Representa la segona generació de l’art pop, o, millor, una tendència autònoma de l’art pop europeu respecte al mainstream nord-americà. Partint de la mateixa tècnica, iconografia i retòrica del pop (selecció, parcel·lació, separació del context, contacte d’imatges vàries) arriba a resultats i crítiques sociopolítiques més incisives, més directes, com ho demostra, per exemple, la seva pintura Un dels 36 000 “marines” (1965).