La geografia
Geogràficament es divideix d’W a E en una regió de més de 1.000 m d’altitud (Highveld), de clima subtropical moderat i d’alta pluviositat (de 1.000 a 1.400 mm), amb bosc de fulla perenne; una altra amb una altitud mitjana de 700 m (Milddleveld), zona subtropical de sabana seca, de 17°C de temperatura mitjana i d’una pluviositat de 1.000 mm; i una altra d’una altitud de 300 m (Lowveld), de clima sec i càlid i amb precipitacions d’uns 600 mm; a l’est hi ha les altures de Lebombo, amb un clima com el del Middleveld. Els rius principals són el Great Usutu i el Komati, que corren d’W a E.
L’agricultura és la principal activitat econòmica: ocupa les tres quartes parts de la població activa i en procedeix prop del 70% dels ingressos per exportació. Hom conrea melca, blat de moro, arròs, canya de sucre, taronges, tomàquets, aranges, bananes, ananàs, cotó, tabac, moniatos i patates. La ramaderia es beneficia dels extensos pasturatges, que ocupen els dos terços del país; es destaquen la ramaderia bovina i el cabrall. Fins fa pocs anys hom exportava ferro i amiant en quantitats importants (el 1980 era el desè productor mundial d’amiant). Però aquestes mines presentaren símptomes d’exhauriment, i l’extracció de ferro fou abandonada el 1978 i la d’amiant, el 1986. Hom ha iniciat, en canvi, l’extracció d’or, però només hi ha reserves importants de pedra per a la construcció i de minerals no metàl·lics: caolí, pirofil·lita, argiles especials, diamants i, sobretot, carbó. L’electricitat escasseja, i la indústria es limita al tractament d’alguns productes agrícoles (sucre, exportat en un 88%, productes carnis, melasses, cervesa, esgranadores de cotó), de la fusta (el centre industrial és Manzini) (escairada, reduïda a polpa, cel·lulosa), així com adobs químics i muntatge de televisors. La producció minera és exportada en brut o semielaborada (amiant crisolític). Més valor tenen (1983) les exportacions de sucre (38%), polpa de fusta, adobs i conserves de fruita. Les importacions principals són: maquinària i equip de transport, petroli refinat i derivats, productes químics, manufactures de base, aliments i bestiar i manufactures variades. Eswatini depèn fortament del comerç amb la República de Sud-àfrica (85% de les importacions i 32% de les exportacions), amb la qual, com Botswana i Lesotho, té concertada una unió monetària i duanera. Uns altres proveïdors importants són els EUA i la Gran Bretanya, que és, alhora, el segon client. El saldo, malgrat les reexportacions, és desfavorable en un 55% i arrossega la balança comercial, malgrat que la de serveis és positiva, gràcies al turisme, i també la balança corrent. Un 20% de la mà d’obra ha de cercar treball a la veïna República de Sud-àfrica. A Matsapha hi ha l’aeroport principal, vora Manzini. Un ferrocarril uneix Eswatini amb el port moçambiquès de Goba, encara no a 100 km de la frontera, i un altre, amb el port sud-africà de Richard’s Bay. La unitat monetària és el lilangeni, equiparada al rand sud-africà. El 84% de la població pertany a l’ètnia dels swazis; els zulús representen el 9% i els blancs, el 2% restant. La densitat demogràfica, molt irregularment distribuïda, és del 39%. El 77% de la població és cristiana i la resta conserva les creences tradicionals. El swazii l’anglès són les llengües oficials de l’estat. D’acord amb la constitució del 1978, Eswatini és una monarquia. El rei exerceix el poder executiu amb l’ajut d’un gabinet. El poder legislatiu resideix en un parlament bicameral. És membre de l’ONU, de l’OUA i del Commonwealth. Anomenat fins el 2018 Swazilàndia, l’estat canvia el seu nom per Eswatini.
La història
A la segona meitat del segle XVIII els swazis s’establiren al sud del país; comandats després pel cap Sobhuza, ocuparen el nord. Mort Sobhuza, regnaren successivament Mbandzeni, Bhunu i Sobhuza II. El 1907 el país es convertí en protectorat britànic, el qual, juntament amb Basutoland i Betxuanalàndia, era regit directament per l’alt comissari o per l’ambaixador britànic (des del 1961) a la República de Sud-àfrica. El 24 d’abril de 1967 aconseguí l’autonomia interna i el 6 de setembre de 1968 la independència dins l’àmbit del Commonwealth. El 1973 el rei Sobhuza II suspengué la constitució i prohibí els partits polítics, i el 1978 aprovà una nova constitució, que establí un parlament bicameral de caràcter consultiu però no autoritzà els partits polítics. Mort Sobhuza II (1982), els poders de cap d’estat passaren a la reina mare Dzeliwe, que havia d’actuar com a regent fins que el successor de Sobhuza, Makhosetive, complís 21 anys. Una sèrie de lluites pel poder dins la família reial finalitzaren el 1983 amb la retirada del poder de Dzeliwe a favor de Ntombi, una altra de les esposes de Sobhuza i la mare de Makhosetive, el qual fou coronat rei el 1986 amb el nom de Mswati III. El nou monarca dissolgué el parlament i inicià una concentració de poders en la seva persona i els seus ministres. Tot i que el setembre del 1987 hom celebrà eleccions anticipades, el rei es reservà la designació directa d’un bon nombre de membres.
