i Tanzània | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Tanzània

Nom oficial deRepública Unida de Tanzània, Nom oficial deJamhuri ya Mwungano wa Tanzania, Nom oficial deUnited Republic of Tanzania (en)
Nom oficial deRepública Unida de Tanzània, Nom oficial deJamhuri ya Mwungano wa Tanzania, Nom oficial deUnited Republic of Tanzania (en)
Vista d’un baobab, a Tanzània
© Corel
Estat de l’Àfrica oriental, que limita amb Uganda i Kenya al N, l’oceà Índic a l’E, Zàmbia, Malawi i Moçambic al S i la República Democràtica del Congo, Burundi i Ruanda a l’W. Inclou les illes de Zanzíbar i Pemba, que formen el territori autònom de Zanzíbar i, més al S, l’illa de Mafia. El 1973 hom designà capital la ciutat de Dodoma, bé que un gran nombre de competències i serveis resten a l’antiga capital, Dar es Salaam.
Població: 
47.656.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
945.454 km2

La geografia física

La part més gran del país és formada per un extens altiplà, nucli central, que té una altitud mitjana de 1.000 a 1.400 m i que correspon a una antiga superfície d’erosió que nivellà l’antic sòcol precambrià. Aquest altiplà és limitat a l’E per la regió costanera de l’Índic, de formació sedimentària i menys alta, i a l’W per l’enfonsament tectònic del Rift Valley, l’eix del qual constitueix la frontera occidental de Tanzània, que és ocupat pels llacs de Tanganyika, Nyasa i Rukwa (els dos primers, autèntics mars interiors). El N és també banyat per un altre mar interior, el llac Victòria. Els relleus més alts del país són al NE i al S; són grans volcans o conjunts volcànics, entre els quals sobresurt el Kilimanjaro, al límit amb Kenya, que, amb 5.963 m, és el punt culminant d’Àfrica; també cal destacar el Meru (4.560 m) i el gran massís de Ngorongoro, amb un gran cràter, i, prop de la costa, les muntanyes Usambara, que hi davallen esglaonadament. Els relleus meridionals són formats principalment pel massís de Kipengere, que limita el litoral N del llac de Nyasa i assoleix 3.175 m. La resta del país és baixa, i correspon a la plana litoral, franja al·luvial d’origen sedimentari, i a les illes de Zanzíbar, Pemba i Mafia, properes a la costa i d’origen coral·lí. La costa, que s’estén des dels últims estreps de les muntanyes d’Usambara, al N, fins a la desembocadura del Ruvuma, al S, és baixa i en alguns indrets pantanosa, amb abundància de dunes i vorejada d’illots i illes coral·lines; els accidents principals són els estuaris i els deltes que hi formen els rius a les desembocadures. El clima és tropical, matisat per l’altitud. La regió costanera, les illes de Zanzíbar i Pemba i les ribes del llac Victòria i les terres altes tenen una pluviositat mitjana anual superior a 1.000 mm; la resta del territori recull menys de 1.000 mm (Tabora, al centre de l’altiplà, oscil·la entre 800 i 900 mm). Les temperatures, altes i uniformes en general, s’atenuen a l’interior i s’abaixen a les terres altes, on per sobre dels 4.000 m d’altitud es registren precipitacions de neu. Les aigües de la major part de Tanzània són tributàries de l’oceà Índic, el qual rep els rius principals del país. El més important és el Rufiji, navegable en alguns trams, seguit del Ruvuma, que forma la frontera amb Moçambic; també cal destacar el Ruvu. El llac Tanganyika recull les aigües del Ruzizi i del Malagarasi. A més, hi ha alguns rius, d’escassa importància, que desguassen als llacs Victòria i Nyasa, i també hi ha diverses conques endorreiques, com les dels llacs Manyara, Eyasi i Natron. La vegetació més representativa té caràcter de sabana o de selva seca, amb galeries de bosc humit. Les zones continentals del N i del Centre són les més àrides; els vegetals espinosos hi són abundants. A les illes la vegetació natural ha estat substituïda en gran part per conreus agrícoles.

