i Talarn | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Talarn

Municipi
Pallars Jussà
Talarn
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Jussà, a la conca de Tremp.
Població: 
397 h
[2009]
Extensió: 
28 km2

Situació i presentació

El municipi de Talarn, de 27,95 km2, s’estén majoritàriament a la dreta de la Noguera Pallaresa, envoltant la població de Tremp, la qual es creu que s’originà en un territori inicialment integrat a Talarn. El 1956 li fou segregat el sector de les Adoberies (1,7 km2), que s’incorporà al municipi de Tremp.

Termeneja al N i a l’W amb les terres de Gurp de la Conca (Tremp) i amb el municipi de Salàs de Pallars, a l’E amb les terres d’Orcau (Isona) i Vilamitjana (Tremp), per la Noguera o el pantà de Sant Antoni, dit també de Talarn o de Tremp. Vers al S, una estreta llenca s’allarga entre les terres de Claret, a l’W, i les de Palau de Noguera a l’E (ambdues de Tremp) fins a l’enclavament de Puigcercós (també de Tremp), límit meridional, on termeneja a més amb Guàrdia de Noguera.

El terme és bàsicament pla, salvat per barrancs que baixen vers la Noguera i amb alguns petits puigs o elevacions, com el que fa de sòcol a la població. Entre d’altres hi ha els barrancs de Seròs, de la Font Vella, de Riucós, de Palau i de l’Espona. Les terres de Talarn només són marcadament accidentades al sector NE, on es forma l’estret de Susterris, entre els contraforts de la serra de Santa Engràcia i la serra del Roc de Neret, a la divisòria de Montesquiu d’Orcau (Isona) i de Vilamitjana (Tremp). Aquest sector baix i engorjat del terme es troba inundat en bona part des del 1916 per les aigües del pantà de Sant Antoni, que té la seva resclosa dintre el terme de Talarn, prop de l’indret de lvantiga comanda hospitalera de Sant Joan de Susterris, dita anys més tard de Sant Antoni, que és la que ha donat nom al pantà, de 7 km de llargària. La resclosa, que fa 100 m d’altura, fou construïda el 1918. Aquest pantà, ultra la producció elèctrica, és utilitzat per a regadiu de les terres dels pobles que l’envolten. Pel que fa a la vegetació potencial cal destacar un domini de vegetació eurosiberiana caracteritzada pel bosc de roure valencià.

El municipi de Talarn comprèn, a més de la vila de Talarn, cap del terme, la caseria de Nerets, l’antic despoblat de Castilló d’Encús i part de l’Acadèmia General Bàsica de Sotsoficials, dita popularment el Campament.

Resseguint la riba dreta de la Noguera Pallaresa, travessa el municipi la carretera C-13, de Lleida a La Pobla de Segur. Sota la vila de Talarn hi ha la cruïlla amb la carretera local que porta a la vila i que segueix fins al campament militar. A Tremp hom pot enllaçar amb la carretera que duu a Nerets i la central elèctrica de Talarn, d’una banda, i a les viles de Vilamitjana (Tremp), Figuerola d’Orcau (Isona) i Isona, de l’altra.

Talarn
© Fototeca.cat
La línia de ferrocarril gestionada pels FGC des del 2005 i que uneix Lleida amb la Pobla de Segur travessa també el terme resseguint paral·lela el traçat de la carretera C-13.

