Fou consagrat per Odesind d’Elna, l’únic bisbe català que assistí a la cerimònia ; els altres bisbes s’excusaren a causa del perill sarraí; en el fons, però, hi covava un altre problema. Durant el seu govern s’esdevingué la insubordinació dels bisbes Esclua d’Urgell i Ermemir de Girona, atiats pels comtes Ramon II de Pallars-Ribagorça i Sunyer I d’Empúries-Rosselló respectivament (885-90). Esclua volia reconstituir la província eclesiàstica Tarraconense amb l’ajut de Frodoí de Barcelona i de Gotmar d’Osona, acció consentida en part pel comte Guifre I el Pelós. Aquest, però, féu retornar-los a l’obediència narbonesa, estimulat per Teodard, que reuní dos concilis per resoldre l’afer: l’un a Pòrt (vora Nimes) i l’altre a Urgell (890 i 892). A precs de Guifré el Pelós, de qui Teodard era bon amic, malgrat tot, consagrà bisbe d’Osona un clergue seu, Gotmar de Narbona, el 887. La vida de Teodard, escrita sobre documents autèntics, fou composta, però, a la fi del s XI, amb la intenció de mantenir els drets de Narbona contra els de Tarragona sobre els bisbes catalans. És venerat com a sant.