La geografia econòmica i l’economia

Agricultura, ramaderia i pesca

Del total de la superfície, només el 4% és conreat. El 37% és cobert de bosc i el 40% són prats i pastures. El 23% restant són terres ermes o no conreades. L’agricultura aportava el 1998 prop del 50% del PIB, i ocupava el 80% de la població activa. La majoria d’aquesta mà d’obra es dedica als conreus de subsistència: mill, base de l’alimentació, melca, blat de moro, arròs, blat, mandioca, moniatos, patates, nyam, llegums, hortalisses, sèsam, i altres productes de les zones càlides, produïts amb tècniques molt rudimentàries i sovint en règim itinerant. Entre els conreus comercials, que constitueixen la pràctica totalitat de les exportacions, cal esmentar el cafè, conreat a les altes terres del Kilimanjaro i Meru, el cotó, produït principalment a la regió del llac Victòria, els anacards, el sisal, conreat en grans quantitats al litoral, principalment a la zona de Tanga, les bananes, la canya de sucre, el tabac, i el piretre i el cardamom, emprats per a la fabricació d’insecticides i en perfumeria, respectivament. A Zanzíbar sobresurten especialment els conreus de clavells per a la producció de claus i olis d’espècia, i els cocos. La ramaderia, afavorida per les grans extensions de sabana, és també important; el bestiar boví i el cabrú (tretzena i divuitena posició mundial per nombre de caps el 1999, respectivament), font tradicional de proteïnes de gran part dels habitants del país, és criat encara majoritàriament en règim de subsistència. La pesca és important només als grans llacs (Victòria, Manyara, Tanganyika), ja que la manca d’equipaments restringeix la pesca marítima a les aigües costaneres. La producció de fusta era el 1999 la catorzena del món. Tot i que la major part és usada per a combustible, hi ha algunes espècies de fustes preuades, com ara la caoba.

La mineria i la indústria

Malgrat que la producció minera encara és migrada, ha adquirit una creixent importància des de mitjan dècada del 1990 (les inversions de les companyies mineres per a prospeccions augmentaren més de deu vegades del 1992 al 1996). Destaca la producció de diamants, a Mwadui-Luhombo; cal assenyalar també l’or, obtingut prop d’Uganda, l’estany, la sal, la mica, les gemmes i, més recentment, els fosfats, el carbó, la magnesita i el tungstè. Hi ha jaciments poc o gens explotats de ferro, de carbó, níquel, coure, cobalt, urani i de gas natural a les terres baixes de l’E i el SE i al litoral de l’illa de Songo. Quant a l’electricitat, unes quatre cinquenes parts de la qual són d’origen hídric, cal augmentar-ne el nombre de centrals, necessàries per a estendre el subministrament a la major part de la població. La indústria, molt migrada, aporta poc més del 10% del PIB i ocupa vora el 7% de la població activa. És representada per la tèxtil, la més important, l’alimentària i, en conjunt, la derivada de l’elaboració dels productes agraris. També hi ha indústria química (d’adobs), fabricació de ciment, de la pell, de la fusta, de la polpa i el paper i siderúrgica (laminats d’acer). La regió industrial principal és a Dar es Salaam.

Els transports i les comunicacions

Les comunicacions són poc desenvolupades: dels 88.200 km de carreteres el, 1997 n’eren asfaltades menys del 5%. Des del 1991 un programa conjunt amb el Banc Mundial promou l’extensió i millora de la infraestructura viària, i el 2001 hom inicià la construcció d’un eix N-SE que, travessant en diagonal gairebé tot el país, ha d’unir Mwanza, al llac Victòria, amb Mtwara, a la costa de l’Índic. La xarxa del ferrocarril, de 3.600 km té una estructura radial des de Dar es Salaam. La línia més llarga, en direcció E-W, talla el país pel centre geogràfic, unint les cocapitals i Kigoma, a la riba del Tanganyika, mentre que una segona línia enllaça amb Arusha, al N, i una altra comunica amb Zàmbia. La navegació pels grans llacs és important. Els principals ports marítims són a Dar es Salaam i Mtwara. Aeroports internacionals a Dar es Salaam, Zanzíbar i Kilimanjaro.

