i Emili Teixidor i Viladecàs | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Emili Teixidor i Viladecàs

Emili Teixidor i Viladecàs
© Universitat de Vic
pedagogia pedag i literatura lit
Escriptor i pedagog.
Roda de Ter, Osona, 22 de desembre de 1932 — Barcelona, 19 de juny de 2012

Condeixeble del poeta Miquel Martí i Pol, amb el qual l’uní una amistat que perdurà durant tota la vida, de jove formà amb ell i altres companys un grup literari. Estudià dret, magisteri, filosofia i lletres i periodisme, i després de llicenciar-se en magisteri, exercí de mestre uns quants anys a la comarca d’Osona. A la darreria de la dècada dels anys cinquanta es traslladà a Barcelona, on cofundà i dirigí (1958-75) l’escola Patmos, notable pels seus mètodes renovadors en contrast amb la tònica general de l’ensenyament franquista. Alhora, col·laborà en publicacions periòdiques i a la premsa diària (Cavall Fort, Oriflama, PresènciaAvui, El Punt).

La seva vocació pedagògica el portà a escriure narrativa infantil i juvenil, gènere en el qual publicà al llarg de tota la vida malgrat abandonar el 1975 la professió docent. El seu primer llibre fou El soldat plantat (1967), al qual seguiren una vintena llarga de títols, entre els quals cal esmentar Les rates malaltes (1968, premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil 1967), Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969), L’ocell de foc (1969), Sempre em dic Pere (1980), El príncep Alí  (1982, premi Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya per a públic juvenil 1983), Frederic, Frederic, Frederic (1982), En Ranquet i el tresor(1986), Cada tigre té una jungla (1986), Les ales de la nit (1992), Cor de roure (premi Crítica Serra d’Or 1995), L’amiga més amiga de la formiga Piga (1996, Premio Nacional de literatura infantil 1997), Amics de mort (2001) i La Formiga Piga va a la biblioteca (2012).

Publicà, a més, l’antologia de literatura catalana per a joves Quinze són quinze (1969), i els assaigs La lectura i la vida (2007) i l’estudi històricVida de colònia (2010).

Després de dirigir un temps, des del 1975, l’editorial Ultramar, filial de Salvat, residí durant dos anys a París, i hi dirigí una revista enciclopèdica de cinema en francès.

L’any 1979 publicà el seu primer llibre per a adults, les narracions recollides a Sic transit Gloria Swanson (premi Crítica Serra d’Or 1979). Posteriorment conreà exclusivament el gènere novel·lístic, dins del qual obtingué un ampli reconeixement amb els títols Retrat d’un assassí d’ocells (1988), El Llibre de les Mosques (2000, premi Sant Jordi 1999), Pa negre (2003), obra guardonada amb el premi Crexells, la Lletra d’Or i el premi Nacional de literatura (2004) i de la qual el director Agustí Villaronga féu una celebrada versió cinematogràfica, Laura Sants (2006), recreació actualitzada de l’obra de Miquel LlorLaura a la ciutat dels sants,  i Els convidats (2010).

Localitzades sempre a la comarca d’Osona, aquestes obres se centren en les tensions socials de la història recent, especialment la Guerra Civil i la postguerra. El seu llenguatge ric i imaginatiu combina els registres culte i informal. Féu col·laboracions, traduccions i guions per a còmic (Lavínia 2016, La Núria es perd, a la revista Oriflama, 1968), televisió (programes Què vol veure?, 1982-84;  Mil paraules, 1990-94, guardonat el 1990 amb el premi Atlàntida de la Nit de l’Edició al millor presentador o director de programa audiovisual en català; García Lorca, la resurrección, premi Ondas 1998), ràdio (Miquel Martí i Pol, el poeta del poble, 1996) i cinema (El vicari d’Olot, dirigit per Ventura Pons, 1981).

Part de la seva obra ha estat traduïda al castellà, el francès, l’italià i el portuguès.

A banda dels premis obtinguts per les obres esmentades, fou distingit també amb la Creu de Sant Jordi (1992), el premi a la Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2006), el premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2011), i el doctorat honoris causa per la Universitat de Vic (2012).

Data de revisió: 
2016-01-09
Llegir més...