La població i l'economia

La importància històrica de Talarn ha estat sempre molt superior a la seva realitat demogràfica; fins en el moment més vital, que se situa entre mitjan segle XVII i el final del XVIII, van tenir més pes altres poblacions com Salàs i Isona, o la mateixa vila de Tremp. El 1378 se censaren a Talarn 44 focs, repartits en 37 focs al castell de Talarn, i 7 focs a Castilló d’Encús. El 1553 Talarn mostrà una densitat més alta en relació amb la resta de pobles de la comarca, 74 famílies (llevat de Tremp que tenia 120). El 1718 es comptabilitzaren 368 h, i 691 h el 1787. Segons el cens del 1830, aquest any la població assolí el màxim amb 807 h. Tot i així, la pèrdua de la capitalitat del corregiment marcà un estancament i des d’aleshores la població minvà fins el 1950. La creació del campament d’instrucció militar el 1959, tot i la segregació el 1956 del sector o raval de les Adoberies, marca un inici de recuperació pel que fa al nombre d’habitants. El percentatge d’homes al municipi és molt superior al nombre de dones a conseqüència de l’important contingent militar que representa l’Acadèmia. Entrats ja a la dècada de 1980 la població inicia un descens tal com s’observa a les següents xifres: 436 h el 1981, 371 h el 1991 i 336 h el 2001. Amb el canvi de segle la població s’estabilitzà (344 h el 2005).

Les aigües que es recullen al pantà de Sant Antoni reguen bona part de les terres de conreu dels municipis que l’envolten. Hom conrea principalment cereals (blat, ordi), hortalisses, farratge (alfals), gira-sol, ametller, vinya i oliveres. Pel que fa a la ramaderia, hi ha cria intensiva d’aviram i bestiar porcí i oví en modernes granges. Tingué un paper destacat la Cooperativa del Camp de Talarn.

Cal dir que a la vila de Talarn hi va haver al llarg dels segles XVII i XVIII un grup de paraires i altres menestrals, però sempre es va destacar com a lloc de residència de grans famílies i professionals liberals. D’altra banda, la vila obtingué el 1748 la concessió de celebrar mercat el dissabte, i des del 1800 hom celebrava el novembre una fira de bestiar. Actualment no se celebra al municipi cap mercat ni fira. L’única empresa amb característiques industrials és la central hidroelèctrica de Talarn de la companyia FECSA, situada a l’esquerra del riu.

Pel que fa als serveis educatius, a més de l’ensenyament primari cal destacar el Centre de Capacitació Agrària del Pallars i el Centre d’Informació Integrada i de Telecomunicacions Avançada (CITA). Es disposa, a més, de diversos establiments d’allotjament.

La vila de Talarn

Aspecte del poble de Talarn
© CIC-Moià
La vila de Talarn (572 m i 283 h el 2005) al sector septentrional del terme, es dreça en un puig de pendent suau, només encinglerat per la part E, que dóna a la riba dreta de la Noguera Pallaresa. Fou aquesta especial situació la que féu construir aquí el primitiu castell dels comtes de Pallars. La població mostra encara l’antiga estructura fortificada, en la qual hi havia el castell en el punt més alt, a frec del pendent del sector llevantí, i que es continuava amb carrers radials fins a la muralla encara visible per algunes torres o murs que tenen a la seva part externa el carrer del Raval i l’inici del carrer del Mig.

Aspecte de la torre de la muralla de la plaça del Portal de Caps
© CIC-Moià
Del castell de Talarn, en queden escassos vestigis, ja que, d’una banda, la poca consistència de la part que forma el penya-segat que limita la població, on s’han produït esllavissaments, ha fet desaparèixer els murs i les torres de la part llevantina, mentre que, de l’altra, una part del que quedava fou demolida entre el 1959 i el 1960. Es conserven, a tocar de la plaça del Castell, que era el seu antic pati d’armes, un gros mur i una mena de torre ovalada o de planta allargada amb els extrems arrodonits i una torre rodona molt malmesa. Les grans pedres de la base d’aquests murs i la seva disposició revelen que és obra del segle XI o XII. També es veuen restes de la capella o església antiga, però tot enmig de modernes edificacions. Del castell sortia un gran mur que circuïa els carrers del Forn, de Pau Coll i de Soldevila, amb la plaça Major o del Doctor Sivilla al centre i la placeta de la Vilanova al N. Aquesta muralla tenia la porta principal a la part de migdia, un portal adovellat que era flanquejat per una gran torre quadrada i una altra de rodona una mica més a llevant. Ambdues portes foren malmeses el 1960. Si se segueix aquest recinte vers ponent, és visible el traçat de la muralla, bé que aquesta es troba desdibuixada i sovint amagada per les cases que s’hi recolzen. Els elements més visibles són dues torres rodones de base atalussada: una enfront de la plaça dels Arbres i a l’inici del carrer del Mig, amb porxos i galeries adossades a la part baixa i el capdamunt escapçat, que pel seu aspecte sembla una obra medieval dels segles XIII o XIV, i l’altra a l’angle entre el carrer del Raval i la plaça del Portal de Caps, que deixa veure bé l’estructura i la base atalussada.

