Fill i successor de Teodomir, pertanyent al llinatge dels Àmals, fou enviat com a ostatge a Constantinoble (462), on adquirí una certa cultura i una experiència política, i l’emperador Zenó el feu patrici i magister militum i l’envià contra Odoacre (488). Envaí Itàlia i, el 494, després d’haver ocupat Ravenna, es considerà rei dels gots i dels romans, i fou reconegut com a tal per l’imperi d’Orient el 498, amb una certa i més aviat teòrica submissió a aquest. El 511 assumí la regència de la monarquia visigoda com a tutor del seu net Amalaric, sota la protecció del seu general Teudis, i aconseguí de fer-li superar la crisi soferta per la derrota i la mort d’Alaric II i la intromissió de Gesaleic. De fet, Amalaric, nascut de la seva filla Tindigota, no regnà efectivament sinó en morir el seu avi Teodoric. Llavors el tresor reial visigòtic, que era a Ravenna, fou tornat a Amalaric en canvi de la cessió de la baixa Provença. Donà un terç de les terres als ostrogots, que formaren l’element militar, però conservà el senat i les lleis romanes i tingué consellers romans.
Governà amb saviesa i prudència, afavorí l’agricultura i el comerç, fomentà la literatura, conservà els monuments antics i embellí Ravenna, la seva capital. De religió ariana, fou tolerant amb els catòlics. Per aliances familiars, fou reconegut com a cap per altres pobles bàrbars, però no aconseguí la fusió total amb els romans. El seu govern s’endurí i esdevingué despòtic; entre d’altres, féu executar Boeci per motius polítics. El succeí el seu net Atalaric, sota la regència de la seva filla Amalasunta.