Corneli Tàcit

Cornelius Tacitus (la)
(?, aprox. 55 — ?, després del 116)

Portada d’una edició de les obres de Corneli Tàcit

© Fototeca.cat

Historiador llatí.

D’origen eqüestre, seguí la carrera política després dels estudis obligats d’oratòria i lleis. Arribà a senador, envoltat ja d’una notable fama d’orador, l’any 78; fou pretor el 88 i cònsol el 97. Mentrestant, alhora que assolia el grau més alt de la seva carrera política, es lliurava també al conreu de les seves afeccions literàries: ja vers l’any 80 havia escrit un tractat d’oratòria que constituïa un assaig de crítica literària: De oratoribus. Aquest anà seguit de dues obretes: Agricola (biografia del seu sogre, el cònsol Agrícola, i autojustificació de Tàcit pel fet d’haver estat funcionari sota la tirania de l’emperador Domicià) i Germania (descripció documentada i d’estil eixut d’aquelles contrades i dels costums dels seus habitants, l’austeritat dels quals Tàcit contraposa a una pretesa corrupció romana). Després d’això, continuà la seva carrera política com a procònsol a l’Àsia Menor (112-113).

Fou aleshores que escriví les seves grans obres històriques: la crònica, sense títol, en 12 o 14 llibres, anomenada correntment Històries (des de la mort de Neró fins a la de Domicià, anys 69 al 96), de la qual resten a l’actualitat els 4 llibres primers i una part del cinquè, i, vers l’any 115, una altra crònica en 16 o 18 llibres, coneguda pel títol convencional d'Annals (des de la mort d’August fins a la de Neró, anys 14 al 68), de la qual hom ha conservat els 4 primers llibres i alguns fragments. La seva obra mostra clarament el pas de l’eloqüència heretada de la psicologia moral de Sèneca i de l’erudició de la generació que el precedí a la història, que elaborà amb gran cura, servint-se de tota mena de testimonis orals i escrits, en un intent d’obtenir una certa imparcialitat, de la qual s’enorgullia. Més que per les causes generals, se sentí interessat pels mòbils humans, els quals estudià amb una gran penetració. Observador lúcid, sabé crear una forma literària nova, la història, la qual transformà en una documentació psicològica i, alhora, en l’expansió de la seva pròpia personalitat.

Autor molt apreciat en totes les èpoques, ha estat traduït al català per F. Martorell, Miquel Ferrà i Llorenç Riber (Diàleg dels oradors, Agrícola, Germània), per Ferran Soldevila i Miquel Dolç (Annals, 1965-70), i per Marià Bassols de Climent, Josep Maria Casas i Homs i Miquel Dolç (Històries, 1949-62).