El comerç exterior i els serveis

El comerç exterior és bàsic en l’economia del país però presenta un dèficit tan elevat i persistent (fins al 50% el 1999) que ha esdevingut un dels obstacles més grans al desenvolupament. Exporta bàsicament primeres matèries agrícoles (cafè, cotó, anacards, diamants, te, sisal, tabac, clavell d’espècia, etc.), que els anys noranta representaven al voltant del 90% de les vendes. Tanmateix, el pes dels minerals (13% el 1999) tendeix a créixer respecte al total. El principal comprador és l’Índia (20%), seguit de la Gran Bretanya (17%). La resta es reparteix sobretot entre altres estats de la UE i el Japó (8%). Kenya és l’únic país africà amb el qual manté un comerç substancial. Les importacions consten sobretot de maquinària i equipament de transport (40% el 1999), béns de consum (34%) i aliments (10%). Els principals proveïdors són el Japo (11%), la Gran Bretanya (8%), els EUA (6%), Kenya (5,6%) i l’Índia (6%). Els serveis aporten el 37% del PIB i ocupen el 10% de la població activa (1997). La branca més important és el turisme, que té els principals atractius en un ric patrimoni natural. Tanzània té alguns dels parcs nacionals més extensos i més famosos del món (Serengeti, Ngorongoro, Manyara, Kilimanjaro, Ruaha, Arusha, Tarangire), i la costa de l’Índic —juntament amb l’illa de Zanzíbar— és notable també pels esculls coral·lins i les platges.

L’economia

País subdesenvolupat malgrat disposar de recursos naturals considerables, la renda per habitant era de 220 $ el 1998, una de les més baixes del món. En 1980-90 el PIB cresqué a una mitjana anual del 2%, i en 1990-98 ho féu a un ritme del 2,9%. En aquest mateix període, la població cresqué a un ritme del 3% anual. Des de la independència, els esforços estatals per al desenvolupament, dins la via socialista, es plasmaren en plans quinquennals i en la nacionalització de la banca (1967) i nombrosos sectors de l’economia. Cal destacar la instauració de cooperatives agràries (ujamaa) amb l’objectiu d’assolir l’autosuficiència. La manca de resultats comportà l’abandonament del socialisme a mitjan dècada dels vuitanta i l’inici d’una lenta liberalització de l’economia, malgrat que importants sectors resten encara a mans de l’estat. La migradesa del sector industrial i la dependència del comerç exterior gairebé exclusivament en uns pocs productes agraris sotmesos a fortes fluctuacions dels preus perjudica greument la balança de pagaments, i té una incidència directa en l’elevadíssim deute extern, que el 1998 hom estimava superior a un 15% al PNB del país. Des de la meitat dels anys noranta, les reclamacions del govern tanzà per a cancel·lar el deute extern han estat motiu de desacords amb el Banc Mundial i l’FMI, institucions que des de mitjan dècada dels vuitanta n'assessoren la política econòmica i proveeixen els recursos per a la recuperació. Entre les directrius adoptades per a fomentar el creixement, a més de les privatitzacions hom inclou la millora de la fiscalitat, evitar la fuga de divises i la reestructuració del sector públic, per tal de reduir-ne el cost i augmentar-ne l’eficiència. El 1998 fou obert un mercat de valors a Dar es Salaam, i el 2001 Tanzània restablí, amb Uganda i Kenya, la Comunitat de l’Àfrica Oriental, unió duanera vigent en 1948-77.

