Malgrat les esperances suscitades inicialment pel govern Silvela-García Polavieja (cristal·litzades en la formació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja), l’actuació del ministre era la negació de les reformes promeses, i singularment del concert econòmic a què hom aspirava (campanya del Concert Econòmic) per tal de posar terme a l’exagerada contribució catalana a les despeses de l’Estat espanyol, abusivament administrat pel centralisme madrileny. La Lliga de Defensa Industrial i Comercial convocà un míting (gener del 1899) que inicià el moviment, però no fou fins a la reunió de la comissió executiva (16 de juliol) que es decidí l’abstenció en el pagament de la contribució, comunicada oficialment el 5 d’agost. Però la negativa a adoptar alhora la decisió de tancar el comerç debilitava aquesta posició, que el govern procurà d’atacar amb tota mena de mitjans. La premsa madrilenya, inicialment comprensiva, atacà ferotgement l’actitud catalana, titllada de separatista i antiespanyola, mentre els partits catalanistes es manifestaven amb intensitat creixent. Alguns gremis de Madrid, Saragossa i València s’adheriren al moviment, però no assoliren gaire ressò.
Acabats els terminis de pagament i les pròrrogues, restaven unes 7.000 contribucions per pagar; la delegació de finances de Barcelona exigí a l’alcalde Bartomeu Robert que autoritzés l’entrada d’agents executius als domicilis dels morosos, però aquest s’hi negà, fet que provocà la indignació del govern; el ministre de finances telegrafià una ordre reial a l’alcalde; aquest, forçat, signà, però dimití immediatament. Els comerços tancaren en senyal de protesta (13 d’octubre) enmig d’una gran efervescència ciutadana que dugué el govern a suspendre les garanties constitucionals (24 d’octubre); això decidí M. Duran i Bas, ministre de justícia, a dimitir, fet que llevava el darrer suport reformista al govern. El govern dissolgué la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el 27 d’octubre el capità general declarà l’estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament al delicte de sedició. Foren empresonats cinc comerciants (1 de novembre) i clausurats comerços, amb nous empresonaments (dia 9); això provocà un nou tancament dels comerços. Però la situació era insostenible per als implicats i a la primeria de desembre el moviment s’aturà amb la claudicació, bé que el ressò que havia produït tingué una influència important en el reforçament dels corrents catalanistes i regionalistes.