En les relacions exteriors, el país intentà de mantenir un bon veïnatge amb la República de Sud-àfrica, propòsit que es veié obstaculitzat pels enfrontaments entre l’exèrcit i la guerrilla de l’ANC, que ocupava sovint el territori swazi com a base de les seves operacions. Per tal de dominar una situació política marcada per la constant conflictivitat acusada per tots els sectors econòmics, el rei substituí el primer ministre Sotsh Dlamini per Obed Dlamini, el fundador de la federació de sindicats del país. Les protestes contra l’autoritarisme de Mswati III, vehiculades des de l’organització opositora Moviment Popular Democràtic Unit (PUDEMO), creat el 1983, es multiplicaren a partir del 1992. El rei proposà la creació d’un nou sistema polític basat en els poders tradicionals, el Tinkhundla, com un mitjà per a mantenir la prohibició sobre els partits d’oposició. El 1993 Mswati convocà eleccions, però mitjançant la repressió i el frau aconseguí que fos designat primer ministre un candidat continuista: Jameson Mbilini Dhlamini. La situació econòmica s’anà degradant a mesura que s’aixecava el boicot econòmic a Sud-àfrica; a més, la sequera del principi dels noranta reduí les collites i el govern hagué de sol·licitar ajut alimentari a la UE. L’oposició del país continuà reclamant la legalització dels partits polítics. El clima empitjorà amb la privatització de la producció del sucre el 1998, fet que ocasionà fortes manifestacions de protesta i vagues dels treballadors. Després de les eleccions d’octubre del 1998, vetades (com totes al regne) als partits polítics i amb els candidats i l’electorat controlats des del poder, es produïren diversos atemptats mortals. Malgrat la pressió internacional i la contestació interna, Mswati III es resistí a les reformes democràtiques i a aixecar l’estat d’emergència imposat el 1973. El país esdevingué, de fet, l’única monarquia absoluta del món, i un dels pocs règims obertament dictatorials.
El contrast entre el luxe explícit de la monarquia (enriquida gràcies al control dels recursos i de l’activitat econòmica) i la misèria de la població, molt castigada per la sida (hom estima que el 40% dels adults estan infectats pel VIH, l’índex més alt del món) i que el juny del 2002 hagué de recórrer a ajuts alimentaris per tal d’evitar la fam, donen un greu dramatisme a la situació. El desembre del 2001 el rei nomenà diversos juristes per a l’elaboració d’una constitució. El gener del 2005 tingué lloc una vaga general convocada pels sindicats contra els privilegis de la monarquia. El febrer del 2006 entrà en vigor la Constitució, criticada per l’oposició i per les associacions cíviques perquè no aixecava la prohibició dels partits polítics ni retallava els privilegis de la monarquia. Els anys següents s’accentuaren les protestes de l’oposició, i el govern adoptà represàlies. Entre altres mesures repressives, el 2008 aprovà una llei antiterrorista aplicable per crítiques a la monarquia. Sota aquesta llei fou detingut i empresonat (2008-09) Mario Masuku, líder del PUDEMO, a més de diversos activistes i periodistes. L’estat de les finances públiques del país, qualificat de crític pel Fons Monetari Internacional i reconegut pel mateix banc central el 2014, també provocà un fort malestar entre els funcionaris, amb moltes dificultats per a cobrar les nòmines. Tanmateix i malgrat les sancions (sobretot per part dels Estats Units) per les vulneracions dels drets humans, el règim ha aconseguit evitar el col·lapse total gràcies a les dimensions reduïdes del país i al bon veïnatge amb Sud-àfrica.
L’abril del 2018 Mswati III decretà el canvi de nom oficial del país de Regne de Swazilàndia per Regne d’Eswatini (denominació equivalent en llengua swazi), que justificà per tal de trencar amb el passat colonial. Al final d’any l’ONU i altres organismes, com també diversos estats, havien adoptat la nova denominació.