 2000, i fou derrotat pel NFFD de Runaldo Venetiaan (31 de 51 escons), que estigué a punt d’aconseguir la majoria de dos terços necessària per a reformar la constitució. El nou govern encapçalat per Venetiaan es veié obligat a disminuir la despesa i, en general, a adoptar un programa d’austeritat per a sanejar les finances públiques malgrat que mesures semblants havien causat la caiguda del govern anterior. No obstant això, el 2002 arribà a un acord amb els funcionaris per a augmentar-los sensiblement els sous. Per tal d’estabilitzar l’economia, al gener del 2004 s’introduí el dòlar de Surinam en substitució de la corona. Al desembre del 2004 el govern anuncià el judici de l’antic dictador Desi Bouterse per l’assassinat de diversos opositors. Al juny del 2004 l’ONU creà un tribunal per a resoldre el contenciós sobre els límits de les aigües territorials de Surinam i Guyana, motivat per l’explotació d’una zona potencialment rica en petroli. Les eleccions generals celebrades el 25 de maig de 2005 provocaren la pèrdua de deu escons del partit oficialista i, en conseqüència, la impossibilitat de formar govern en solitari. A l’agost, el president Ronald Venetiaan —cap del Nou Front per la Democràcia i el Desenvolupament (NFDD)—, fou reelegit amb 560 vots. En política interior, s’inicià el judici contra Desi Bouterse, cap del govern militar entre el 1980 i el 1987, acusat de l’assassinat de quinze opositors al seu règim al desembre del 1982. Pel que fa a l’economia, cresqué a bon ritme, a l’entorn del 5%, tot i que la inflació i l’atur foren alts.