La plaça Major o del Doctor Sivilla, al centre del nucli murat, té porxada la banda N i E, amb la part ponentina formada per l’alineació de cases del carrer Major o carrer de Pau Coll, on hi ha la majoria d’edificis nobles dels segles XVII i XVIII, que és l’època que la vila va rebre la configuració actual.

L’església parroquial de Sant Martí és a la part sud de la plaça Major. És d’origen romànic i es troba ja documentada el 1097, però tal com es mostra correspon a la reconstrucció iniciada el 1639. Consta d’una gran nau amb capelles i sagristia laterals, coberta amb nerviacions i amb un absis poligonal, tot encara de tradició gòtica. La façana principal que dóna a la plaça recorda l’estil barroc, i té una rosassa i un rellotge superposat. El campanar, que servia de torre de guaita, és de cos quadrat i acaba amb uns merlets de pedra diferent, posteriors. Conserva un notable orgue barroc construït el 1748 per Josep Boscà de Seringena, d’una prestigiosa dinastia de constructors.

Entre els casals cal esmentar la Casa del Baró d’Eroles, enfront de l’església. És un edifici de planta baixa amb cellers, dos pisos i golfes amb grans balcons i obertures ordenades en tres eixos; té estructura de gran casal o palau barroc. Aquesta casa fou incendiada el 1822, amb l’entrada dels liberals a Talarn, quan el baró d’Eroles (Joaquim d’Ibáñez-Cuevas i de Valonga), després d’escapar-se de Mallorca, anà a capitanejar la Regència d’Urgell. Fou ell qui la va reconstruir tot seguit i en el portal major, de llinda plana i abarrocada, al peu de l’escut, posà la llegenda “Perseguidos, mas no vencidos”. Tenia una capella dedicada a Sant Joaquim.

El carrer Major o carrer de Pau Coll té molts altres edificis notables entre mitgeres, de dues o tres plantes i golfes amb ràfecs o voladissos molt típics, que indiquen la seva importància, ja que enllaçava el portal de la Vila amb el de Caps. Algunes d’aquestes cases tenen escuts i indiquen transformacions fetes en època barroca, com la casa núm. 7, que té una llinda amb un escut i la data del 1622, o la núm. 33, que forma un angle en el carrer i que al seu darrere té una de les torres rodones esmentades. El seu portal adovellat, molt transformat, té un escudet amb la data de 1609. Tocant a aquesta casa, hi ha el convent de la Sagrada Família. Aquest edifici havia estat seu del noviciat, el qual es va traslladar a la Seu d’Urgell el 1900.

El convent fou fundat el 1874 per Anna Maria Janer i Anglarill, fundadora de les religioses de la Sagrada Família, dedicades a l’ensenyament i a la cura de malalts. Aquest convent va aprofitar un antic palau i altres edificis annexos. La resta de la població també té racons notables, arcs i un regust de població antiga.

Aspecte de la font de Caps
© CIC-Moià
L'antiga font de Caps, a la qual s’arriba mitjançant un passeig, es troba fora la vila, vers l’W. L’aigua fou canalitzada fins aquí el 1770 i consta d’un cos central quadrat, amb una coberta piramidal de llosetes coronada per una bola de pedra, amb sis caixetes i pica. La font té a cada banda dos llargs abeuradors, protegits pel mur de l’espona (1792).

Pel que fa al folklore, el 20 de gener es fa un aplec a l’ermita de Sant Sebastià. Per Setmana Santa, al matí del Divendres Sant se celebra el Viacrucis, i al vespre, la processó del Sant Enterrament. La festa major s’escau el tercer diumenge d’agost. El diumenge pròxim a l’11 de novembre se celebra la festa de Sant Martí, patró del poble.