La geografia humana i la societat

Bé que la densitat de població és baixa (38 h/km2 1999), Tanzània presenta un dels creixements naturals més elevats del món (28‰ el 1999; mitjana mundial: 13,2‰). La mortalitat és alta (13‰ enfront el 9‰), però la natalitat (40,6‰) gairebé duplica la mitjana mundial (22,1‰). A excepció dels massais, que habiten al N del país, la població és d’origen bantú, formada per més d’un centenar d’ètnies, entre les quals destaquen les dels sukumes, establerts a les ribes meridionals del llac Victòria, els nyamwesis, al centre, els gogos i els chagga, al N, i els makondes, al S. A Zanzíbar hi ha, entre altres, els watumbatus i els wahadimus, i a Pemba, els wapembes. El suahili, juntament amb l’anglès, és la llengua oficial, però hi coexisteixen moltes llengües locals. Quant a les creences religioses, més del 40% de la població és cristiana, i els musulmans (que són majoria a Zanzíbar) representen al voltant del 35%. Un 20% és adepte a les religions tradicionals. Fora de Dar es Saalam, que concentra vora el 5% de la població, i el territori autònom de Zanzíbar, la zona més densa de l’estat (294 h/km2), les regions més poblades són les de les ribes del llac Victòria (Mwanza, 113 h/ km2), la zona volcànica (Kilimanjaro, 98 h/ km2) i la costa (Mtwara 63 h/ km2; Tanga 58 h/ km2). La proporció de població urbana, tot i ser molt baixa (32% el 2000) s’ha duplicat en només vint anys. A banda les dues capitals, només Mwanza supera els 200 000 habitants. L’estat de Tanzània és el resultat de la unió de Tanganyika i Zanzíbar (1964). República unitària, Zanzíbar disposa d’un parlament autònom. Sota la constitució del 1977 (esmenada, entre altres vegades, el 1992 per tal d’implantar una democràcia multipartidista), el poder legislatiu és detingut per l’assemblea nacional, unicameral, de 275 membres elegits cada cinc anys per sufragi universal directe llevat de cinc, que són designats pel parlament autònom de Zanzíbar, i set d’elecció indirecta destinats a les dones. El president, elegit per sufragi universal directe per un període de cinc anys, deté el poder executiu i és alhora cap d’estat i cap de govern, i pot ser reelegit només una vegada. Tanzània pertany al Commonwealth, a l’ONU i a l’OUA.

