i Pierre Teilhard de Chardin | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pierre Teilhard de Chardin

Pierre Teilhard de Chardin
© Fototeca.cat
paleontologia paleont i filosofia filos
Paleontòleg i pensador cristià alvernès.
castell de Sarcenat, Alvèrnia, 1 de maig de 1881 — Nova York, 10 d’abril de 1955

Jesuïta (1899), cursà ciències naturals a la Sorbona i serví com a sanitari a la Primera Guerra Mundial. Professor de paleontologia a l’Institut Catholique de París (1922-28), deixà la docència per consagrar-se a la investigació, que inicià viatjant amb E.Vincent a la Xina, on descobrí vestigis certs de l’home paleolític; recorregué una gran part de l’Orient (l’Àsia central, l’Índia occidental i septentrional, Birmània, etc.) i seguí de prop, l’any 1929, el descobriment del sinantrop ( sinanthropus pekinensis ), el caràcter d' homo faber del qual fou el primer a establir. Després de la Segona Guerra Mundial, que passà a Pequín, tornà a França, on la seva irradiació científica i intel·lectual assolí el punt màxim; l’escàndol i la polèmica, però, acompanyaren alhora la difusió del seu pensament. Proposat, el 1948, per a succeir H.Breuil al Collège de France, els superiors de la Companyia de Jesús li ho prohibiren. Nomenat membre de l’Institut el 1950, l’any següent estudià, a l’Àfrica del Sud, les restes de l' australophithecus ; des del 1951 residí a Nova York, dedicat a la investigació antropològica a la Wenner Gren Foundation. En la seva obra, en part —per problemes de censura religiosa— només publicada pòstumament, cal distingir els escrits estrictament científics (entre els quals destaquen els estudis sobre els vertebrats del Cenozoic i sobre la geologia del Plistocè) i els escrits de caràcter filosòfic i teològic, als quals deu el seu renom i entre els quals cal esmentar Le milieu divin (‘El medi diví’, 1926-27; publicada el 1959; traducció catalana, 1968) i Le phénomène humain (1938-40; publicada el 1955; traducció catalana, 1965). El pensament teilhardià constitueix una cosmovisió en què les dades de la ciència són integrades en una interpretació personalista i religiosa de l’home i la història; de caràcter fenomenològic (“només el fenomen, però també tot el fenomen”) i d’inspiració, alhora, evolucionista, no cerca, però, una concepció de l’home en funció del món, ans a l’inrevés, una comprensió del món en funció de l’home, el qual és vist com a terme de l’evolució per tal com ha estat prèviament establerta una relació de proporcionalitat entre el grau d’organització material dels éssers vius (complexitat i complexificació) i llur nivell de consciència. D’altra banda, per a Teilhard, amb l’aparició de l’home l’evolució es converteix en una autoevolució —és l’home qui empeny el món cap endavant—, la qual, tanmateix, s’orienta vers aquell punt, el punt Omega (centre transcendent i personal, punt diví, terme absolut del món i de la història, perquè n'és també l’origen, el punt Alfa), en què la dita evolució cobra sentit i plenitud, més enllà de tota mort; aquest punt Omega és identificat pel creient amb el Crist, i el món es converteix alhora en transparència de Déu, “medi diví” en què el treball humà es fa adoració i tot humanisme i tot progrés autèntics són assumits escatològicament.

Col·laboració: 
EuCo
Llegir més...