Altres indrets del terme

Nerets, Castilló d'Encús i l'Acadèmia General Bàsica de Sotsoficials

Nerets (35 h el 2005) és una caseria situada a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, a tocar de la resclosa del pantà de Sant Antoni. Aquesta caseria és formada per les cases que ocupen els treballadors de la central elèctrica de Talarn.

Com a nucli històric del terme hi havia el despoblat de Castilló d’Encús, lloc documentat el 1086 en els pactes entre els comtes Ramon IV de Pallars Jussà i Artau I de Pallars Sobirà. Quedà en poder dels comtes del Pallars Jussà, que abans del 1157 l’havien cedit ja com a dotació de la casa de l’Hospital o comanda de Susterris. És a la part N del terme, entre Salàs i Gurp, a uns 800 m d’altitud. La seva antiga església de Santa Maria, un bonic edifici romànic tardà, ara en ruïna, depenia de la de Rivert. El lloc tenia 7 famílies el 1378 i baixà a dues el 1553. Fou fins a l’inici del segle XIX una dependència de la comanda de Susterris i només tenia tres famílies entre el 1840 i el 1900.

L’Acadèmia General Bàsica de Sotsoficials, inicialment camp d’instrucció militar, creat el 1959, és un centre militar que s’organitzà pels anys setanta i que ha tingut força importància en l’economia dels municipis de Talarn, Tremp, Salàs de Pallars i la Pobla de Segur. Les seves instal·lacions s’estenen entre el terme de Talarn, al NW, i les terres de Gurp de la Conca (Tremp).

Susterris

La comanda hospitalera de Susterris era antigament una fita històrica important del terme, actualment engolida per les aigües del pantà. Dita al llarg dels temps Santa Maria de Susterris, Sant Joan de Susterris i, finalment, Sant Antoni, és la que donà nom al pantà de Sant Antoni o de Talarn.

El congost de Susterris, o de Sots-terres, és documentat des del 1051 i de nou el 1079 i el 1080 com un balç amb esplugues fortificades que calia tenir ben defensat, ja que era un pas important que assegurava la comunicació al llarg del riu entre la Conca de Baix o de Tremp i la Conca de Dalt o de la Pobla. Cal suposar que aquestes esplugues devien ser habitades des de la prehistòria. El 1151 el comte Arnau Mir i la seva muller Oria van donar als hospitalers el castell i la vila de Susterris i l’almúnia de Samalomena, amb l’església de Santa Maria de Susterris, donació que era una confirmació d’una d’anterior feta abans del 1122 pel bisbe sant Ot. S'hi establí una comanda de l’orde de l’Hospital abans del 1146, que per la seva situació i perquè aglutinava tots els béns del Pallars, és anomenada de vegades comanda de Pallars. Amb el temps, sobretot a partir del despoblament de mitjan segle XIV, el seu comanador regia també les comandes de Costoja, de la vall de Castellbò i les d’Isot i Siscar, que a la fi s’hi refongueren.

El 1381 el lloc de Susterris tenia només 7 famílies, i aviat els seus preveres anaren a viure al priorat de Palau de Noguera, que com els de Rialb i Montanyana depenien del seu comanador. La llista dels comanadors de Susterris és llarga i coneguda i va dels anys 1146 al 1822. Els comanadors, però, mai no hi residiren. Això féu que el lloc ja fos pràcticament abandonat pels hospitalers el 1436 i que l’església romànica de Sant Joan o Sant Antoni de Susterris, aixecada al segle XII i ara sota les aigües del pantà, servís només per a donar nom a una comanda servida des de Palau de Noguera. El 1752 la capella encara s’intitulava de Sant Joan. El 1833, quan ja es deia de Sant Antoni, es va abandonar, i els ornaments i les campanes foren traslladats a Palau de Noguera. La imatge de Sant Antoni fou destruïda durant la guerra civil de 1936-39.

