i Teòcrit | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Teòcrit

Grec Θεόκριτος (el)
Grec Θεόκριτος (el)
poètica poètica
Poeta bucòlic grec.
Siracusa, aprox. 300 aC — Siracusa, aprox. 250 aC

Com molts poetes del seu temps, cercà la protecció d’un monarca (primer la de Hieró II de Siracusa, tema del seu idil·li XVI), però, com que no aconseguí aquest ajut, s’adreçà al rei Ptolemeu d’Egipte —segurament el segon rei d’aquest nom—, atret per la fama de liberal que tenia. En un poema on lloa la grandesa del monarca, Teòcrit aprofita l’avinentesa per a demanar-li protecció (idil·li XVII).

Instal·lat a la cort d’Alexandria, féu una gran labor literària, creant un nou tipus de poesia que, més tard, transformada per Virgili, esdevingué el gènere bucòlic o pastorívol. La seva obra ha arribat sota el nom genèric d'Idil·lis, però no tots els seus poemes pertanyen a una mateixa orientació literària. Dins el corpus de Teòcrit cal distingir un grup de poemes que tenen com a finalitat demanar la protecció reial; uns altres, com el XIII, el XXII i el XXIV, són epil·lis, un tipus de composició de caràcter èpic, amb una dosi més o menys accentuada d’elements manllevats a l’epopeia, i d’una extensió relativament breu.

El cos central de l’obra de Teòcrit és format per unes composicions molt específiques que, amb trets més o menys realistes, evoquen escenes de la vida del camp, dels pastors, dels segadors o bé de la vida ciutadana. Teòcrit dugué a Alexandria, de la seva terra siciliana, el record de les conteses poètiques camperoles, en les quals el tema del desafiament musical és constant. Entre aquestes composicions cal destacar, per la bellesa intrínseca o per la seguretat amb què l’autor sap pintar un tipus humà, l’idil·li II (Les fetilleres), que és un mim ciutadà: una noia enamorada vol atreure cap a ella el seu enamorat amb mitjans màgics; el XV (Les siracusanes), que retrata la visita d’una dona jove a casa de la seva amiga per acompanyar-la a veure el palau dels Ptolemeu i la festa que s’hi celebra en honor d’Adonis (ambdues protagonistes parlen entre elles amb trets ben realistes); l’idil·li I (Tirsis), que és un poema pastorívol, així com també els idil·lis III, IV, V i VI. El VII (Les talísies) és un dels poemes més reeixits de Teòcrit i evoca una visita a la festa de Demèter d’un personatge que sembla l’autor mateix. La llengua de tots aquests poemes és dòrica o bé èpica, exceptuant-ne un petit grup (idil·lis XXVIII, XXIX i XXX), escrits en llengua i metre eòlics.

Imitada durant l’època hel·lenística (Moscos i Bió) i romana, la poesia de Teòcrit gaudí d’una gran estima en el període renaixentista i influí en les literatures occidentals més importants. Ha estat traduïda al català i publicada per la Fundació Bernat Metge (2 volums, 1961-63).

Col·laboració: 
JAlC
Llegir més...