Milità en el CADCI, com a secretari de propaganda, i fou un dels fundadors dels setmanaris nacionalistes Abrandament (1917) i L’Intransigent (1919). Membre, des de l’inici, de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) de Francesc Macià i de la Joventut Nacionalista La Falç (1920), en crear-se l’Esquerra Republicana de Catalunya (1931) n'esdevingué secretari general. Fou elegit, per aquest partit, diputat al parlament espanyol (1931-33) i diputat al Parlament català (1932). Fou conseller de governació del desembre del 1931 fins al gener del 1933. Aquest darrer any se separà del partit i del govern per divergències amb Francesc Macià, juntament amb el grup de l’"Opinió”, i constituí el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra , del qual fou secretari general. Fou detingut i processat pels fets d’octubre del 1934, i així reingressà, de fet, a l’Esquerra. Des de l’inici de la Guerra Civil ocupà diversos càrrecs en el govern del president Companys. Fou conseller de sanitat, de serveis públics (juliol del 1936), i li afegiren la conselleria d’economia (agost del 1936), fins que assumí la presidència del Consell de la Generalitat i la conselleria de finances (setembre del 1936), a més de la de cultura (abril del 1937). Cessà pel maig del 1937 i fou nomenat conseller de finances, des del juny del 1937 fins a la fi de la Guerra Civil. En aquest període organitzà les indústries de guerra i ajudà decisivament les col·lectivitzacions. S'exilià pel febrer del 1939, i residí a França. El govern franquista en demanà l’extradició, que fou denegada, arran de la protesta indignada que dugué a terme la legació de Mèxic prop del mariscal Pétain en ocasió de l’entrega a Franco del president Companys. Pogué, així, fugir a Suïssa, on obtingué el dret d’asil. Tornà a París el 1944, i rebutjà el càrrec de ministre en el govern de la República Espanyola a l’exili. El 1954, quan el president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla, dimití per motius de salut, es convocà a la ciutat de Méxic —on residia el grup més nombrós de diputats— l’elecció de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Diputació Permanent i del President de la Generalitat. El dia 7 d’agost fou elegit president de la Generalitat a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, pels diputats del Parlament de Catalunya, encara que la seva presència fou només testimonial (9 diputats); altres foren representats o enviaren el seu vot. Renuncià a formar govern a l’exili, i, després de viatjar per diferents països d’Amèrica, fixà la residència a França, a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès). Fins a la mort del general Franco mantingué una actitud testimonial, en defensa de la legitimitat de la presidència de la Generalitat com a únic poder català. Des del 1976 intensificà els contactes amb polítics catalans de l’interior, i, després d’un viatge a Madrid, on s’entrevistà amb el rei Joan Carles I i el president Suàrez, tornà a Barcelona el 23 d’octubre de 1977, enmig d’una impressionant rebuda popular. Nomenat president de la Generalitat provisional per designi reial, amb l’acord dels partits polítics catalans majoritaris, formà un Consell Executiu unitari. Després d’una gestió molt personal, pragmàtica i, en ocasions, polèmica, un cop aprovat l’Estatut del 1979 i elegit el Parlament de Catalunya, el maig del 1980 investí Jordi Pujol com a successor seu en la presidència de la Generalitat i es retirà a una posició d’observador crític de la política del país. El 1980 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa (Llenguadoc). El mateix any cedí al monestir de Poblet el seu arxiu, a cura de la Fundació Montserrat Tarradellas i Macià. El 1985, el govern francès el féu commandeur de la Legió d’Honor i el 1986 el rei d’Espanya li concedí el marquesat de Tarradellas.
Josep Tarradellas i Joan
© AVUI
Polític.