Sant Jaume de Pallars, les ermites i els masos

Tradicionalment, des del temps de la seva erecció el 1496 fins a l’exclaustració i la destrucció (1835-73), era del terme de Talarn el convent dominicà de Sant Jaume de Pallars o Schola Christi, bé que el seu territori es va agregar a Tremp el 1956, d’on en realitat es considerà sempre (vegeu la morfologia urbana de Tremp).

Cal destacar també l’ermita o santuari de Sant Sebastià (648 m), un edifici senzill amb un annex a cada costat, a manera de refugi, situat en un puig a ponent de la població. El santuari fou aixecat amb motiu d’un vot contra la pesta. Igualment, cal assenyalar la petita ermita del Calvari, amb un atri o petita nau al seu davant, en un serradet proper a la font de Caps, situada al NW de la vila.

El terme de Talarn va tenir tradicionalment alguns masos com els d’Alta-riba, el Ballador, el Mas de Gasparó, el del Boix, el de Llansió, el del Ros i el de Llastarn, entre d’altres, a més dels molins de Talarn, de Tremp i de Vilamitjana.

És remarcable arquitectònicament, a la part baixa del terme i a prop de la resclosa del pantà de Sant Antoni, el viaducte del ferrocarril de Lleida a la Pobla, que salva un barranc amb cinc arcades de mig punt suportades per alts i esvelts pilars de forma lleugerament piramidal i que té al capdamunt un ràfec amb mènsules d’inspiració romànica.

La història

El terme de Talarn és esmentat des del 1055 com a límit dels castells de Mur i Llimiana. Més tard, el 1064, és posat com a penyora i com a tal confiat a Pere Ramon d’Erill i Mir Guerreta, en les dissensions que per qüestions de límits de jurisdicció hi va haver entre Ramon V de Pallars Jussà i el seu cosí Artau I de Pallars Sobirà. Després de la concòrdia feta el mateix any 1064, Talarn va quedar novament de ple domini del comte de Pallars Jussà.

La situació de Tremp, com una illa dins el primitiu terme del castell de Talarn, dóna força a la creença que Tremp es va separar de Talarn en 1060-79, quan els comtes dotaren i afavoriren la restauració de l’església de Tremp. De fet, Tremp sempre ha depès en molts aspectes de Talarn, terme del qual el comte Ramon Mir va fer una concessió d’aigües a Tremp el 1173 i que mitjançant la quadra de Margarit fregava els murs de la vila. Fou només entre la fi del segle XVIII i el principi del XIX, quan es gestionava el traspàs de la capitalitat comarcal de Talarn a Tremp, que els cronistes i els membres de Tremp negaren tota relació inicial entre ambdues poblacions.

Quan el comtat de Pallars Jussà s’uní a la corona el 1192, aquesta va continuar senyorejant Talarn i confià la seva guarda a una família militar cognominada Talarn i, més tard, als senyors de Mur, cosa que féu que Acard de Mur s’intitulés en alguns documents (1270-78) Acard de Talarn. També vers el 1257 en va obtenir l’infeudament o alguns drets el bisbe d’Urgell, que no es van consolidar. Al llarg del segle XIII i bona part del XIV, el senyor útil de Talarn continuà essent la família dels Muro a Talarn, com ho prova el fet que el 1348 un altre Acard de Talarn comprés al rei Pere III en franc alou els castells de Talarn i d’Orrit.

Pere III tornà a vendre ambdós castells l’any 1357 al comte de Pallars Sobirà. Aquesta venda i les anteriors vendes a carta de gràcia fan més aviat l’efecte d’empenyoraments que es redimien pocs anys després, ja que d’una banda se sap que el 1370 el rei decretava units a perpetuïtat els castells de Talarn i Orrit a la corona i de l’altra se sap que el 1371 el rei comprava a Clara, vídua d’Acard, i a llur filla Blanca els drets sobre ambdós castells, que el 1385 empenyorà o vengué novament a la vila de Tremp.