La història

La república de Tanzània es constituí el 25 d’abril de 1964 a partir de la unió de Tanganyika i Zanzíbar, amb Julius Nyerere, com a president i Abeid Karume com a vicepresident. Malgrat l’ajut econòmic dels països socialistes, esclataren desordres socials i revoltes militars que motivaren una mesurada intervenció britànica. El Tanganyika African National Union (TANU) esdevingué el nucli de l’exèrcit i augmentà el seu poder. Nyerere privà els sindicats del dret de vaga, nacionalitzà la banca i impulsà les cooperatives agràries (ujamaa). Tot i mantenir-se dins el Commonwealth, el país s’allunyà de l’òrbita britànica i, arran de la crisi rhodesiana, rompé amb la Gran Bretanya. A partir del 1965 el TANU adoptà la ideologia socialista de forma radical (declaració d’Arusha, 1967). A Zanzíbar, Karume morí en un atemptat (1972) i fou substituït per Abud Jumbe, un home de confiança de Nyerere. La declaració de Dar es Salaam (1971) significà l’ascens al poder del sector més radical del TANU, que intensificà la pressió en favor del socialisme. El país resultà molt afectat per la crisi econòmica mundial del 1975, agreujat per una gran secada. El 1977 hom aprovà una nova constitució basada en els principis socialistes i el TANU de Tanganyika i l’ASP de Zanzíbar es fongueren en el partit únic Chama Cha Mapinduzi (CCM; Partit de la Revolució). En política exterior, els anys vuitanta les relacions amb Uganda foren molt intenses, en particular des del cop d’estat de Yoweri Museveni (1986), al qual Tanzània donà suport, especialment militar. La retirada de Nyerere de la presidència el 1985 (a la qual seguí la renúncia a la direcció del CCM el 1990) i la designació d’un nou cap d’estat, Ali Hassan Mwinyi, assenyalaren l’inici d’un canvi de direcció. El mateix any 1990 Mwinyi designà un nou primer ministre, John Malcela, i començà, amb el suport del FMI, una gradual adopció del sistema de mercat en economia en detriment del socialisme (tot i que el sistema de cooperatives agràries ja havia estat abandonat a la primera meitat dels anys vuitanta) i, en ploítica, una lenta evolució cap al multipartidisme i la democràcia. L’oposició, però es dividí molt, i l’hegemonia de l’antic partit únic no perillà al continent. A les illes de Zanzíbar i Pemba la situació es complicà, ja que el moviment per l’autodeterminació Kamahuru guanyà adeptes ràpidament. El 1993, Zanzíbar ingressà a l’Organització de la Conferència Islàmica, però n’hagué de sortir per les pressions del govern central. El moviment islamista també anà guanyant terreny al continent, i es produïren alguns enfrontaments entre cristians i musulmans. La pressió dels sindicats sobre el govern augmentà: el 1994 hom convocà la primera vaga general, que fou un èxit rotund. En les eleccions del 1995, el CCM aconseguí mantenir l’hegemonia al continent gràcies al frau; a Zanzíbar el Front Cívic Unit superà llargament el CCM. Poc després, Benjamin Mpaka succeïa Ali Hassan Mwinyi en la presidència del país. El nou equip de govern, més obert, intentà posar fi a la corrupció i tractà de restablir la confiança dels proveïdors de fons. Les mesures anticorrupció, però, es veieren diluïdes pel context de crisi econòmica i, a partir de gener del 1998, per l’arribada de nous crèdits del Fons Monetari Internacional. Tot i que el govern no acomplí els plans d’ajust, sí que féu patent la seva voluntat de lluitar contra la corrupció i de portar a terme una reforma del sistema fiscal. Un dels grans problemes del país, la creixent tensió tant a l’arxipèlag de Zanzíbar com al N amb Burundi, fou progressivament controlada. A la regió autònoma de Zanzíbar, la negociació entre l’oposició i el cap del govern, Salmin Amour, al juny del 1998, posà terme a una situació explosiva. La finalització del bloqueig econòmic de Burundi al gener del 1999 ajudà a millorar les relacions entre ambdós països, si bé la guerra a l’antic Zaire representava un constant perill, agreujat per l’afluència de milers de refugiats a terres tanzanes. Les eleccions d’octubre del 2000 foren guanyades fàcilment, tot i les denúncies de frau, pel president Mkapa, que renovà també la seva hegemonia al parlament. Les eleccions a Zanzíbar tornaren a ésser caòtiques, fins al punt que s’hagueren de repetir les votacions en diversos col·legis electorals setmanes més tard. En l’àmbit econòmic, les reformes que, iniciades a la meitat dels anys vuitanta, posaren fi gradualment a una economia de tipus socialista, han comportat un cert creixement en termes macroeconòmics, tot i que Tanzània era encara als primers anys del segle XXI un dels països més pobres del món, i molt dependent de l’ajuda de les institucions financeres internacionals, que impulsaren també programes contra la pobresa i reduccions i negociacions del deute, com ara l’ingrés a la Iniciativa dels Països Pobres Greument Endeutats. Tanmateix, les propostes de privatització despertaren fortes resistències entre sectors importants del país (entre els quals els funcionaris). El 2002 i el 2003, tant l’agricultura com la indústria resultaren greument afectades per la sequera, que amenaçà seriosament el subministrament elèctric (la major part d’origen hídric). El 2003 fou privatitzada la gestió hidroelèctrica. Al març del 2004 Tanzània, Uganda i Kenya signaren a Arusha un acord per a crear una futura àrea de lliure comerç. Al juny del 2001 entrà en funcionament la mina d’or de Bulyanhulu, que convertí Tanzània en el tercer productor mundial d’aquest metall. A l’abril del 2001 tingueren lloc les primeres manifestacions massives contra el govern encapçalat per Benjamin Mkapa, que els anys següents rebé crítiques per la pràctica de diversos abusos. La inestabilitat més pronunciada, però, es produí a Zanzíbar, on els enfrontaments subsegüents a les eleccions del 2000 entre l’oficialista CCM i l’opositor Front Cívic Unit, que no acceptà els resultats, s’aturaren l’any següent amb la signatura d’un acord de conciliació. Tanmateix, aquests anys l’illa conegué una agitació creixent protagonitzada per sectors islàmics radicals favorables a la imposició de la xaria, i que dugueren a terme atacs contra interessos occidentals. Les eleccions generals i presidencials s’ajornaren fins al desembre del 2005 a causa de la mort d’un dels candidats de l’oposició, i Jakaya Kikwete en sortí elegit president. L’any 2007 les denúncies de corrupció contra el primer ministre, Edward Lowassa, comprometeren la credibilitat del president, que el destituí del càrrec al febrer del 2008, juntament amb dos ministres més, acusats d’afavorir una empresa nord-americana, i posà al seu lloc Mizengo Pinda. En l’àmbit econòmic, Tanzània mantingué un creixement entorn del 6%, que fou elogiat per l’FMI, però fou incapaç de posar fre a la probresa, agreujada per una sequera persistent que afectava l’agricultura del país. El turisme es destacà com un sector en expansió i el govern es posà l’objectiu d’arribar al milió de visitants el 2010.

Llegir més...