Exiliat pels seus sentiments oligàrquics, viatjà molt i freqüentà la cort de Filip II de Macedònia, la d’Alexandre i, a Egipte, la de Ptolemeu. Intervingué en la polèmica dels partidaris d’Isòcrates contra Plató (Contra l’ensenyament platònic), però excel·lí, sobretot, en el camp de la historiografia: les Històries hel·lèniques, continuació de l’obra de Tucídides (del 411 al 394 aC), i les Històries filípiques, explicació del regnat de Filip II.
Pel seu deler de donar unitat a la història contemporània entorn d’una personalitat dominant, l’obra de Teopomp representa un dels esforços màxims de la historiografia antiga.