El 1423 hi ha una nova sentència o declaració reial que diu que Orrit i Talarn són propis de la corona i la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, concedí un privilegi en virtut del qual ningú de Tremp no podia exercir un càrrec públic a Talarn. Aquest fet és ja un precedent ben remot de la típica polèmica, que durà segles, entre Talarn i Tremp. Als trempolins, més nombrosos i amb una població més important, els dolia estar subjectes a Talarn, que era el cap de la vegueria o sotsvegueria de Pallars. Aquesta condició fou confirmada per un privilegi d’Alfons el Magnànim del 1430 pel qual unia l’escrivania del veguer i sotsveguer de Pallars a la de Talarn, i un altre de la reina Maria del 1453, confirmat pel seu marit el rei Alfons el 1455, pel qual es concedia a Talarn, o se li confirmava, la capitalitat de la sotsvegueria i la residència dels sotsveguers, càrrec que devien exercir sempre més persones filles de Talarn. Al segle XV hi hagué encara alguna intromissió reial i alguna venda o empenyorament, però la vila continuà com a lloc reial, cosa que va confirmar Joan II el 1472.

Deu anys després rebia l’autorització d’encunyar moneda de coure per a remeiar l’escassetat de diner. Tot i alguns sobresalts amb motiu de la guerra civil contra Joan II, de qui Talarn sembla que fou partidari, atacs i ocupacions de companyies de bandolers (1475-76) i d’hugonots, sota el comandament del comte de Foix (1562), la vila experimentava un constant augment de població, i al segle següent esdevindria una petita capital administrativa i a la vegada una plaça forta amb recinte emmurallat. Com a vila reial envià representants a les Corts els anys 1510, 1552, 1585, 1599, 1631 i 1701.

La transformació de Talarn de recinte fortificat en vila residencial tingué lloc iniciat el segle XVII. El 1638 es començà l’obra d’engrandiment de l’església parroquial i el 1645 Amadeu de Vilanova, baró d’Eroles, demanava permís al consell de Talarn per a construir-s’hi una residència. La guerra dels Segadors, però, comportà un saqueig de les tropes castellanes, i també més impostos, i la vila experimentà un greu despoblament.

El 1703, poc abans de la guerra contra Felip V, en la qual Talarn prendria part pel rei o pretendent francès, tenien casa a Talarn el baró d’Eroles, el baró d’Abella, Roc de Balaguer, senyor d’Espills, i els Sobirà, Boix, Borrell, Sabater i Pallarès, considerats del braç noble. La guerra de Successió comportà nous impostos i el descontentament es palesava el 1713 en una revolta contra els nobles, que no volien aportar llenya al forn comú. Com a premi a la lleialtat que li havia demostrat Talarn, el rei li concedí de ser el cap del corregiment de Talarn, com fins aleshores ho havia estat de la sots-vegueria. Gràcies a això, Talarn es va mantenir com una vila amb un creixement moderat i un caient de certa noblesa fins una mica ençà del segle XIX. El 1748 hom obtingué la concessió de celebrar mercat el dissabte i des del 1800 les fires es feien a mitjan de novembre.

Els fets bèl·lics de la guerra del Francès, amb la creació de la Junta de Govern del Corregiment de Talarn (1808) i la gran figura del baró d’Eroles Joaquim d’Ibáñez-Cuevas i de Valonga, nat a Talarn el 1784, donaren un cert protagonisme a Talarn durant les dues primeres dècades del segle XIX. El terç o cos de voluntaris de Talarn tingué un paper destacat en la guerra del Francès, i en concret en la defensa de Girona durant el seu segon setge al juliol del 1808; encara un carrer de Girona s’anomena de la Companyia de Talarn. La vila de Talarn fou saquejada pels francesos el 23 de maig de 1810. Del 1834 en endavant, data en què la capitalitat comarcal es traslladà a Tremp, la vila va continuar vivint algun temps d’inèrcia, però amb l’entrada del segle XX començà l’estancament i la seva davallada.

Col·laboració: 
JMi
Llegir més...